Joan Salvador Arrufat, conegut a Amposta i a bona part del territori com Galdiri, va ser un escriptor i poeta popular, d’ofici pagès i persona de compromís social, que a través de les seues obres ens ha deixat algunes de les més interessants mostres d’aquella saviesa generada a l’entorn de la cultura rural.
A través d’una de les seues cançons hem pogut imaginar l’origen de la tradicional i entranyable rivalitat entre pobles veïns com Tortosa i Amposta. “Ja baixen los tortosins, en escopetes i dalles, perquè els hi tirem coets espantant-los les tronades. I les dones tanquen portes amagant-se dins de casa a què arribe l’esbrafada. La sang no arribarà al riu, però sí algun tortosí i així la gent ho diu. I es va produir un miracle: que va ploure nit i dia i d’aigua ningú en patia.”
“Tot estava fet, dit i beneït a través d’un decret-llei, mentre a les Terres de l’Ebre el poble es tornava a mobilitzar proclamant-se com “La Catalunya enganyada””
Aquell capítol de les guerres de l’aigua entre gent de ribera i gent de garriga es va acabar bé, segons ens transmeté el savi Galdiri, perquè la pluja va caure a gust de tothom.
Però la història es repeteix. Sense anar més enllà, molt recentment el 2008, des d’un govern català amb un conseller de Medi Ambient esperançadorament verd, es va tornar a atiar un enfrontament entre territoris recuperant intents de transvasament, canonades gairebé precontractades i una omnipresent gestió privada de l’aigua. Tot estava fet, dit i beneït a través d’un decret-llei, mentre a les Terres de l’Ebre el poble es tornava a mobilitzar proclamant-se com “La Catalunya enganyada”.
Es parlava tan de sequera que fins i tot el mateix conseller va arribar a demanar a la Mare de Déu de Montserrat que plogués. Semblava difícil però era el gest d’un agnòstic reconvertit al cristianisme per justificar les seues intencions. Finalment, va ploure tant i durant tants dies seguits que va semblar que no només la Moreneta sinó també la Verge de la Cinta es van confabular per aturar tal despropòsit.
Un cop més, ni les opinions dels científics ni la veu del poble havien estat escoltades, sent la pluja continuada la que va pressionar els governs. Però la història es repetia: “… es va produir un miracle: que va ploure nit i dia”.
Naturalment, els actors protagonistes d’aquell nou intent de transvasament de l’Ebre a Barcelona, en abandonar els seus càrrecs de govern, van continuar treballant vinculats a una poderosa i reconeguda empresa d’aigües de la que, evocant Cervantes en l’inici del seu Quixot, no vull ni recordar el seu nom.
Els qui no vau viure tots aquells fets o us costa fer memòria, per sort són ben contemporanis i podeu trobar, contrastar i fins i tot ampliar informació a través dels arxius digitals de premsa.
“És absolutament necessari que qualsevol solució passi per aquesta màxima, intocable per llei universal que representa ser: que l’aigua és un bé comú i no un negoci privat”
Tot plegat és força interessant de tenir en compte en l’anàlisi d’allò que ara està passant. Moltes veus a nivell mundial coincideixen en afirmar que la guerra de l’aigua és la guerra del futur. I no hi ha guerra sense negoci amagat o algú que en tregui grans beneficis.
Per si de cas no torna a produir-se cap altre miracle com el narrat per Galdiri o el produït per l’aliança entre verges catalanes, és absolutament necessari que qualsevol solució passi per aquesta màxima, intocable per llei universal que representa ser: que l’aigua és un bé comú i no un negoci privat.