Un dels moixons més extraordinaris és el pardal. Una criatura que ha pogut conviure milers i milers d’anys amb els humans i se n’ha sortit és digna d’admiració. De fet, no només ens ha acompanyat amb el seu vol joiós i la seua piuladissa més aviat discreta, sinó que s’ha aprofitat dels nostres balcons i dels ampits de les finestres per jugar i descansar, i de les molletes de pa i les engrunes de menjar que deixem distretament a les nostres taules per nodrir-se.
Actua entre la gent impunement, perquè és difícil no sentir simpatia per un animaló tan llest, de manera que fa i desfà a voluntat, amb una arrogància més pròpia dels seus parents biològics, els dinosaures. Amb els seus moviments nerviosos i els seus saltironets seguits de vols curts i esbojarrats, ens alegren la tediosa existència amb una guspira de vitalisme.
Entre les nostres dites tradicionals, el “tenir el cap ple de pardals” és particularment encertada, perquè projecta sobre una determinada persona el caràcter juganer i inconsistent del moixonet. Defineix algú que és immadur, eixelebrat, inclinat a projectes poc realistes, amb pretensions fantasioses. El “fer volar coloms” és una expressió si fa no fa sinònima, però el colom, considerat tradicionalment un au de bon averany, és un moixó cada cop més desacreditat, per la seua proliferació parasitària i una gosadia que no té la gràcia del pardal, amb un cos considerable i uns excrements que el fan fastigós, un indesitjable company de carrers i places que sovint són portadors d’infeccions.
Als anys 50 i 60, a la plaça Catalunya de Barcelona hi havia gent humil que es malguanyava la vida amb la venda paperines d’escaiola i blat que la xicalla donava als coloms. És una imatge que podeu estar segurs que les persones d’una certa edat tenen en algun vell àlbum de fotos, perquè l’alimentació d’aquells moixons també era un nínxol de negoci per als fotògrafs de cavallet. Fa anys que la combinació de xiquets, venedors, fotògrafs i coloms ja no formen part del paisatge barceloní, ni de cap altra ciutat. Al contrari, la tendència és la prohibició i, fins i tot, les volades d’aus de presa com falcons i esparvers per evitar els assentaments de coloms, de forma que l’ofici de falconer té grans possibilitats d’inserció laboral. La paraula tècnica forma part del lèxic més popular: esparverar els coloms, com s’esparvera un espanyol mitjà en presencia d’una estelada, és la finalitat del falconer, provocar al colom el pànic que experimenta en presència de l’esparver.
Els moixons que tradicionalment es podien trobar arreu del país, els pardals, verderols, caderneres, estornells, cueretes, gafarrons o tords desapareixen gradualment del nostre entorn quotidià. Els seus cants, els seus colors i els vols que ens alegraven la vista són luxes que cada cop es redueixen més als nostres pobles, viles i llogarrets. Perquè, a més de la sobrepoblació dels coloms, des de fa dues o tres dècades les cotorres controlen l’espai aeri de les ciutats i les poblacions costaneres.
Són animalons exòtics que cada cop ho seran menys fins que aviat siguin considerats autòctons. Al principi eren algunes desenes de mascotes alliberades o pròfugues, però s’han adaptat al medi, han desplaçat els possibles competidors i han procreat sense aturador, sense cap depredador. Venen a ser la versió ornitològica dels expats, els executius i gent de malviure de les grans multinacionals que han arribat a la Ciutat dels Prodigis, que només parlen anglès i han contribuït a encarir l’habitatge i la restauració, a banda de gaudir del nostre encara magnífic sistema sanitari, d’uns estius tropicals i uns hivern suaus.
“L’hivern suau els agrada, als moixons. M’imagino la piuladissa exultant de les aus, des de dins del tren no la puc sentir”, escriu Montse Virgili a Els moixons (La Magrana). La directora de “Les dones i els dies”, aquest programa exemplar de la nostra ràdio nacional, fa un viatge en el temps, a través de les dones de la seua infantesa i els seus anys joves, per les paraules i els paisatges la Catalunya nova. Mostra feminitats amagades i silenciades que tenen una veu pròpia en aquest text tan bellament escrit i tan encertat.
