Hi ha pobles que, un cop l’any, respiren d’una altra manera. L’aire s’omple de fum de llenya, d’olors dolces i d’un murmuri alegre que sembla sortir de sota les pedres. És el cas de Prat de Comte, que aquest cap de setmana ha tornat a encendre l’alambí i a obrir les portes de casa per celebrar la seva Festa de l’Aiguardent. No és només una festa local —ni de bon tros—, sinó una reivindicació viva del valor de les tradicions, una manera d’entendre la cultura com a herència compartida, però també com a matèria viva que evoluciona i ens uneix.
Aquesta edició, la pregonera ha estat la presidenta de la Denominació d’Origen Terra Alta, un gest tan simbòlic com encertat: el vi i l’aiguardent neixen del mateix fruit, la vinya, i és precisament aquesta arrel comuna la que recorda que la comarca creix quan es reconeix a si mateixa.La cultura, el paisatge i la terra poden —i han de— ser nexe d’unió i motiu d’orgull col·lectiu.
Fa no tant, l’aiguardent semblava relegat als racons del record: un producte antic, gairebé domèstic, vinculat a històries de destil·ladors casolans i vetllades de poble. Però a Prat de Comte han sabut rescatar-lo amb intel·ligència, respecte i una dosi saludable de modernitat. El resultat és una festa amb identitat pròpia, que arriba ja a la 22a edició.
Durant aquests dies, tot el poble “obre les portes”. I no és una metàfora: cases particulars es converteixen en espais d’exposició, en petits temples de la memòria rural. Els carrers s’omplen de alambins que fumejen, parades d’artesania, degustacions i històries de pagès. L’aiguardent, elaborat amb saviesa i moderació, es pren amb plats típics que, dies abans, s’han preparat al forn de llenya.
I aquí ve la primera metàfora (però no l’última): mantenir una tradició no és reproduir-la sense pensar, sinó alimentar-la, nodrir-la i implicar-la dins el present. Si la Festa de l’Aiguardent fos sempre idèntica, moriria d’avorriment i, probablement, també d’indiferència. Però Prat de Comte ha entès que la millor manera d’honorar una tradició és fer-la evolucionar. Cada edició hi aporta novetats, complicitats i sorpreses, però sense perdre l’essència que la fa única: la del poble que s’organitza, que col·labora, que comparteix.
Perquè, al cap i a la fi, el veritable aiguardent no és només el que surt de l’alambí, sinó el que destil·la la comunitat quan treballa unida. L’esperit que crema una mica, però escalfa molt.
I potser per això, quan a Prat de Comte s’aixequen els gots, no només es brinda per la festa, sinó per tot allò que la fa possible: la vinya, el paisatge, la gent que no ha deixat perdre el foc. És, en definitiva, un exercici col·lectiu de memòria, orgull i futur. Una manera de dir que encara sabem d’on venim i, sobretot, que volem seguir caminant junts.
