Si avui el cinema fos tan obligatori a l’ensenyament com ho era en altres temps la literatura, hi hauria algunes pel·lícules de visió imprescindible. Una d’aquestes seria 2001: una odissea de l’espai, on un astronauta es veu obligat a desconnectar el cervell electrònic que controla la nau que l’ha portat a Júpiter. La Hall 9000, un ordinador de la casa IBM dissenyat de manera tan perfecta que pot adquirir la intel·ligència humana, ha après tant d’aquesta que ha conegut la maldat, tornant-se envejós i criminal.
Amb el computador ja desactivat i la missió espacial a la deriva, l’astronauta envelleix, mor i torna a la Terra convertit en l’embrió del qual ha de ser la persona del futur: el fill de les estrelles, un ser amb una ment més desenvolupada i capacitada per afrontar els grans reptes del cosmos des de la perspectiva de la conservació de l’ànima humana.
Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke, director i guionista d’aquella obra mestra del setè art, ens venien a dir ja l’any 1968 que el progrés tecnològic no podia avançar sense una necessària evolució de la consciència. El cervell electrònic més perfecte de la història havia aconseguit semblar-se tant a l’home que s’havia convertit en el seu enemic, envejant-lo i volent trair-lo.
“El preocupant mal ús i abús de la tecnologia i de la intel·ligència artificial ens mostren un panorama descoratjador”
55 anys després, res hem après d’aquella advertència. L’Odissea de Kubrick fou recordada com un prodigi d’efectes especials i fins i tot potser com la millor pel·lícula de ciència-ficció de la història, però continua sense arribar-li el reconeixement d’haver-se avançat als temps actuals amb una clarividència tan lluminosa com ho són encara avui les seues imatges de naus espacials ballant a ritme de vals de Johann Strauss.
Totes les notícies, els comentaris de tertulians i les opinions d’experts aparegudes en els darrers dies sobre el preocupant mal ús i abús de la tecnologia i de la intel·ligència artificial ens mostren un panorama descoratjador sobre el món al qual estem a punt de ser abocats. La realitat superarà aviat la ficció si no hi comencem a posar remei.
“El músic i activista nord-americà Pete Seeger afirmava que “la tecnologia pot acabar per destruir l’ànima humana”“
El camp està ben cultivat: milions de persones pendents d’una pantalla, per saber si han de morir d’un virus, d’un míssil o d’un cop de calor, no conviden precisament a creure en una revolta de la intel·ligència natural. Però on hi ha amor hi ha esperança.
El músic i activista nord-americà Pete Seeger afirmava que “la tecnologia pot acabar per destruir l’ànima humana, si no ens adonem que tots hem de ser creadors, a més d’espectadors o consumidors… Fes la teua pròpia música, escriu els teus llibres, si vols conservar l’ànima”.
Kubrick, C.Clarke, ens han pogut semblar idealistes, romàntics, visionaris, però les seues paraules prenen cada dia més força, lluny de caure a l’oblit. El mateix Seeger insistia en el fet que “la clau del futur consisteix a trobar històries optimistes i donar-les a conèixer”.
I és que el món necessita bones notícies. Les unes estan a la memòria i cal recuperar-les; les altres estan esdevenint. Per exemple, molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, està fent canviar el món.
I aquesta és ben recent i tot just ens acaba d’arribar: “a Suècia, les escoles fan marxa enrere en l’ús de pantalles i tornen als llibres de text”… 2023. L’odissea es comença a complir.
