Reproducció íntegre de la conferència de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ‘Construir identitats des dels territoris’, pronunciada en l’acte central de la Diada organitzat per l’Ajuntament de Tortosa
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries ens sentim molt honorats per poder pronunciar esta conferència de l’11 de setembre i agraïm a l’Ajuntament de Tortosa la consideració que ha tingut, coincidint en la celebració dels 30 anys del grup. Hem acceptat la proposta en il·lusió, però des de la responsabilitat que suposa este reconeixement.
Vam començar la nostra trajectòria el desembre de 1992, a l’època que no només lo grup sinó cadascú de natros érem 30 anys més jóvens. Hem viscut directament, o a través dels nostres pares, uns temps històrics amb esdeveniments que es van precipitar de manera accelerada en un període relativament breu: últims anys del franquisme i mort del dictador, les revoltes de l’Assemblea de Catalunya amb lo lema de ‘Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia’, la lluita antinuclear, les primeres eleccions democràtiques, lo restabliment de la Generalitat, lo retorn del president Tarradellas, lo pujolisme, la lluita contra el PHN, lo tripartit, lo procés, altre cop la defensa d’un delta amenaçat… i ara, al 2023, quan tornem a parlar d’una nova amnistia i del reconeixement institucional de la necessitat de resoldre per la via política conflictes polítics entre Catalunya i l’Estat espanyol.
Introduïm la conferència amb esta petita crònica, què vos farà més entenedor tot allò que hem hagut de tirar endavant; ja no cadascú de natros personalment com a ciutadans, sinó col·lectivament, com a Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Ha estat una trajectòria a la qual natros diem viatrge en lo 4L, en la que durant 30 anys hem passat del senzill propòsit de recuperar la música d’arrel a l’assumpció de responsabilitats que a poc a poc se’ns han anat atribuint i que hem rebut amb compromís de cronistes o de trobadors.
Parlarem, per tant, sobre com es pot construir una identitat des dels territoris; dit d’una altra manera seria com es pot fer país des del sud.
Tractarem temes com la defensa de la terra, la defensa de trets diferencials com la música i la manera de parlar, la catalanitat de la jota, la reivindicació històrica de la Cruïlla dels Països Catalans, o la pràctica de posar l’art al servei d’una causa social. En definitiva, una reflexió sobre continuar removent orígens per no perdre identitats.
LA NOSTRA GENERACIÓ
Les persones que durant 30 anys hem tirat endavant lo projecte de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries pertanyem o tot just venim d’unes generacions que han hagut de compatibilitzar la defensa de la nació catalana amb la de la identitat ebrenca.
D’una banda hem hagut de proclamar manifestament la nostra catalanitat, sobreposant-nos a lemes dels anys 20 del segle passat com ‘ni catalans ni valencians’, al mateix temps que contribuir en la construcció d’unes Terres de l’Ebre fortes, orgulloses de ser-ho i capacitades per salvaguardar el seu territori.
En este doble objectiu ha estat necessari demostrar que es pot treballar per una nació sense haver d’anar sempre a remolc de les consignes de cada govern de torn o que es pot ‘fer país’ procurant la descentralització d’un país centralista, com acostumen a ser molts territoris del món, marcats per la influència d’una metròpolis gran i captivadora.
Haver arribat a la música arrossegats pel context d’un període històric tan important i decisiu, ens ha portat i ens ha permés posar l’art al servei d’una causa. I és per això que, sempre que hem pogut, hem aprofitat l’oportunitat de cantar i posar la melodia a més d’una revolta. La més significativa i que ens lliga a l’objecte d’esta conferència és la lluita per la defensa de l’Ebre: la defensa de la terra, de l’aigua i de la dignitat de la gent.
DEFENSA DE LA TERRA I DE L’AIGUA
‘Lo riu és vida’ va suposar el miracle d’aconseguir el suport de tot un país per una causa que, en un principi, era presentada mediàticament com insolidària. Un cop més, des d’estaments de poder semblants als primoriveristes que sempre havien promogut unes comarques de l’Ebre enfrontades a la resta del país, defensar l’Ebre era anar contra els interessos de Catalunya. Però esta vegada no va ser així, perquè Catalunya va fer seu l’Ebre, lo Delta i la lluita de les persones que la impulsaven.
Va ser així com la nostra nació va descobrir les Terres de l’Ebre, les va acabar estimant i fins i tot va arribar a inspirar-se en la seua forma de lluitar de cara a futures reivindicacions que també acabarien fent història.
Mos van amoïnar posant a prova tota la nostra paciència,
mos van amoïnar sense importar-los si teníem la raó
i la nostra raó se va donar la mà en la raó de la ciència:
Sortíem al carrer i érem poqueta gent, les primeres vegades,
i la millor sorpresa va ser descobrir que no estàvem sols.
Ja no érem una gota, n’érem moltes més, ja semblàvem riuades…
Tota la gent de l’Ebre està ben unida per una veu que crida “lo riu és vida”.
I als pobles de la terra ja no s’oblida que hi ha una veu que crida “lo riu és vida”.
“Hem cantat amb alegria i no hem perdut la moral.
Hem cantat en bon humor perquè és lo més natural,
que som la sal de la terra i no una terra de sal”.
Però com molt bé hem aprés, la construcció d’una identitat passa també per la defensa d’una cultura i d’una llengua. En lo nostre cas, de la nostra cultura popular representada pels elements singulars de la seua música, i naturalment dels trets diferencials de la nostra manera de parlar el català; diguem-li tortosí, diguem-li ebrenc, diguem-li occidental.
CATALANITAT DE LA JOTA I D’ALTRES GÈNERES MUSICALS
L’any 1992 , quan Quico el Céllio, el Noi i el Mut de Ferreries just encetàvem un llarg viatge en 4L, Catalunya pensava que a les Terres de l’Ebre es ballava i es cantava la Jota per veïnatge amb Aragó.
-És clar, com esteu tan prop de l’Aragó-, ens sentíem dir sovint quan anàvem a Barcelona. I de poc ens servia convidar-los a escoltar els nostres mestres, pagesos que cantaven, com lo Canalero o el Teixidor, o a contemplar una ballada de jotes a la plaça de Benifallet o al carrer Major d’Ulldecona, elements festius absolutament vius de la nostra festa.
Vam haver d’explicar que la jota s’havia ballat a molts llocs de Catalunya, que era una manifestació festiva a altres comarques com lo Priorat i que es conservava encara a diversos indrets de Lleida i el Pirineu, així com als balls de gitanes de moltes poblacions del Principat.
També hem hagut de recordar que la jota no baixa pel riu sinó que puja. I per defensar esta idea hem hagut de referir-nos a la llegenda d’Aben Jot, però no perquè ens creiem esta història sinó senzillament perquè ens agrada explicar-la. Ens agraden les llegendes i la imaginació popular. Ens agrada la manca de lleis i dogmes quan es parla de cultura popular i de tradició. Sobretot, sentir que la tradició està viva perquè evoluciona i perquè ningú ha gosat fins al moment mesurar-la ni en lo temps ni en la distància, ni en l’estètica ni en lo contingut.
Conten que un poeta àrab valencià, de nom Aben Jot, va ser expulsat pel rei Muley Tarik, assabentat de què arengava els ànims revolucionaris del poble en un cant i un ball profans que ell mateix s’havia inventat. Camí cap a l’exili, Aben Jot va continuar cantant per on passava i la seua música, batejada en lo seu nom, va arribar a Catalunya, les illes Balears i fins i tot va pujar riu Ebre amunt, escampant-se per l’Aragó i Navarra. Va acabar el seu camí a Calatayud i per això els aragonesos parlen d’esta població com l’origen de la jota moderna, tot reconeixent la seua influència del sud.
La jota nació en Valencia
y se crió en Aragón.
Calatayud fue su cuna
a la orilla del Jalón.
Sigue com sigue, no discutirem ara sobre el que té de veritat una llegenda. Segurament ben poca cosa tot i que les llegendes naixen sempre del poble i per alguna causa. No obstant això, segons uns quants investigadors, és probable que la jota en les seues formes més ancestrals tingue orígens mediterranis i que s’aprope al que podria ser la nostra música autòctona més antiga a la que ens podem remuntar. Per tant, també una música catalana.
L’historiador Ricardo del Arco insinua que les cobles que es canten a l’alba certs dies de l’any són la persistència de la poesia èpica o religiosa d’algunes tribus ibèriques.
El mestre compositor Tomás Bretón diu que cal admetre que la jota, tot i la seua configuració moderna del segle XVIII, té algun estret vincle amb la música àrab.
L’antropòleg Julio Caro Baroja fa un paral.lelisme entre la probable expansió de la jota i la de l’agricultura de tipus hortícola dels moriscos.
Antonio Beltran, també historiador, accepta vinculacions aràbic-andalusines, afegint que això significa acceptar entroncaments bizantins i perses.
Josep Maria Chavarria, músic i estudiós del folklore tortosí, ens parla de la petjada àrab en la nostra cultura popular i cita al mestre Felip Pedrell quan es refereix a les influències orientals en els nostres estils de cantar:
“…Que si no són completament àrabs menys són moriscos, sinó que provenen d’aquell orientalisme primitiu assenyalat, viu encara en els confins de les comarques de Tarragona i Lleida, on abunda el cromàtic oriental mateix, com a les Illes Balears, on s’han trobat preciosos documents, especialment en els cants propis de feines agrícoles.”
És precisament sobre estos documents preciosos, que l’etnomusicòleg mallorquí Baltasar Samper va treballar fa cent anys en la recerca per a l’Obra del Cançoner Popular Català, recollint cants de pagesos de les Illes Balears i constatant les similituds amb maneres de cantar de pagesos algerians. Seguint la mateixa connexió marítima, los pagesos del Delta de l’Ebre ho farien també paregut.
Escolteu estos versos, inspirats en un pensament d’Abu bakr Al-turtuxí, cantats primerament en català:
Ai amor meua estimada
miro aquells estels del cel
i em pregunto quin será
lo que tu estaràs mirant
I ara us proposem escoltar els mateixos versos en àrab:
ﻭﺩﺍﻋﺎ ﻳﺎ ﺣﺒﺘﻲ
ﻭ ﺇﻧﻲ ﺃﻧﻆﺮ ﺍﻟﻨﺠﻮﻡ
ﻓﻲ ﺍﻟﺴﻤﺎﺀ ﻭﺃﺳﺌﻞ ﻧﻔﺴﻲ
ﻋﻦ ﺃﻱ ﺗﻨﻆﺮﻳﻦ ﻣﻨﻬﺎ
Vicent Torrent (fundador del grup Al tall), reconeix lo caràcter oriental dels modes melòdics i ornamentacions de les nostres cançons de treball, al mateix temps que reivindica el Mediterrani com una gran àrea compartida i per damunt de diferències que intenten classificar i catalogar massa de pressa a cada tradició:
“La música tradicional no té fronteres definides. De fet, els nacionalistes de tots els signes s’han entossudit a establir aquestes fronteres. I no han dubtat a a ressaltar uns o altres trets del repertori per demostrar que la tradició del seu país té una personalitat pròpia i diferenciada. Fins i tot cal dir que han arribat a amagar i desprestigiar algunes parts del repertori tradicional comunes a països veïns per enfortir els seus arguments sobre la idiosincràsia nacional”.
Un clar exemple d’esta tossuderia en amagar trets culturals referencials seria allò que va succeir a Catalunya entre la sardana, exaltada com a música nacional, i la jota quan fou tractada com a música no catalana.
L’etnomusicòleg Jaume Ayats ens diu que estes tonades podrien ser pròpies de la nostra terra i la nostra cultura i que segurament van ser tractades d’exòtiques, àrabs o ‘mores’ perquè s’apartaven del model hegemònic que imperava a Europa. Fins i tot apunta que moltes de les característiques dels cants de treball antigament fossen força generals en la música cantada de la resta de Catalunya i que ara haurien quedat circumscrites a unes activitats molt concretes.
Estes paraules de Jaume Ayats corroborarien lo fet de pensar que algunes formes, conservades com a cants de treball només en certes zones rurals, haurien sobreviscut en àrees més urbanes o industrials en la funció, per exemple de cançons de bressol. És a dir que als infants de tot lo país els continuem adormint cantant-los en tonades ’mores’.
Escolteu esta cançó de bressol que es canta a tot Catalunya i comproveu com les seues característiques melòdiques ens porten als nostres cants d’era o cants de sega.
Sant Joan feu-lo ben gran,
Sant Martí feu-lo dormir,
Que son pare n’és al camp
I sa mare és al molí.
Feu-ni feu-ni de sopetes,
Sopetes en un tupí.
Tant si la nostra música tradicional i popular té influències àrabs com si ja era pròpia dels habitants del territori, allò que sembla evident és que si hi ha una zona als Països Catalans (territoris catalanoparlants o com cadascú vulgue dir-li) on s’han conservat estos cants ha estat al País Valencià, les illes Balears, les comarques catalanes de les Terres de l’Ebre i el Priorat, que són precisament les zones on la cultura andalusina va estar més present i va romandre molts més anys que a la resta de Catalunya.
La jota, el fandango, el bolero, los cants de treball, instruments com lo llaüt, la gaita, el tabal… Probablement, arriben a natros a través de la influència de la cultura àrab o potser ja eren ben nostres i els conservem gràcies a que ens vam poder protegir sota el seu refinament.
Tortosa era la capital d’una taifa i, tal com escrivia Luis Racionero a ‘La Mediterrània i els bàrbars del nord’, les coses canvien molt quan es pensa que les taifes van ser aniquilades no perquè eren mores sinó perquè eren independents i havien pogut defensar les seues costums i cultura pròpies.
Totes estes explicacions ens porten a afirmar que la Jota no és només una música autòctona d’un territori del Principat i, per tant, catalana; sinó a què pot ser considerada de fet la Música Nacional dels Països Catalans.
Ja ha fet camí la declaració per part del Govern de la Generalitat com a Dansa d’Interès Nacional, el novembre de 2010. Un reconeixement institucional i nacional que fins ara se li havia negat a diferència d’altres músiques del nostre país com la sardana, quan de fet havia estat documentada segles abans.
I en el camí resta encara per arribar la declaració de la Jota com a Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat per part de la Unesco, impulsada per quinze comunitats autònomes de l’Estat espanyol on es canta i balla esta música. El calendari preveu que l’expedient de la candidatura sigue lliurat a la Unesco a principis del 2024 i que ja pugue ser oficialitzada a finals del mateix any.
LA PARLA TORTOSINA
A l’hora de transmetre tota esta riquesa musical, no hem dubtat en cap moment des dels inicis que els nostres personatges havien de parlar tortosí, no només per costumisme sinó per normalitzar la presència de la nostra manera de parlar el català a través dels mitjans i perquè la gent de les Terres de l’Ebre s’enorgullís de la seua diferència en lloc d’acomplexar-se. En la cançó ‘La lliçó’, escrita precisament per transmetre esta idea, ho explicàvem així:
Escolteu la lliçó, i fiqueu atenció,
perquè així aprendreu a parlar-la millor.
La que parles així, la que sempre has sentit,
de ton pare i ta mare… és la llengua d’aquí.
Per aprendre bé la llengua no hi ha atra cosa millor
que parlar-la com a casa, conservar l’entonació.
Aprofitar les paraules que aquí sempre s’han sentit;
que no es perde esta manera
ni en la parla ni en l’escrit.
Si aquí sabem agranar, ja no cal anar més a escombrar,
i si tenim abadejo, per què comprem bacallà?
Quan més rica és una llengua i a més llocs sap arribar
més diverses les maneres i les formes de parlar.
Tant a les Terres de l’Ebre, a Mallorca o l’Empordà,
a València, a Barcelona, no patixques, que s’entendrà.
On estigue la xalera, que s’aparte tota diversió.
Si pots dir que et telefonen, truquen… sona a confusió.
Has de saber que si vols dir treball, faena està molt bé.
I que també ja pots dir meua, teua o seua i jo sempre ho entendré.
Has de saber que parlant com a casa
no has de tindre mai problemes en la gent.
I que també, les coses de la llengua
sempre van millor posant-hi enteniment.
Estudiants de vàries promocions mos han dit i ens continuen dient sovint que és gràcies a les nostres cançons i als nostres personatges que, quan van a estudiar a fora, conserven lo parlar ebrenc i n’estan ben orgullosos de fer-ho. És una de les coses més boniques que ens hem sentit durant estos 30 anys.
Però l’efecte no ha estat només en l’àmbit intern del territori. De l’Ebre amunt, de cara al Principat, cada vegada són més les persones amb responsabilitats de comunicació que s’expressen en la seua parla pròpia. I de l’Ebre avall, cap a les terres més centrals del País Valencià (València ciutat, Burjassot, Dénia, Xàtiva, Xàbia, Alacant….) se’ns ha arribat a dir que un sol concert nostre, una hora i mitja a dalt d’un escenari, ha aconseguit més resultats que molts esforços informatius sobre la unitat lingüística.
I és que l’existència i la presència normalitzada de la parla de les Terres de l’Ebre és segurament un dels puntals més clars per explicar que el català, el valencià o el mallorquí són formes diferents de parlar una mateixa llengua.
RECUPERAR UNA REIVINDICACIÓ HISTÒRICA
La Jota és la dansa nacional dels Països Catalans, l’existència del tortosí justifica la unitat de la llengua… tot camina en una mateixa direcció i potser són només petits senyals de que ens podem plantejar recuperar una reivindicació històrica: Tortosa, Cruïlla dels Països Catalans.
Continuem sent lo sud de Catalunya, per bé o per mal: amb tot lo bo del sud i amb tots els inconvenients d’un territori amenaçat, ara per l’oblit administratiu, ara pel perill de desaparició d’un Delta mancat de sediments al riu i sempre encara pel dèficit de serveis públics i per haver d’acollir allò que no vol ningú.
Però hem superat conceptes com o el ‘ni catalans ni valencians’ pel de ‘El Sénia no és frontera’; pel d’apropar-nos d’una manera reconeguda a territoris dels quals culturalment i socialment som germans.
Avenços administratius importants com la Mancomunitat de la Taula del Sénia van per aquí, però ens cal tornar a reivindicar el reconeixement de fet i de dret com a Cruïlla dels Països Catalans, que va ser proclamada solemnement el setembre de 1977, amb motiu de la cloenda de l’àmbit d’ordenació territorial del Congrés de Cultura Catalana per parlamentaris electes de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears; encenent la flama del futur Casal dels Països Catalans, que havia de ser construït al Fortí d’Orleans.
Reproduïm un fragment de la crònica publicada al diari ‘Informaciones’ lo 27 de setembre de 1977:
“Amb l’assistència d’onze parlamentaris catalans i destacades personalitats de la vida política i cultural, s’ha celebrat a Tortosa la cloenda dels treballs de l’àmbit d’ordenació territorial del Congrés de Cultura Catalana. En el decurs de l’acte, l’alcalde de Tortosa va cedir els terrenys per a la construcció del Casal dels Països Catalans.
El president de l’Institut d’Estudis Catalans, Sr. Alsina Bofill, va acceptar els terrenys tot prometent que allí s’ho construirà una veritable Casa de Cultura.
Joan Reventós, president de la Comissió Permanent de l’Assemblea Parlamentària de Catalunya, va afegir tot seguit: “No és accidental haver escollit Tortosa com a seu de la Casa de Cultura dels Països Catalans, perquè és el centre neuràlgic entre Salses (Catalunya francesa) i Guardamar (Alacant), així com la zona més pròxima a les Illes Balears.”
“El fet que siguin destinats els terrenys d’un castell a la construcció d’una Casa de Cultura -va dir tot seguit- honra a la ciutat. Puc afirmar que si es restableix aviat la Generalitat, i aquesta respecta els resultats del passat 15 de juny, en poc temps tindrem edificada en aquests terrenys la Casa de Cultura dels Països Catalans”.
Per tancar l’acte es va anunciar per a principis de l’any vinent l’obertura d’un debat per determinar les funcions concretes de la futura Casa. Es va hissar la senyera catalana i es va encendre la flama simbòlica de la seua cultura.”
Tot això passava al setembre de 1977 a Tortosa, a poc menys de 2 anys de la mort del general Franco, tres mesos després de les primeres eleccions democràtiques i un mes abans del retorn del president Josep Tarradellas per iniciar el procés de restabliment de la Generalitat.
Si aneu a passejar per les restes del fortí d’Orleans, recordeu que esteu trepitjant els terrenys del futur Casal dels Països Catalans. I que d’alguna manera, fa 46 anys es tornava a repetir aquell pensament reflectit al llibre dels ‘Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa’ de Cristòfol Despuig:
“Què ha de tenir poble per a fer-se gran, que no tinga Tortosa? Primerament bon clima, bon siti, molt comerci per la mar i per lo riu i també per la terra, dos ports a la mar, e igual distància a les tres principals ciutats de la Corona, i en la mateixa està de la de Mallorca; molta còpia d’haveries, de sal i de peix major, de varietat i abundància de fruites, gran longitud i latitud de térmens, molta llibertat per sos privilegis i, ab tot això, la veem tan poca!”
Des d’aquí, avui 11 de setembre, Diada nacional de Catalunya, vos convidem a no abandonar esta idea, a continuar lluitant per un país que serà més gran i lliure com més faci seues les reivindicacions dels seus territoris. Continuem defensant la terra, l’aigua, la gent, la nostra cultura, la nostra parla, continuem removent los nostres orígens per continuar construint identitats.
Fem que la nostra Ilercavònia, la nostra gran terra de l’Ebre, deixi de ser la perifèria d’uns i altres, que es cregui la idea que ha de ser la Cruïlla dels Països Catalans. Perquè el convenciment per part de natros mateixos és lo pas previ al reconeixement social, cultural i institucional.
Les Terres de l’Ebre les van crear el poble, lo teixit social, los periodistes, los activistes, los poetes… i va acabar assumint-les l’Administració. No ho oblidem.
Visca les Terres de l’Ebre, visca Catalunya i visca la Cruïlla dels Països Catalans.
Acabada la conferència, dir-los que tot això també es pot dir cantant i que, fidels a la tradició i tal i com ho faríem des dels nostres personatges de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, així ho farem.
La música és un vehicle per fer arribar els sentiments a llocs on de vegades no arriba un discurs, un escrit… Perquè el poder comunicador de la música difícilment troba fronteres. Per acabar la nostra intervenció, vos oferirem un romanço de cec sobre l’11 de setembre i sobre com se pot fer país des de la construcció d’identitats territorials.
Vaja, que els ho direm cantant, tal i com ho feien los cecs al mercat de Tortosa a principis del segle XX. Esta melodia està recollida per transmissió oral, a través dels nostres pares, però també sabem que ha sigut utilitzada per als romanços de cec i de gent de pas a bona part de la península Ibèrica; fins i tot a les Illes Balears i Pitiuses se fa servir en algunes formes de glosa o cançó improvisada.
Canteu-la en natros. Tot té més sentit i funció quan la música és compartida i no només interpretada per uns i escoltada per uns altres. Acompanyeu-nos i repetiu los dos últims versos de cada estrofa.
A la percussió Sergi Molina, a l’acordió Josep Lanau, a la guitarra Jordi Fusté, a les veus Arturo Gaya i Quique Pedret. No ha pogut vindre lo nostre baixista Kike Pedret. Mos ha acompanyat en la seua presència Maria Elena Maureso, des de fa 30 anys també estirant del nostre llarg viatge en 4L.
ROMANÇO DE CEC DE L’11 DE SETEMBRE
Avui 11 de setembre
que és Diada Nacional
escolteu este romanço
a l’estil tradicional.
Recordem uns fets històrics
símbols del nostre passat,
perquè qui perd els orígens
també perd la identitat.
Los catalans de Tortosa
estem per la llibertat,
també per l’aigua i la terra,
per la nostra dignitat.
Per això, tantes vegades,
Catalunya ben unida
ha escoltat lo nostre clam
i ha cridat lo riu és vida.
Defensem la nostra llengua
tal com la parlem aquí
que és lo nostre català
i li diem lo tortosí.
Cantem, ballem i toquem
la jota que ens agermana
que a tot arreu ja és sabut
que és música catalana.
I és cert que som d’allà baix
que som lo sud del país
però vivim a una terra
que és per sort un paradís.
I perquè ens trobem al mig
de territoris germans
treballem per la Cruïlla
dels Països Catalans.
Per guardar-ho a la memòria
apreneu esta cançó:
com més diversa és més rica
i és més gran una nació.