Lluís Salvadó (la Ràpita, 26 de març de 1969), és un dels polítics ebrencs en actiu que més petjada ha deixat a les Terres de l’Ebre, en trenta anys de carrera política (1995-2026). Aquesta setmana ha compartit taula (com a negociador), amb dos ministres, com fa “habitualment” des de fa nou mesos. Després de tretze anys com la mà dreta d’Oriol Junqueras, està convençut que serà l’últim a beneficiar-se d’una Llei d’amnistia, camí del novè aniversari de la seua imputació quan era Secretari d’Hisenda del Govern.
És el primer convidat del nou cicle i programa ‘TALAIA-1’, un espai que vol ampliar la comunitat de les Terres de l’Ebre, al conjunt d’Ilercavònia. Una “aliança pendent”, diu el protagonista. Des de la proximitat, explica que és un dels tres actors clau que estan definint el nou finançament de les Comunitats Autònomes de tot l’Estat, i deixa clar que, o bé s’aconsegueixen 176 vots a l’octubre, o ja no hi haurà res a fer, amb l’arribada de PP i VOX. És el llenguatge intern de la política que es cou a la Moncloa i a Palau.
Pregunta: Trenta anys de carrera política, que comença com a regidor a la Ràpita l’any 1995…
Resposta: Són més de trenta anys, la militància política ve d’abans. A l’època universitària vaig estar molt implicat en la creació del Bloc d’Estudiants Independentistes, quan tenia 17 o 18 anys.
P: Barcelona o la Ràpita? Quin és el seu dia a dia?
R: Dilluns i dimarts a Barcelona, dimecres a Madrid, dijous a Barcelona, i intento, algun divendres, estar al territori. Ho aconsegueixo poc, perquè bàsicament estic a cavall de Barcelona i Madrid, i al territori quan puc.
P: Què comporta ser director general d’Esquerra Republicana?
R: És un càrrec a mida que vam crear amb l’Oriol (Junqueras) per ajudar a fer algunes coses. Esquerra és una organització que té unes 200 persones treballant, i algú ha de fer la funció gerencial. Li dedico un dia a la setmana, i després porto temes de demoscòpia i de negociacions polítiques, que és el que m’ocupa la major part del temps. El primer any hem tractat temes molt rellevants, com Rodalies, finançament o la condonació del FLA (Fons de Liquiditat Autonòmic), a més d’altres projectes que no són tan populars ni tenen tanta notorietat política, però també rellevants i interessants.
P: Presidir el Port de Barcelona li ha donat una nova perspectiva del món?
R: Sí. És una infraestructura absolutament privilegiada, de les més rellevants d’Europa. T’aporta un aprenentatge brutal, tens visió de com funciona l’economia en l’àmbit mundial. És una de les principals entrades de producte que venen de l’Àsia, especialment de la Xina.
A més, tens el privilegi de presidir diverses empreses sectorials i, per exemple, m’ha servit moltíssim per impulsar la primera societat mixta amb Madrid, al 50%, precisament en el tema rodalies. Aporta un bagatge i un aprenentatge que després repliques en altres projectes.
P: El 2023 va mostrar-nos com el polígon Catalunya Sud es podia connectar amb els ports de Barcelona i Tarragona, fent un nou ramal ferroviari, per crear una gran zona industrial entre Tortosa i l’Aldea. Com està el tema?
R: És un projecte integral per a tot el país que té per objectiu impulsar diverses terminals intermodals per donar una connectivitat més elevada a diversos territoris de Catalunya. Alguns ja estan molt avançats, com el projecte de l’estació de la Llagosta al mig dels Vallesos. També la terminal a Lleida, absolutament estratègica. El projecte de l’Aldea acabarà avançant a rebuf de la resta de terminals, però no era dels prioritaris per la massa crítica (massa reduïda) que tenim com a territori; però està en la línia de sortida i continuem estant-hi a sobre perquè algun dia acabi sent una realitat.
P: Abans d’entrar en matèria… Avui encetem un nou cicle i programa sota el nom de Talaia-1, per anar més enllà de les Terres de l’Ebre, i començar a parlar d’Ilercavònia. Què li sembla?
R: En l’economia i en el desenvolupament, l’element clau és la massa crítica. Si no tens massa crítica, no tens la capacitat de rebre uns certs serveis ni d’impulsar certs projectes. El territori comença, a poc a poc -encara que no en siguem conscients del tot-, a agafar una certa massa crítica d’infraestructures, de coneixement, de serveis, i això és un dels elements fonamentals. Això no s’aconsegueix d’avui per a demà, no es tracta només de desitjar-ho, sinó que és un projecte estratègic i acumulatiu. I en aquesta construcció de massa crítica, establir una aliança amb la zona del Maestrat és fonamental, perquè ni ells són prou per tenir certs serveis, ni nosaltres. És una aliança que tenim pendent.
Es va intentar, en el seu moment, a través de la Taula del Sénia, que era una iniciativa molt ben pensada i molt ben reflexionada, però que, evidentment, té una feblesa, que és que, a la part del País Valencià només s’ho creu el Partit Socialista. Quan hi ha una alternança del poder i entra el Partit Popular, que té com a única referència Madrid, llavors s’atura la construcció d’un territori en xarxa.
P: Una catalanofòbia que també es detecta als discursos de la dreta i l’extrema dreta d’Aragó. Té alguna explicació?
R: Crec que és una mica una extensió del que trobes per tot l’Estat espanyol. Dimecres, per exemple (l’entrevista és dissabte 24), al Ministeri d’Hisenda es presentarà el tema del finançament per part del secretari d’Estat, Jesús Gascon, que és aragonès. Ell ha tingut molt presents els interessos d’Aragó, comunitat que surt molt ben parada d’aquest nou sistema, però la reacció dels polítics aragonesos, especialment del Partit Popular, i també del Partit Socialista, acaba sent visceral.
És allò de la malfiança del que fa i lidera Catalunya, una certa fòbia ancestral. Però també t’ho trobes a Castella i a molts i molts territoris de l’Estat espanyol. Curiosament, si una cosa la lidera Euskadi, és bona; però si la lidera Catalunya, és negativa. És un problema gravíssim per a l’encaix de Catalunya, i segurament, per aquest motiu, molt bona part dels catalans i catalanes som independentistes.
“Les negociacions són tripartites, entre el mateix Ministeri d’Hisenda, el Govern de Catalunya i Esquerra Republicana com a impulsora, perquè, en definitiva, arrenca amb l’acord del PSC i el PSOE amb ERC per a les investidures”
P: Les reunions amb la vicepresidenta i ministra d’Hisenda, Maria Jesús Montero, també s’han fet a la Moncloa?
R: Les negociacions són tripartites, entre el mateix Ministeri d’Hisenda, el Govern de Catalunya i Esquerra Republicana com a impulsora, perquè, en definitiva, arrenca amb l’acord del PSC i el PSOE amb ERC per a les investidures, tant de Pedro Sánchez com de Salvador Illa. Hem estat treballant pràcticament nou mesos des de principis d’abril, molt intensament. I hem anat alternant reunions a la Conselleria d’Economia o al Palau de la Generalitat, alternant-les amb d’altres de fetes al Ministeri d’Hisenda. La Moncloa ha tingut un paper diferent.
Quan ens referim a la Moncloa hi ha dos nivells. Un nivell és Pedro Sánchez, però també hi és el Ministeri de Presidència presidit pel Fèlix Bolaños, el nostre interlocutor habitual com a formació política, qui està dins del conglomerat de la Moncloa. La part de Pedro Sánchez se li reserva per a Junqueras, que és l’interlocutor. Jo el que sí que tinc és interlocució amb el ministre Bolaños i a vegades anem a la Moncloa.
P: Què està consolidat i què està pendent del finançament?
R: Encara queda molta feina. Els últims nou mesos hem estat treballant més que no pas negociant, perquè al final, és un treball compartit. Ens queda fins al mes de març per acabar de traduir l’acord, que és molt econòmic, en un desplegament legislatiu, en una modificació de la LOFCA (Llei Orgànica de Finançament de les CCAA), i el desplegament del què ha de ser la llei que ha de substituir la 22/ 2009.
Se suposa que al mes de març s’hauria de poder fer un nou Consell de Política Fiscal i Financera per aprovar el paquet legislatiu i, posteriorment, portar-ho al Consell de Ministres, que hauria de ser al voltant de Pasqua. I a partir d’aquí entraríem ja en la tramitació parlamentària al Congrés de Diputats que, per anar bé, hauria de ser a finals d’abril o principis de maig.
En quatre o cinc mesos hauríem de tenir les lleis aprovades al Congrés de Diputats, i això voldria dir que ja ens traslladem a l’octubre per poder-ho tenir aprovat. És un horitzó factible, tot i que, com bé és conegut, la situació política a Madrid no és gaire estable. Però entenem que fins a l’octubre el govern de l’Estat aguantarà i, per tant, tenim temps per poder-ho consolidar. El que ens fa falta són les majories polítiques que són molt complexes. Han de votar 176 diputats i diputades, i això vol dir que necessitem la participació de 8 partits polítics diferents.
Ara la feina que cal rematar és convèncer tothom que aquest model de finançament és molt bo per a Catalunya, i que també és correcte per a la resta de territoris de l’Estat. Aconseguir 176 vots -estem parlant d’una llei que necessita una majoria qualificada, perquè és una llei orgànica-, no és fàcil, i aquest és la faena que ens queda fins al mes d’octubre.
P: Està negociant una tema clau per al futur de molta gent, que ve lluny. M’imagino que s’ha de sentir carregat de responsabilitat i pressió?
R: Sí, òbviament. Hi ha dies amb situacions crítiques, i en aquests nou mesos hem tingut de tot…, el PSOE ha patit moltíssim. Des que li han detingut i tancat a la presó el seu secretari d’organització, fins a tenir problemes interns gravíssims pels problemes d’assetjament. I a mig camí, la nostra interlocutora, María Jesús Montero, es converteix en candidata a les eleccions a Andalusia. Ens ha passat pràcticament de tot, i hem tingut alts i baixos en les negociacions, moments que semblava que això quedava parat, i reunions molt complicades perquè la vicepresidenta és una persona molt dura negociant.
Sabem que ens estem jugant 4.700 ME per a molts anys perquè, al final, no són per a un any. L’últim model de finançament ha durat disset anys. Per tant, és una finestra d’oportunitat que l’hem d’aprofitar, perquè és obvi que les enquestes diuen que potser l’any que ve, el 2027, Espanya estarà governada pel PP i per Vox, i perdrem l’oportunitat. Si no l’aprofitem ara, perdrem molts recursos per a les escoles, per als hospitals o per poder fer més bon manteniment del sistema ferroviari. Certament, tenir aquesta responsabilitat pesa i fa perdre la son moltes nits.
P: De forma didàctica i col·loquial, em pot explicar les claus d’aquest nou model de finançament?
R: És un salt qualitatiu per disposar de molts més recursos, no només a Catalunya, sinó per a totes comunitats. L’actual model s’esgotava el 2013 i s’havia de renovar. I des de llavors fins avui s’ha produït un increment d’ingressos, que ha estat molt inferior a l’hora de repercutir en les comunitats autònomes. Però, per contra, els serveis públics, la demanda de serveis hospitalaris, de serveis a les escoles, de seguretat, de serveis socials…, ha anat creixent de forma molt important.
Els ingressos de l’Estat han crescut molt, i el de les comunitats autònomes la meitat en termes percentuals. I, per un altre costat, les despeses de les comunitats autònomes han crescut molt més que no pas les de l’estat. Per això l’Estat s’ha pogut permetre el luxe de destinar un 1,5% del PIB espanyol a incrementar la Defensa.
L’Estat ha pogut ha anat engreixant molt les arques de l’estat, mentre que algunes comunitats autònomes han patit molt, no totes. Les que han patit, bàsicament, són les de l’Arc Mediterrani: les Illes, Catalunya i País Valencià, una comunitat que està en una situació brutal d’asfíxia econòmica. Però no només els Països Catalans, sinó també Múrcia, i una mica Andalusia.
P: I per què?
R: Perquè en el seu moment, quan es va dissenyar el model del 2009, es va sobrefinançar de forma exagerada algunes comunitats autònomes, i això ha provocat que, ara per ara, el que rep un ciutadà del País Valencià, amb relació al que rep un ciutadà de Cantàbria (la més ben finançada), registra 1.200 euros per habitant de diferència.
El que hem fet en aquest nou model és escurçar moltíssim aquestes distàncies, i reconèixer que les tres comunitats autònomes que aportem recursos, com són Madrid, Catalunya i les Illes, on, a més a més, són les que tenen un cost de la vida és més alt, siguin les que surtin més ben finançades i que se’ls reconegui l’esforç fiscal que fan els ciutadans d’aquests tres territoris.
P: Coneix la proposta dels economistes del Partit Popular? Hi ha algun altre model alternatiu damunt de la taula?
R: No n’han fet cap, de proposta. L’última proposta que va fer el PP es remunta a l’any 2002, i a l’any 1997. Uns models molt deficients que, després de la seva aplicació, s’ha contrastat que donen resultats absurds, amb un finançament molt discrepant en certes comunitats autònomes.
P: Junts per Catalunya, què creu que farà, al final?
R: El primer acord que vaig tancar a principis de 2025 va ser la condonació del FLA, 17.104 ME que es condonaven a Catalunya, i que comportaven 1.800 ME d’estalvi d’interessos. Això ara està en fase d’entrar al Congrés dels Diputats. Quan vam tancar l’acord del FLA Junts va sortir dient que això era molt poc, que hi votarien en contra. Ara, aquesta setmana, ja han dit que hi votaran a favor.
“Junts no pot oposar-se que Catalunya guanyi 17.000 ME, 4.700 ME del nou finançament, o 1.800 ME del FLA”
P: I el concert econòmic?
R: Junts van començar dient que volem un concert econòmic, i nosaltres des d’ERC ja els hi vam dir: aquí teniu els nostres set vots. Amb els set nostres, i els set d’ells, en sumen catorze. Però, com ho farem per arribar als 176? Junts ha passat d’aquell, “cobrem per avançat”, a abandonar el “cobrem per avançat”. Després de dos anys encara no han cobrat, i no són capaços d’arribar a acords, ni de generar majories. Al final el recurs que els queda és oposar-se a allò que ERC sí que aconseguim, perquè nosaltres sí que som capaços de tancar acords.
Inicialment, es posicionen amb aquesta actitud de rebuig, i després han d’anar baixant gas, i han de reposicionar-se. Saben perfectament que Catalunya no es pot permetre, ni perdre 17.000 ME més, ni 1.800 d’interessos del FLA. Per tant, hauran d’acabar votant-hi a favor. No es poden permetre el luxe de votar en contra de 4.700 ME que és el que, al final, estem decidint.
A mi també m’agrada un concert econòmic, però quants vots tenim? Catorze. I els 176 que fan falta d’on els traiem? El problema que tenim és ser capaços de tenir interlocució amb tot un conjunt de partits polítics de l’Estat amb els quals necessitem arribar a acords. Cal tenir amplíssimes majories que, a vegades i des d’aquí, no n’acabem de ser conscients. Posar-se d’acord vuit partits polítics no és fàcil.
P: Què té d’especial el PNB? Quin pedigrí té perquè les coses li resulten més fàcils i li surtin bé?
R: Fa molts anys que tenen una estructura de govern, han governat Euskadi durant quaranta-cinc anys de forma ininterrompuda. No han tingut mai cap interferència, i tenen una estructura de poder, no només en termes polítics, sinó també en termes econòmics. Quan parles del PNB parles també d’Iberdrola, parles de tot un conglomerat de grans infraestructures i empreses semipúbliques i semiprivades. És una estructura de poder brutal i en saben molt. La veritat és que hem col·laborat, però comencen també a aprendre del que fem a Catalunya i en algunes negociacions. Per exemple amb el que és el sistema aeroportuari, o en la gestió ferroviària, ells estan anant una mica al ròssec nostre, estan intentant copiar el que nosaltres estem fent i hi ha una col·laboració.
“Hi ha una seqüència d’eleccions autonòmiques que fan molt difícil que hi hagi pressupostos a l’Estat”
P: El joc polític genera frustració, sobretot quan afecta cada any als pressupostos generals. Tindrem pressupostos enguany o tornarem a jugar a les pròrrogues?
R: Els pressupostos de l’Estat són molt complicats per molts motius. El primer és que el Partit Popular ha dissenyat tot un conjunt d’eleccions autonòmiques que van generant interferències a l’activitat parlamentària del Congrés. Cada vegada que es convoquen unes eleccions autonòmiques, en campanya electoral, no es fan plenaris.
Tenim una ministra d’Hisenda que és la que ha de liderar la configuració, i qui ha de negociar els pressupostos i que, molt probablement, al mes d’abril dimitirà perquè serà la candidata del PSOE a les eleccions d’Andalusia. A més a més, tens les eleccions de Castella i Lleó al mes de març, i les d’Aragó al mes de febrer. Hi ha una seqüència dibuixada que fa molt complicat que el Ministeri d’Hisenda tingui la possibilitat d’impulsar uns pressupostos.
D’una banda, ells també saben que perquè hi hagi un escenari en què puguem negociar pressupostos, s’ha d’anar resolent l’aplicació de l’amnistia, un element que temporalment també distorsiona. El Tribunal Europeu de Justícia (TJUE) pot acabar traient la seva resolució sobre la llei d’amnistia al mes de febrer, i és una dada rellevant, tant per a Junts, com per a Esquerra.
I, d’altra banda, per a Esquerra Republicana és molt important que arribem a un acord sobre la recaptació de l’IRPF, i això ens està costant, tenim dificultats. Hem anat mantenint moltes reunions, hem anat aproximant posicions, però encara ens queden mesos de feina per acabar d’arribar a un acord per fer el traspàs de la recaptació del principal impost de l’Estat.
És l’impost més estructural, el que té més capil·laritat, el que afecta més contribuents, i té molta complexitat. En això no tenim acord, i nosaltres ho posem com un condicionant per negociar els pressupostos de l’Estat.
P: Vostè és també qui negocia el traspàs de Rodalies amb el Govern de Madrid. Quin moment per parlar-ne, enmig del caos actual…
R: No és un tema d’ara, fa més de vint-i-cinc anys que ho patim.
“La inversió en Rodalies els últims cinc anys ha anat bé… El problema és que portem des del 2000 amb inversions nul·les, i ara s’acaben els fons Next Generation”
P: Què pot explicar-me de les negociacions actuals?
R: Va ser l’any 2006 quan van produir-se les primeres grans mobilitzacions a Catalunya per la situació ferroviària, i quan la Plataforma pel Dret a Decidir, neix a partir d’un caos ferroviari similar al que tenim aquests dies. És un tema que ve de lluny, són dècades de falta d’inversió per part d’ADIF, per part de l’Estat a Catalunya.
És cert que els últims cinc anys l’Estat negocia amb Esquerra Republicana el Pla de Rodalies 2020-2030, on destina 6.400 ME, una inversió històrica. I el primer quinquenni ha anat molt bé. Pràcticament, s’han invertit 4.000 ME, però el problema és que portem des del 2000 amb unes inversions pràcticament nul·les.
També s’ha de dir que s’han invertit 4.000 ME perquè ha pagat Europa. Arran de la crisi de la Covid, s’aproven els fons Next Generation, i s’han aprofitat els fons europeus. Però encara en fan falta, per acabar d’endreçar Rodalies, que també inclou els regionals. Necessitem 4.000 ME més del 2026 al 2030. I en aquest període ja no hi haurà fons europeus, ja ho haurà de pagar el Ministeri d’Hisenda. I aquí tindrem dificultats. A Rodalies encara no està tancat el compromís de posar 4.000 ME més per part de Madrid, i ho hem de tancar durant les pròximes setmanes (no han estat setmanes: just ahir, dimarts, es van acordar 8.000 ME per a tot el Pla). I això és fonamental perquè per revertir la situació necessitem que això s’endreci.
Renfe és una macroempresa amb unes estructures territorials molt febles. El fet de crear ara aquesta societat mixta controlada pel Govern de Catalunya, amb la presidència de la Generalitat, amb la majoria al Consell d’Administració, i amb CEO i director general ja designat, que és l’Oscar Playà, una persona que ve de dirigir el metro de Barcelona on gestionava un pressupost de 600 ME, és un primer pas.
Ara l’objectiu és que aquesta societat, a la qual encara li fa falta un any i mig per estar musculada, pugui agafar la gestió dels trens a Catalunya. I això ha de permetre que d’aquí 5 o 6 anys Catalunya comenci a tenir un servei ferroviari com Déu mana. Però fa falta que hi hagi continuïtat en les inversions.
“Un nou Consorci d’Inversions que estem negociant ha de crear una musculatura tècnica de l’Estat a Catalunya que ara no tenim”
P: I no es pot fer res més que resignar-se?
R: Estem treballant un altre projecte que no s’ha fet gaire públic, que és el Consorci d’Inversions. És també un espai mixt entre l’Estat i la Generalitat, on l’Estat constitueix a Catalunya un òrgan inversor per a les grans infraestructures. Estem en un procés de negociació, i és un element de caràcter estructural, perquè al final el problema de la manca d’execució de la inversió és la llunyania i la feblesa. La poca musculatura que té l’Estat a Catalunya fa que no s’inverteixi, perquè no hi ha estructures tècniques, perquè no es fan els projectes.
Sempre poso l’exemple del Port de Barcelona, els accessos: una inversió de 800 ME al Port de Barcelona es va començar l’any 2000. I encara estem ara redactant els projectes executius. El 2009 es posa en marxa la T1, la principal terminal de l’aeroport de Barcelona, una de les terminals aeroportuàries més grans d’Europa. Encara no ha arribat el tren. El 2009 van començar a redactar-se els projectes per posar el tren, i serà l’any que ve quan se suposa que arribarà la connexió ferroviària a la principal terminal aeroportuària, una de les més importants d’Europa.
Al final, la gestió de les infraestructures és un drama i el seu impuls requereix noves eines i repensar-ho. I el Consorci d’Inversions, encara que ja hi ha acord entre Esquerra i PSC, requereix el vistiplau del Ministeri de Transports, i el vistiplau del Ministeri d’Hisenda. Encara ens queda molta feina per fer, però és una eina estratègica que ha de permetre que aquestes infraestructures estratègiques no es demorin 20 o 30 anys, com està passant a Catalunya, i com no passa a Madrid. Patim el dèficit d’aquestes grans infraestructures i Madrid no, perquè allà tenen musculatura, i aquí no en tenim. I aquest Consorci serà un element estratègic per revertir-ho.
P: Tornem a la no aplicació de la Llei d’amnistia aprovada. Perquè els seus amics Albert Salvadó i Josep Caparrós ja han estat amnistiats, i vostè encara no?
R: Jo vaig ser el primer a entrar i seré l’últim a sortir. A mi em van imputar el dia del meu aniversari, el dia 27 de març del 2017, aviat farà ja nou anys. Ara el meu expedient està al Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea, i després encara s’ha de resoldre una qüestió d’inconstitucionalitat al TC, que va demanar el Tribunal Superior de Catalunya al TC. Per tant, el meu expedient, conjuntament amb el de Josep Maria Jové, segurament serà el que tardarà més temps a resoldre’s.
Dins del 2026 crec que es pot resoldre, però tenim tots els números perquè sigui l’últim expedient a resoldre’s, per les circumstàncies. Vam ser els primers a entrar a Europa, i no vam portar el nostre expedient al TC fins aquesta setmana. Això de la justícia sempre té molts interrogants, però tot pinta que podem acabar sent els últims a sortir.
Després de nou anys arriba un moment que ja te’n fas un càrrec. M’hi implico, però treballo més per resoldre les situacions judicials dels altres companys que no pas la meva. Intento ajudar, intermediar, anar picant pedra (perquè algú es pensa que cau del cel, quan hi ha molta feina darrere). I s’ha de reconèixer l’ajuda, moltíssim, del govern de l’Estat. S’ha implicat.
P: Esquerra Republicana, amb l’evolució d’aquests últims anys, s’ha fet més pragmàtica?
R: Som un partit que té cent anys d’història i hem passat moltíssimes vicissituds al llarg de la nostra història. Som un partit republicà independentista, i som un partit que mirem a llarg termini. Sabem que la nostra feina i els nostres objectius són objectius pels quals haurem de picar molta pedra per poder-los aconseguir. Vam intentar-ho en el seu moment per la via d’un referèndum per aconseguir la independència, però al final, el nostre objectiu és fer avançar Catalunya i dotar-la de més eines d’autogovern, perquè sabem que com més autogovern tenim, més confia la gent en les institucions catalanes.
Que en aquests moments estem en una fase en què estem posant pragmatisme per arribar a acords? Sí. Però això també és cíclic. L’any que ve és molt probable que a Madrid governin el PP i Vox i, per tant, la relació canviarà de forma radical, i ens trobarem altra vegada en una conjuntura de confrontament molt salvatge entre Catalunya i l’Estat espanyol o, almenys, això és el que preveiem.
P: Què sap del projecte de la gigafactoria de Móra la Nova?
R: És un megaprojecte. Segurament és el projecte més important que hi ha a Catalunya en aquests moments damunt de la taula i possiblement al conjunt de l’Estat espanyol. És normal que siguem tots molt prudents. Hi haurà cinc gigafactories d’intel·ligència artificial a tot Europa, i hi ha 76 candidatures i, per tant, vol dir que n’hi haurà 70 que no tindran la inversió.
4.000 ME d’inversió només es pot fer si la UE s’hi implica. La candidatura de Móra la Nova és una candidatura de les més ben posicionades. S’està intentant aconseguir el suport i la implicació de Portugal perquè, d’aquesta manera, també es reforça la capacitat i el gruix del projecte. Hi ha un gran operador com és Telefònica, presidit per Marc Murtra, un català. Això ha estat un element transcendent perquè el projecte neixi a Catalunya, però queda molta feina a fer.
Segurament durant el 2026 sabrem si tenim el projecte aprovat o no, però és un projecte transcendent per a Europa i importantíssim per a Catalunya. L’aliança del Supercomputing Center amb seu a Barcelona, i que tingui una pota a l’Ebre, és estratègic. Caldrà veure si som capaços d’aprofitar-la, per crear un teixit de recerca i d’innovació al voltant d’aquesta gigafactoria, però és obvi que és una gran oportunitat que ens posiciona dins d’un mapa estratègic.
És una mica la línia del que comentava abans: cal anar generant massa crítica. A partir del moment en què les Terres de l’Ebre anem acumulant grans projectes, és quan aquesta massa crítica ens ha de permetre poder aspirar a ser un territori on tinguem la mateixa qualitat de vida i les mateixes oportunitats que la resta de Catalunya i la resta d’Europa.
“Deu anys després, Esquerra a l’Ebre té bagatge i experiència. Del que em sento més orgullós és d’haver creat equips”
P: En una altra entrevista que li vaig fer, ja comentava que el territori està canviant i s’obrien noves oportunitats. Actualitzant l’anàlisi, com el veu ara? Quins serien els deures?
R: El primer deure, el primer encàrrec, és crear equips, tenir gent que pugui sortir fora del territori, que tingui visió i experiència. Al final, els territoris, com els partits, no som ni bons ni som dolents, depèn de la capacitat de la gent per transformar i d’una visió molt clara. Construir equips és construir gent que tingui la capacitat d’anar a Barcelona i fer valdre el que tenim aquí al territori. Cal que et reconeguin, perquè a partir del moment que tens aquesta fortalesa, és quan pots fer que el teu territori creixi.
Una de les coses en què m’he pogut implicar, aquest cas dins de casa meva, Esquerra Republicana, és crear equip. Fa deu anys teníem gent jove que apuntava maneres, però els feia falta recorregut. Avui, d’una de les coses de les quals em sento més orgullós, és de tenir un conjunt de persones que han fet un recorregut i que tenen ja el bagatge per liderar moltes institucions.
Albert Salvadó ja forma part de la direcció del grup parlamentari d’Esquerra Republicana, i és responsable de la Comissió d’Economia, acompanyant-me a les negociacions pressupostàries. Té una visió molt estratègica i el bagatge, l’acumulació d’experiències, et dona la capacitat de fer coses. També tenim un Enric Adell que avui és la peça clau de la Diputació de Tarragona. O tenim una Norma Pujol que és la secretària general adjunta d’ERC a escala nacional. O tenim dos superalcaldes com Adam Tomàs a Amposta i Mar Lleixà a Tortosa. Hem anat construint un equip de gent que és el que ha de permetre transformar i liderar el territori.
P: Quines reunions té anotades a l’agenda de la setmana vinent?
R: Un sopar amb un ministre i una reunió amb una ministra, a més d’algunes trobades amb diversos consellers. Ja de cara al cap de setmana, intentaré baixar els dijous la nit i, si no puc, pujaran les meues dues filles i la meva dona a Barcelona. Sempre intento estar aquí perquè sempre cal tenir les arrels ben posades per tenir la visió d’allà on vens, d’on t’has criat, on vols tornar. Sempre he tingut molt clar que això és casa meva i per molt que porto tretze anys fora, aquí és on sempre tornaré, perquè vull continuar treballant per l’Ebre i per la Ràpita.
