Hi ha coses a la vida que te les fas o te les fan. I la política, encara que ens molesti reconèixer-ho, és una d’aquestes coses. No és opcional. No és decorativa. La política és allò que passa mentre tu mires Netflix. Des de fa mil·lennis, els humans vivim en comunitat. Ciutats, pobles, societats amb estructures diferents, però sempre organitzades d’alguna manera. La política és això l’organització social, així que el fet polític és tan antic com la humanitat. La paraula ve de l’antiga Grècia, on polis volia dir ciutat i política, l’art de gestionar-la. No tenia res a veure amb tertúlies, ni amb tuits indignats, ni amb insults en majúscules. Era, simplement, fer-se càrrec de la ciutat.
El dret i la responsabilitat de gestionar allò públic és de tots els ciutadans. Però tot això feia mandra. I com que és molt més còmode delegar, van aparèixer uns senyors i senyores anomenats polítics, i nosaltres els vam dir: “preneu, governeu, decidiu”. A canvi, un vot cada quatre anys i llibertat absoluta per queixar-nos la resta del temps. Un negoci rodó.
El problema és que deleguem però no assumim la delegació. Volem que decideixin, però com nosaltres diríem. Que gestionin, però sense equivocar-se mai. Que governin, però sota la nostra supervisió constant des del sofà. Som experts en urbanisme, economia, sanitat i educació… sobretot quan no hi participem gens.
És com donar-li a la teva parella totes les claus de casa i després criticar-li cada decisió. Cada despesa. Cada error. Sense haver aixecat un dit. Sense haver mirat els números. Només opinant fort.
La política local, la que tenim més a prop —i en la que més ens podríem implicar— és la que determina com vivim: si el barri funciona, si l’escola aguanta, si el CAP col·lapsa, si el riu està net. Però això ho deixem en mans d’uns altres mentre nosaltres invertim deu hores setmanals en sèries de plataforma i zero minuts en el destí col·lectiu. Prioritats.
La crítica és legítima, sí. Però quan has delegat, hauria de ser responsable i mesurada. Si no t’impliques, si no participes, si no vols ni sentir a parlar de formar-ne part, potser toca una mica menys de nyigui-nyi i una mica més de coherència.
Perquè la política no s’atura perquè tu no hi siguis. La ciutat no espera que acabis el capítol. La vida va. I aquí no hi ha terme mig: te la fas o te la fan. I si prefereixes que te la facin, almenys tingues la decència de deixar-los treballar. Si no, aixeca’t del bar, apaga Netflix i posa’t a treballar per la teva societat.
