Les centrals d’Ascó disposen d’un protocol d’emergència nuclear que, sobre el paper, salva vides. Sobre el terreny, salva expedients.
Hi ha un pont a Riba-roja d’Ebre. Majestàtic. Travessa el riu amb una fermesa que sembla prometre salvació. Figura al PENTA, el Pla d’Emergència Nuclear de Tarragona, com a via d’evacuació en cas d’accident a les centrals d’Ascó. Tot correcte. Tot reglamentari.
A l’altra banda del pont no hi ha carretera pública. Hi ha un vial asfaltat sufragat per una empresa privada de residus industrials per accedir a l’abocador de les Valls d’Almatret.
No és una metàfora. És l’estat de la qüestió. Un pont que connecta l’esperança amb el no-res. Una infraestructura contemplada en un document oficial que, si s’activés demà, conduiria centenars de vehicles cap a un marge de riu sense sortida. Això és el PENTA d’Ascó: un pla d’emergència amb final de trajecte al fang.
EL MARC LEGAL
El Reial Decret 1546/2004, que regula el Pla Bàsic d’Emergència Nuclear (PLABEN), és taxatiu: la Zona I —la zona de mesures de protecció urgent— és el cercle de 10 quilòmetres de radi concèntric amb la central. La Zona II s’estén fins als 30 quilòmetres. Dins d’aquest perímetre: pobles, masos, carreteres comarcals, el tram del tren, escoles rurals. I un pont que no porta enlloc.
L’article 43.3 de la Llei 14/1986, General de Sanitat, imposa a les administracions competents el deure d’elaborar plans d’emergència «que garanteixin una resposta adequada i proporcionada als riscos identificats». La Directiva 2014/87/EURATOM, al seu article 8, obliga els Estats membres a assegurar que les mesures d’emergència siguin «pràcticament aplicables». No teòricament. No documentalment. Pràcticament.
Lo pont de Riba-roja no és pràcticament aplicable. És un simulacre
I el cinisme institucional arriba fins al fons: la infraestructura que el PENTA assenyala com a via d’evacuació nuclear no és de titularitat pública. És un vial construït i pagat per una empresa privada de gestió de residus per facilitar el trànsit de camions industrials. La mateixa riba del riu que hauria de salvar vides en cas d’accident nuclear és la que reben, cada dia, els camions de residus de mitja Catalunya.
Mentre el PENTA assenyala aquest camí com a via d’evacuació nuclear, vuitanta camions de residus químics industrials l’ocupen cada dia en direcció a l’abocador de les Valls. No cal imaginar una evacuació a la desesperada. N’hi ha prou amb la fotografia de cada matí.
UN PLA DE 2004. FUKUSHIMA ÉS DE 2011.
La darrera redacció del PLABEN és de 2004. La darrera modificació, de 2009. Fukushima va ser el 2011. És a dir: el pla d’emergència nuclear que ha de protegir les Terres de l’Ebre no incorpora cap de les lliçons apreses de l’accident japonès. Cap revisió substantiva. Cap actualització de les zones d’evacuació. Cap adaptació a les conclusions de l’Agència Internacional d’Energia Atòmica post-Fukushima.
I no és tot. De 104 municipis que haurien de tenir un Pla d’Actuació Municipal d’Emergència Nuclear (PAM), 58 no el tenen aprovat. Més de la meitat. Sense pla. Sense protocol. Sense saber cap on córrer si un dia els reactors d’Ascó fan parlar, cosa que ningú no desitja.
Però és ben trist que els habitants de la zona depositem més la confiança en la professionalitat dels treballadors de la central que no pas en les institucions que paguem perquè ens protegeixin.
I les principals vies de sortida —la C-12, les línies ferroviàries R-15 i R-16— es convertirien en colls d’ampolla en cas d’evacuació massiva. Ho ha denunciat el Síndic de Greuges. Ho saben les administracions. I el PENTA continua vigent, aprovat, revisat periòdicament. Segellat. Com si el segell fes transitables els camins.
LA DIALÈCTICA DE LES VÍCTIMES
Posem-ho en perspectiva. Recordem Fukushima. Recordem Txernòbil. Recordem que la diferència entre una tragèdia i una extinció local és el temps d’evacuació. A Txernòbil, cinquanta mil habitants de Prípiat van ser evacuats en tres hores i mitja. Hi havia carreteres. Hi havia autobusos. Hi havia una direcció.
A l’Ebre Nuclear, la direcció és un pont amb riba verge. I un pla de 2004 que ningú ha tingut pressa per actualitzar
LA TIPICITAT DEL DANY
Aquí rau la tipicitat penal que els ebrencs, hem après a reconèixer: la negligència” in vigilando” que no mata immediatament, però que deixa preparat el terreny perquè, si un dia l’àtom es desperta malament, no hi hagi sortida. El dany no és actual. El dany és estructural. Està pressupostat. És la latència administrativa del risc.
El Tribunal Constitucional, a la STC 53/1985, va ponderar el dret a la vida com a «valor superior de l’ordenament jurídic». No va posar notes a peu de pàgina excloent territoris. No va dir: excepte a la ribera de l’Ebre. No va dir: excepte quan hi ha interessos energètics.
L’article 15 de la Constitució Espanyola consagra el dret a la vida i a la integritat física. L’article 45 imposa als poders públics el deure de vetllar per la «utilització racional de tots els recursos naturals». El PENTA hauria de ser l’expressió pràctica d’aquests mandats. I és, en canvi, un document que certifica la pròpia impotència.
La resposta és meua, és nostra, és territorial: perquè som zona sacrificable. Perquè la ponderació de drets, quan arriba a les Terres de l’Ebre, sempre es decanta cap al costat que no és el nostre. Perquè la jurisprudència del dany, aquí, es calcula en probabilitats, no en vides.
Lo pont de Riba-roja segueix allà. Imponent. Travessant un riu que ha vist passar llaüts, aumadies, barques, pontones, pànics i promeses.
I a l’altra banda, el silenci d’un pla d’emergència que, si mai s’activa de debò, només evacuarà una cosa: la responsabilitat.
