Hi ha vegades que el camí et porta de nou a casa. Després de la meva etapa als Estats Units, amb la maleta plena d’experiències i nous aprenentatges, el futbol em va portar de tornada a Espanya, concretament al País Basc. La destinació: Hondarribia, un lloc encantador, de paisatges espectaculars i conegut com a refugi de vacances per a molta gent del nord. Allà m’incorporo al Real Unión de Irún, un club històric amb molt de pes a la zona.
Al principi, vaig rebre la proposta amb il·lusió. Tornar al futbol professional espanyol em semblava una gran oportunitat per revaloritzar-me i retrobar-me amb aquelles idees i filosofies que havia deixat enrere feia anys. Sempre havia tingut idealitzat el futbol d’aquí, com un dels grans referents mundials.
I sí, Espanya té un nivell altíssim. És un país ple de talent, amb entrenadors i jugadors de primer nivell. Però, com alguns diuen, no és “l’única Coca-Cola del desert”. Quan tornes després de veure el que hi ha fora, t’adones que el nostre entorn de treball encara és molt lluny de ser idíl·lic.
El nostre futbol és referent, però està lluny de ser exemplar
Hi ha una realitat que colpeja fort: molts clubs no poden pagar els salaris, arrosseguen deutes que semblen infinits i no disposen d’instal·lacions a l’alçada que presumeixen. L’ innovació brilla per la seva absència, i el màrqueting continua sent una assignatura pendent. No s’inverteix a millorar l’experiència dels aficionats ni a modernitzar els estadis.
Mentre a altres països el futbol es converteix en un espectacle total, aquí ens costa entendre que sense negoci no hi ha futur. I això que els grans clubs —Madrid, Barça, Atlètic— ja han començat a oferir experiències VIP i a treure més rendiment econòmic dels estadis. Però si només ells poden fer-ho, és una mala notícia per al futbol espanyol en conjunt.
Hi ha clubs de Primera on encara no es poden comprar entrades online. I després ens preguntem per què anem a remolc d’altres països
El cas del Rayo Vallecano és paradigmàtic: les entrades només es venen a taquilla. A la suposada “millor lliga del món”, això és senzillament lamentable.
Aquesta etapa al País Basc va ser breu però intensa. Una bufetada de realitat dins del futbol professional. Tornar a casa em va fer sentir, per moments, un desconegut: fora de context, fora del meu lloc. Tot i això, em va servir per reforçar la ment, per carregar energia i per recordar-me que la vida —com el futbol— no para, i que encara hi ha molt món per descobrir.
