El concepte de postmemòria ens permet pensar el problema de la memòria democràtica a Catalunya i a Espanya, societats marcades per dècades de violència estructural d’un Estat obsessionat en la destrucció física, moral i simbòlica dels vençuts. És a partir del 2012 que la postmemòria esdevé una categoria global amb The Generation of Postmemory, de Marianne Hirsch, una sòlida intel·lectual americana d’arrels jueves que intentava omplir, així, el buit de transmissió de records entre les víctimes de l’Holocaust i els seus descendents.
Segons Hirsch, la postmemòria explica la relació que la generació de després manté amb els traumes individuals i col·lectius soferts per les generacions anteriors, amb unes experiències que la persona “només recorda pels relats, imatges i conductes entre les quals ha crescut”. Són vivències i records que són, al mateix temps, alienes i pròpies, perquè han estat transmeses amb una tal càrrega emocional que “semblen constituir una memòria en si mateixa”.
Vuitanta-cinc anys després, entre la gent de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre persisteix la poderosa força evocadora dels noms de Camposines, Gandesa, Corbera, Pàndols i Cavalls, fins i tot quan pràcticament no hi resten testimonis supervivents i ens hem de moure, per tant, entre la memòria i la postmemòria. Només fa una vintena d’anys que, en el transcurs d’una conferència a Vilalba dels Arcs, Josep Sánchez Cervelló -historiador i autor de Conflicte i violència a l’Ebre. (2001) i, juntament amb Pere Clua Micola, de La batalla de l’Ebre. Un riu de sang (2005)- va tenir una experiència singular: va haver de sortir in extremis per una finestra, per tal d’evitar la ira d’una part de l’auditori que no admetia el contingut antifranquista de seu discurs. I encara fa menys temps que el cineasta ebrenc Mario Pons va captar a La batalla de la memòria (2009) les paraules, els silencis tensos i la ràbia reprimida que encara compartien antics lluitadors dels dos bàndols, mentre esmorzaven en un simulacre d’acte de reconciliació, amb el rerefons d’una premsa que exprimia “el raïm roig com la sang”, segons deia un dels vinaters del celler.
En qualsevol cas, si en algun lloc del país s’ha treballat la memòria democràtica, és a les Terres de l’Ebre. Ho remarcava la consellera de justícia, Gemma Ubasart, el passat 1 d’abril a Flix, en la commemoració del 75è aniversari de la Declaració dels Drets Humans i, juntament amb la historiadora ampostina Teresa Farré, posava en valor la bona feina del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre (COMEBE) i dels centres i espais de Corbera d’Ebre, Gandesa, la Fatarella, Batea, el Pinell de Brai, Flix i Ascó, un circuit museístic molt ben documentat que cada curs visiten centenars d’estudiants de tota Catalunya, que és on s’ha de plantar la llavor de la voluntat de saber allò que ens ha estat amagat.
Hi ha preguntes que requereixen una resposta urgent, perquè el temps s’acaba i els darrers protagonistes moren. On, quan, com, per què va denunciar qui a qui? On, quan, com, qui va ser empresonat i/o executat per les denúncies?. Com van sobreviure les famílies dels represaliats ?. Quanta humiliació i menyspreu van haver de patir?. Fins quan durarà l’oblit vergonyós?.
Són qüestions que ens fem la generació boomer, i que tot sovint intentem respondre sense gaire sort. En va parlar l’amic Pere Muñoz en els transcurs de l’esmentat acte sobre els drets humans, amb la seua llarga i brillant experiència política: alcalde de Flix, president del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i Senador per Esquerra Republicana. El 1979, com a primer alcalde democràtic de la vila -pel PSUC, amb 24 anys- va haver d’afrontar la reconstrucció política i social després de la dictadura. Havia encapçalat una llista electoral entusiasta, que evidenciava el buit generacional obert entre els vells republicans i els seus nets, els joves rupturistes, perquè la generació dels pares -els nens de la guerra, joves de la postguerra i la pobresa- havia quedat atrapada a la llarga nit de del franquisme i tenia poca cosa a oferir.
Va recordar que els nous ajuntaments havien recuperat l’espai simbòlic dels carrers ocupats per la sinistra nòmina dels Franco, José Antonio, Mola o Sanjurjo, que deixarien pas a referents democràtics catalans. Els monuments feixistes van començar a desaparèixer i es van reprendre les tradicions populars perdudes, amb un renovat sentit de la celebració i de la festa. Tot estava per fer i semblava que tot era possible a Catalunya, fins que el 23-F va fixar els límits del nou règim, amb Antonio Tejero erigit com a suprem constitucionalista i doctor de la llei. S’havia acabat la festa i de sobte s’imposava el fet que la llei d’amnistia del 77 bàsicament deixava impunes els torturadors, els carcellers i els jerarques, que podien passejar tranquil·lament entre les seues víctimes i podien planejar el retorn de la barbàrie. S’havia obert la porta a l’oblit i a la reincidència continuada, però es clar, la magnitud de la tragèdia només l’hem pogut copsar amb la perspectiva dels anys, massa centrats en la política pedestre de la gestió del dia a dia o, com a molt, del pressupost al pressupost, que imposa una mirada rassa, de vol gallinaci.
No ha estat fins a principis del segle XXI que prendríem consciència de dos fets que ens cal remarcar: el primer, que els ajuntaments democràtics de les dos primeres legislatures van fer una gran feina en condicions econòmiques adverses, però amb una clara voluntat de canvi que intentava suplir les mancances objectives; i el segon: que des dels ajuntaments, que són la instància política bàsica -la més important, com a més propera al ciutadà- potser no s’ha fet prou per retornar la memòria i la dignitat als perseguits i als depurats, als morts i als exiliats de cada municipi. I aquesta era la recança que ens va manifestar públicament Pere Muñoz, professor, historiador i batlle de Flix en els períodes 1979-1987 i 2003-2009, amb qui vaig poder compartir deu anys de gestió municipal com a regidor, molts mals de cap i alguna satisfacció. Una experiència que hauria de ser obligatòria per a tothom qui es permet el luxe de malparlar dels polítics locals des de les còmodes terrasses dels bars, amb una cervesa ben fresqueta i sense saber de la missa la meitat.