Al meu cap hi ha molts temes d’actualitat dels que m’agradaria opinar: de la generació Covid-19, dels “silencis de les dones”, de la constitució del govern a Catalunya, de la repressió de l’Estat espanyol a molts àmbits, de l’actuació policial quan s’exerceix el dret de manifestació, del judici contra els i les síndiques de l’1 d’octubre de 2017, de l’empoderament de la ciutadania amb el Debat constituent…, però com en l’article anterior del mes passat, em centraré en lo local, en el que passa als nostres pobles, en concret al meu.

Dissabte, 27 de febrer, des de feia molt temps, vaig assistir a un acte cultural a la Sénia, a l’aire lliure, a un raconet molt especial, a la “Terrassa” (tocant a la Plaça Major) i on precisament es veu el pont de les Cases del Riu i més al fons, Rossell. L’acte començava a les 16,30 h i no vaig marxar del lloc, fins passada la posta de sol, un bonic espectacle visual.

Amb la pandèmia s’han pres decisions polítiques, al meu entendre, simplistes, quan la situació era molt complexa i que aquestes decisions s’havien de prendre atenent al context concret i no de forma general. I això ho relaciono amb l’article escrit per Seli Michavila, regidora de l’Ajuntament de la Sénia, amb el títol “Lo Sénia no és frontera”. Tan a prop que tenim Rossell i altres pobles de la Comunitat valenciana i ens han restringit anar-hi per poder-nos relacionar amb familiars pròxims, perquè políticament ens han imposat aquesta frontera, que per a nosaltres és inexistent. Que trist!

I què ha passat en la cultura? Com no és un dret fonamental com el dret de manifestació, s’ha restringit l’aforament, inclús a l’aire lliure, i això és coherent? Vosaltres mateixes… el dissabte 27.2.2021, l’entitat Produccions Impossibles (que potencia la cultura en totes les seues disciplines i que treballen en projectes, perquè tal com diuen, algú ha de fer les coses impossibles), per mitjà del seu projecte “la Casa de l’artista en Terres de cruïlla” de la Sénia, es van veure en la necessitat de fer dos passes del recital de poemes de la vint-i-setena resident a la Casa, Maria Mingorance López, perquè no podien passar-se de l’aforament que l’Ajuntament els indicava de dotze persones que ocuparien la Terrassa (així m’ho va comunicar Carles Molins, principal organitzador de l’acte, que ho ha hagut de gestionar tot des de Barcelona); i al dia següent, 28.2.2021, l’Assemblea Nacional de Catalunya convoca una manifestació on segons la Guàrdia Urbana eren 3.000 manifestants i 10.000 segons l’organització. On pot haver-hi més perill de contagi? I no vull dir que no s’hagin de fer manifestacions, però pot ser que deixem de fer polítiques tan conservadores respecte a l’activitat cultural?

Les dotze persones (en total vint-i-quatre) que vam poder assistir a un dels dos passes del recital poètic “Paisatges del silenci” vam gaudir molt d’escoltar a Maria, una jove senienca polifacètica (actriu, cantant i escriptora), de ment inquieta i activista (així m’agrada descriure-la).

Ens va recitar, amb molta expressivitat i nitidesa, quinze poemes amb un mateix fil conductor: el silenci i la hipersensibilitat, perquè tal com explica l’autora, Maria, són dos conceptes dels quals parteix per entendre el món o és de la manera en què ella llegeix el món. “La hipersensibilitat fa referència a captar el món en tots els sentits, cada cosa, detall, imatge ens transforma i té el seu propi llenguatge. Esta escolta activa amb tots els sentits també beu dels silencis”.

El recital estava dividit en diferents blocs: un primer bloc, que parlava dels conceptes silenci, hipersensibilitat i com aquests tenen lloc o es tradueixen en la poesia; un segon bloc, que feia referència a les persones, els llocs i els moments travessats pel silenci (espais i persones que ens diuen moltes coses des del silenci); un tercer bloc, que parlava dels silencis de la por i de la guerra (conflictes interns i externs); un quart bloc, que reivindicava la necessitat de trencar els silencis imposats; i un cinquè i darrer bloc que parlava dels silencis de la pau.

Li he demanat a Maria que em destaqui dos dels seus poemes. Un, “Sororitat”, que parla de la necessitat d’empatitzar amb les víctimes i que connecta amb el concepte de sonoritat, per tant, de trencar el silenci. Precisament aquest em va agradar com a poema no massa llarg, però amb una elecció acurada de paraules que llencen dos missatges molt potents. I també destaca: “Piano”, que concep el carrer com un gran teclat des d’on prémer les notes que permetin un canvi.

Aquest és el meu preferit, precisament, un joc de paraules amb les notes musicals, on el RE, és resistència i resiliència. Em va agradar molt!

En resum, vam passar una tarda diferent, connectades per la poesia i a un espai del poble, que des de l’Espai de reflexió de la Sénia volem revitalitzar… la Terrassa, el nucli antic, la plaça Major.
Així que reivindico, que l’administració pública en general i dels nostres pobles tinguin la cultura com una prioritat i fomentin i ajudin en les iniciatives culturals, i en concret, ho reivindico per al projecte de la Casa de l’artista en Terres de cruïlla: que fa cultura al poble, per al poble i ajuda a visualitzar el talent local. Tal com vaig llegir de la psicòloga Mireia Cabero, professora de la UOC i impulsora de la cultura emocional pública: “els éssers humans som socials, col·lectius i comunitaris: la nostra identitat necessita els altres per constituir-se, necessitem sentir-nos part del grup i necessitem la nostra tribu”, i un bon mitjà és la cultura, la cultura de proximitat.

La cultura de proximitat del dissabte va ser un goig, així que posem facilitats i recursos per fer-ho possible.

Advocada i mediadora a CASTELL MARTINEZ, ASSOCIADES