Mentre els partits parlen d’aplicar l’agenda 2030 els ciutadans intenten arribar a les 20:30 hores de cada dia amb una mica de diners a la butxaca per poder fer una cervesa amb els amics. Mentre uns parlen de futur els altres necessiten tenir un present. Mentre es construeixen carrils-bici les plantilles de les policies locals es queden estancades. Mentre es deixa que la seguretat ciutadana sigui un tabú per a les esquerres la gent normal veu com li poden entrar okupes, robar el mòbil quan passeja o ser atracats per un individu que acumula més de 20 antecedents i que té instal·lada una porta giratòria per entrar i sortir dels jutjats com si res. Mentre alguns polítics insisteixen a construir Matrix, les persones que han de fer front a la inflació, la pujada esbojarrada energètica, impostos directes i indirectes i jornades laborals que no es paguen del tot es pregunten què està passant. I les respostes els hi donen aquells demagogs de l’extrema dreta que només són bons en una cosa: construir un relat que identifica com a culpables races, colors, col·lectius sencers.
Les Terres de l’Ebre s’han estalviat l’onada de VOX en aquestes passades eleccions municipals. És per a celebrar. Però el que no s’ha de fer és oblidar que el perill continua latent. I que no està en els resultats, sinó en l’abstenció. Gent desafecta del sistema, que no veu en les urnes cap solució a curt termini que li pugui servir per a la seva vida quotidiana. Els polítics es lamenten per la baixa participació mentre, amb una calculadora, agraeixen que la baixa participació hagi restat un o dos regidors als seus rivals o maleeixen la seva incapacitat per portar-los als col·legis electorals perquè vaticinen que són dels seus. No entenen que l’única manera d’il·lusionar és oferir sortides a un estat d’angoixa permanent que s’està apoderant de la societat. No entenen que les urnes van portar Hitler al poder. No entenen res perquè estan massa pendents de quotes de poder.
I arribats en aquest punt tots els demòcrates hem d’entendre que la seguretat no només pot ser, sinó que ha de ser un espai prioritari en les agendes. Aquí roben blancs, negres, vermells i blaus. No és una qüestió general, sinó de persones bones i dolentes. I de fet, probablement qui més ha posat la mà a la caixa són algunes nissagues pàtries o algunes sigles bancàries, que misteriosament sempre cauen dempeus. Ningú és menys partidari de la Democràcia per exigir que els lladres entrin a la presó. Ningú pot conferir a la Democràcia un caràcter dèbil davant la delinqüència. La clau està a furtar als feixistes el discurs que sols ells poden arreglar tots els problemes de cop aplicant mà dura. Perquè quan creus que pots sortir de casa tranquil gràcies a la dictadura, veus com un cotxe aparca al teu costat i et fa desaparèixer en un calabós perquè ets un dissident. I és això precisament el que sembla faltar, dissidents en l’àmbit de les esquerres que plantegin la seguretat, que en parlin, que reconeguin almenys la seva existència i aportin eines per a controlar-la. És l’última oportunitat per evitar el retorn a l’edat mitjana enmig de la calorada d’un juliol qualsevol.