La setmana passada es van complir quinze anys de la inauguració de Lo Passador, el pont que uneix Deltebre i Sant Jaume d’Enveja per sobre el riu Ebre a pocs metres d’on abans hi havia hagut un dels tres passos de barcasses que circulaven diàriament entre estes dues poblacions; concretament, el del transbordador del carismàtic Garriga, un personatge que, pel seu humor cafre, les seues tretes amb els forasters i la seua poca dissimulada admiració per les dones guapes, podria haver sigut un dels actors del clàssic del cinema espanyol El turismo es un gran invento.
Hem integrat tant el pont en el nostre dia a dia que sembla mentida que sigui una realitat tan recent, que ni tan sols ha arribat a la majoria d’edat. És com si les polèmiques que es van produir quan es va començar a parlar de la possibilitat de construir un pont no haguessin existit mai. Com si sempre hagués hagut un consens total entre ciutadans, polítics i experts a l’hora de valorar la utilitat pràctica i estratègica per al progrés socioeconòmic de Sant Jaume i Deltebre -i del Delta de l’Ebre en el seu conjunt- que representava construir un pont.
Hi havia la temor de perdre les respectives identitats dels municipis i inclús un cert pànic a ser “conquerit” pel poble veí
I, per això, em sap mal recordar ara que, en un principi, el projecte del pont no va ser acollit amb la il·lusió de dos pobles que es donen la mà per damunt del riu que els separa amb l’objectiu de compartir i ser més forts. Més aviat, hi havia molta desconfiança fonamentada en la temor de perdre les respectives identitats dels municipis si una carretera els connectava directament i inclús un cert pànic a ser “conquerit” pel poble veí.
En aquella època, arrel d’una taula rodona que es va celebrar a Sant Jaume sobre el tema, vaig escriure un article per a L’Ebre amb el títol Un pont o dos rius?, perquè esta era, en certa manera, la síntesi del debat en aquell moment: aprofitem una infraestructura per apropar-nos els dos pobles o fem servir la controvèrsia per marcar paquet i augmentar la distància que ens separa?
Es va fer molt popular un acudit que deia que, quan l’home va arribar a la Lluna, ja hi havia un cavero pescant angula
No recordo que es fes cap enquesta d’opinió sobre si els deltebrencs i el santjaumers volien o no el pont, però en les converses informals amb persones d’un i altre poble sí que hi havia una sensació bastant generalitzada: més enllà de què ens tinguéssim poca o molta simpatia els uns amb els altres, estava clar que n’hi havia uns que se’n beneficiarien més del projecte i eren els de Deltebre. La fama d’emprenedors i oportunistes dels deltebrencs transcendia fronteres. Per il·lustrar esta visió d’espavilats, es va fer molt popular un acudit que deia que, quan l’home va arribar a la Lluna, ja hi havia un cavero pescant angula.
S’entén que la suspicàcia per allò desconegut comporti elucubracions descabellades, com el rumor que corria de què els deltebrencs s’estaven casant amb santjaumeres no per amor, sinó amb la intenció del què el municipi de l’altre costat de riu, poc a poc, s’anés annexionant les terres familiars de la núvia, com si fossin colons que anaven construint assentaments en el terreny dels sogres. Per sort, el cas no va arribar a l’ONU. O potser sí i el funcionari de les Nacions Unides que havia de registrar el tema era cavero i es va fer el despistat.
El pont no només ha enterrat en el fons del riu velles disputes, sinó que ha contribuït a l’harmonia entre els pobles que se’n beneficien d’aquesta drecera
El millor de tot això és que el pont no només ha enterrat en el fons del riu velles disputes, sinó que diria que ha contribuït a l’harmonia entre els pobles que se’n beneficien d’aquesta drecera convertida en monument, fins al punt que santjaumers i deltebrencs ens desplacem d’un a l’altre poble com si no haguéssim traspassat els límits dels respectius termes municipals. Passegem, comprem, traiem diners, anem al metge o prenem una cervesa a l’altre costat del riu com si no ens haguéssim mogut del propi poble.
Res a veure amb les peripècies que havíem de fer abans quan, per anar de festa al Joka, havíem de creuar amb el transbordador i tornar abans de l’últim pas a les deu de la nit, que era el moment en què aquella barca es convertia en carbassa i havies d’anar a voltar per Amposta, tardant més de mitja hora en moto per a un trajecte que ara fas en tres minuts. Si no arribaves a hora, perdies el temps i, més important encara, perdies també la diversió de les ocurrents converses del patró Garriga recolzat al timó.
Víctor Porres
Periodista
