Aquests dies molta gent em fa el comentari alegrant-se perquè els periodistes hem “sobreviscut” -una vegada més- a la campanya electoral. Ja se sap que durant un mes, pre-campanya inclosa, se succeeixen els actes per presentar propostes, les entrevistes, els programes especials, perfils dels candidats, els debats, els cara a cara … I tot culmina la nit de la jornada electoral amb el seguiment de l’escrutini i dels percentatges que -com si fora un carrusel esportiu radiofònic- anem plasmant en gràfics i formatgets per que es visualitzi de la manera més clara per una audiència àvida d’acumular “minuto i resultado”
Podem dir, sí, que hem sobreviscut. També els candidats i candidates. Però crec fermament, que és al dia següent quan de veritat comença el partit. Quan els nervis, de vegades continguts durant la campanya, esclaten. I com és això ? Que no està ja tot el peix venut ? Si la ciutadania ja ha parlat a les urnes en una nova festa de la democràcia.
Cert. Però és just durant aquests dies que es lliura una nova batalla. La de debò, la més decisiva. Aquesta, segurament és més sorda i opaca i no arriba a la ciutadania. És aquella que es lliura als despatxos, en dinars improvisats a correcuita, en la discreció d’un racó a un pub, amb un parell de gin-tònics damunt la tauleta. Són aquelles trobades on es canvien alcaldies per consells comarcals, vots a una investidura per recolzament a la Diputació, o governs municipals aquí a canvi de dedicacions exclusives allà. I és que això també és la festa de la democràcia, però en aquest cas, és clar, indirecta.
I per això és ara, durant aquests propers vint dies, quan tothom ja dona per fet que els mitjans de comunicació hem sobreviscut a la campanya electoral, quan s’ha d’estar més alerta. Quan has de filar més prim. Són dies on la pell està més fina que mai i on cada paraula, cada gest, cada fotografia són analitzats amb lupa. Mirant de reüll per no perdre’s cap detall que ens pugui donar pistes sobre l’estratègia dels adversaris. Hi ha llocs on la re-edició de majories absolutes donen, de manera automàtica, un bonus-track per seguir quatre anys més a l’ajuntament. Però en els llocs on ningú ha pogut assolir la meitat més un dels electes ara mateix l’activitat és frenètica.
En democràcia, el veritable poder de les eleccions, és que atorguen a la ciutadania el poder de canviar o perpetuar governs. No obstant, el proper dia 17 de juny al migdia, algú aixecarà el bastó d’alcalde o alcaldessa del seu municipi i hores d’ara encara no ho sap. Són aquelles coses que costa de fer entendre. Els ciutadans no escollim l’alcalde, sinó als representants de cada partit. I són ells els que acabin escollint l’alcalde o alcaldessa.