Juliol de 2019: Ursula Von der Leyen, del partit conservador alemany CDU, és escollida presidenta de Comissió Europea en una ajustadíssima votació a l’eurocambra. Amb el suport de la família popular i liberal, necessitava convèncer també els socialdemòcrates.
Finalment només una part dels socialistes va donar-li suport. Els suficients perquè superés la votació, encara que de manera molt ajustada: 338 eurodiputats a favor, 327 en contra. Per superar el tall, per convicció, i també perquè en aquell moment només eren paraules, Von der Leyen va fer un discurs per convèncer els eurodiputats fixant com a fites del que hauria de ser el seu mandat la revolució verda i la transició energètica, qüestions que es convertien en dos pilars de l’acció política comunitària.
Han passat quatre anys des de llavors. Pel camí vam viure una pandèmia de la que gairebé ningú no se’n vol recordar i ara tenim entre els dits una guerra. Les conseqüències de tot plegat s’han fet notar a casa nostra en un encariment del preu de la vida que, per ser honestos, ja havia començat a produir-se abans del conflicte com a conseqüència de la política monetària del Banc Central Europeu i de la muntanya de diner públic que es va fer servir per evitar el crack econòmic enmig de la covid-19.
La pèrdua de poder adquisitiu a causa de la inflació ha estat més notòria a Espanya que a d’altres països. Però s’ha fet notar a tot arreu. Això, juntament amb d’altres variables impossibles d’atrapar en un sol article, ha accentuat el mal humor ciutadà i de retruc ha provocat també la progressiva alteració de les agendes polítiques de molts governs europeus. La plasmació més visual d’això és el gir dels votants europeus de moltes nacions cap a posicions més conservadores o directament d’ultradreta.
El passat més de març el partit de dretes Moviment Camperol-ciutadà (BBB) guanyava les eleccions regionals als Països Baixos amb el 20% dels vots i es convertia en la força política amb major representació al senat holandès. Bona part de les seves reivindicacions naixien del malestar del sector primari d’aquell país, en considerar pagesos i ramaders excessiva la burocratització de la seva feina derivada de la normativa europea. Alertaven també dels cada cop més abusius reglaments mediambientals que comencen a fer inviable, segons ells, la sostenibilitat dels seus conreus i ramats. Aquest malestar també es cova a d’altres països, particularment del bloc de l’est de la UE, amb Polònia al capdavant, però s’olora igualment de manera transversal a l’Europa dels 27.
La consolidació de la ultradreta, sensible en major mesura que d’altres famílies polítiques amb els interessos del sector primari, està provocant moviments importants en el tauler polític de l’Europa comunitària. La més notòria, pel fet de competir pel vot amb la ultradreta, és el gir dels populars europeus. Tot i que la presidenta de la comissió, Ursula Von Der Leyen pertany a aquesta família i és qui va fixar prioritats ambientals tan ambicioses, ara els seus companys de grup parlamentari, sota el lideratge de Manfred Weber, se’n desmarquen obertament i li donen l’esquena.
“Tot això acabarà tenint conseqüències directes sobre les terres de l’Ebre. Perquè el que s’està lliurant ara mateix al cor d’Europa és una batalla èpica entre diferents maneres d’entendre la relació de l’home amb el territori”.
I tot això, el lector d’aquest digital ja ho sap per viure on viu, acabarà tenint conseqüències directes sobre les terres de l’Ebre. Perquè el que s’està lliurant ara mateix al cor d’Europa és una batalla èpica entre diferents maneres d’entendre la relació de l’home amb el territori, del resultat final de la qual se’n derivaran, o no, moltes mesures concretes d’obligat compliment per al sector primari i també per a les administracions.
La revolta contra l’agenda verda no afecta només la pagesia, la ramaderia i la pesca. És generalitzada. Fins al punt que fa dos mesos Von der Leyen es va veure obligada a dir que calia fer una aturada normativa i deixar descansar els ciutadans europeus davant del risc que la població no pugui seguir el ritme de la legislació que la comissió aspira a fer realitat.
Itàlia i França, per exemple, es van rebel·lar contra la prohibició de vendre cotxes amb motor de combustió de 2035. Igual que amb la catalogació d’energia verda es va haver de fer trampa i equiparar el gas i la nuclear a les energies renovables.
“Centrats en el món rural, la batalla està ara mateix en la tramitació de la proposta de reglament de restauració de la naturalesa. (…) Malgrat el seu rebuig en comissió, el text arribarà al plenari de l’eurocambra aquest mes de juliol, en una votació a cara i creu que marcarà el futur de l’agenda verda europea”.
Però centrats en el món rural, la batalla està ara mateix en la tramitació de la proposta de reglament de restauració de la naturalesa. Per primera vegada en la seva història, la Comissió de Medi Ambient del Parlament Europeu ha votat en contra d’un text ja elaborat que, a més a més, incorporava esmenes ja acordades entre els ministres de medi ambient de la UE. També la comissió d’agricultura i pesca va votar en contra, però la responsabilitat del text és de la comissió de medi ambient. Així que el vot negatiu ha estat una botifarra impossible de dissimular a un dels pilars de la política europea fixada per la pròpia presidenta de la comissió.
Malgrat el seu rebuig en comissió, el text arribarà al plenari de l’eurocambra aquest mes de juliol, en una votació a cara i creu que marcarà el futur de l’agenda verda europea, tal i com està plantejada en aquests moments.
Hores d’ara és difícil aventurar el resultat. En cas d’una votació negativa el text podrà donar-se per mort. Si la votació és favorable se’n podrà seguir la tramitació. I llavors el que sí és segur és que la negociació a tres bandes entre el Parlament Europeu, els governs nacionals i la comissió, que es duran a terme duran la presidència espanyola de la UE, no seran gens fàcils.
En el millor dels casos es pot donar per cert que la norma serà devaluada en el seus objectius per la pressió de molts països de la Unió. I en clau local, també pot aventurar-se que un govern en solitari del PP, o amb més motiu si Feijóo necessita la companyia de VOX, farien canviar el posicionament Espanyol envers la norma, que fins ara ha estat de plena acceptació.
El conflicte soterrat, dissimulat amb eufemismes d’un i d’altre cantó, es resumeix en si ha de prevaldre una mirada sobre el territori i el paisatge centrada en les necessitats de producció i sostenibilitat de l’activitat econòmica o, si pel contrari s’ha de seguir prement l’accelerador en favor de la recuperació paisatgística i ambiental, encara que sigui havent de fer front a una factura de rendibilitat en el sector primari. I també, com sempre, quin és el preu en subvencions i compensacions que ha de comportar cada nova obligació que el legislador imposi als sectors afectats.
“Ens mirem de lluny el govern comunitari, quan bona part del que hagi de passar a casa nostra en els propers anys, dependrà de com acabi la partida al voltant d’aquest reglament.
Independentment del resultat final sobre aquesta llei, al continent s’ha trencat la unanimitat que sempre ha estat una mica forçada sobre l’agenda verda. I tot fa pensar que les diferències entre les famílies polítiques, també en l’àmbit comunitari, seguiran eixamplant-se en aquests temps de polarització. Les eleccions al Parlament Europeu de l’any vinent, amb un més que probable increment dels escons conservadors i d’ultradreta, accentuarà encara més aquesta dimissió en bloc sobre algunes exigències de la política ambiental.
Ens mirem de lluny el govern comunitari. Com si mai ens haguem acabat de creure que des de fa molts anys les institucions comunitàries són el primer factor de regulació de la nostra vida com a ciutadans. Ara en tenim un altre exemple. Bona part del que hagi de passar a casa nostra en els propers anys, pel pes que el paisatge i el sector primari tenen a les nostres comarques, dependrà de com acabi la partida al voltant d’aquest reglament.