A les properes festes majors de Sant Jaume, com cada any des d’en fa molts, un vell camió ja retirat de la circulació tornarà a convertir-se en mirador privilegiat de la plaça de bous. Aquest vehicle és un dels pocs vestigis que encara existeixen d’una època en la que les places es formaven amb carros i carretes, a més de les típiques rampes i taulats construïts amb taulons de fusta. Actualment tot el cercle que envolta la plaça està fet d’estructures metàl·liques prefabricades que no tenen cap tipus d’identitat i que resulten igual d’artificials que els toreros contractats per empudegar el bou mentre els joves autòctons s’ho miren des de la barrera.
Aquell Ebro D-450 blanc amb una ratlla horitzontal roja que ara només surt una vegada a l’any del magatzem el va comprar mon pare poc després de néixer jo i porta a la seva espatlla milers de kilòmetres i records. Amb aquell camió, havíem pujat a Fredes per una carretera plena de corbes on resaves per no trobar-te un cotxe de cara, i havíem escalat els carrers estrets i empinats del nucli antic de Peníscola.
Amb aquell camió, havíem pujat a Fredes per una carretera plena de corbes on resaves per no trobar-te un cotxe de cara
Al principi, aquell vehicle transportava sobretot fruita fins a Mercabarna i altres llocs de Catalunya en uns trajectes que a mi, de xicotet, em semblaven llarguíssims, però ho compensava tota l’aventura de aixecar-me de nit serrada, estirar-me al seient de dos places amb una manta i parar a esmorzar a mig camí. Si podia, mon pare aprofitava el viatge de tornada per carregar altres productes o materials amb destí a les nostres terres. Era tota una aventura recorrent pobles i ciutats per carreteres nacionals i comarcals amb els codis dels camioners de l’època, que es saludaven amb el clàxon, posaven l’intermitent dret per avisar als conductors de darrera que podien avançar sense perill i es feien senyals amb els llums per advertir de la presència de la policia. Els motoristes de la Guàrdia Civil -vestits amb una jaqueta de pell negra, un casc blanc i unes ulleres com les del malvat Pierre Nodoyuna- eren el temut llop del nostre conte en ruta, que només tenia un final feliç si aquells personatges sinistres s’estalviaven treure’s de la butxaca el seu bloc de multes.
Els motoristes de la Guàrdia Civil eren el temut llop del nostre conte en ruta
Després, el camió va anar mutant pel que fa al tipus de transport: durant molt temps, va distribuir materials de construcció per les Terres de l’Ebre -un dels moments més apassionants era quan anàvem a carregar a la fàbrica de ciment d’Alcanar- i va acabar la seva carrera repartint begudes pel poble i fent suports puntuals a la temporada de la sega de l’arròs, abans de jubilar-se i iniciar-se en el plàcid hobby de formar part integral de la citada plaça de bous.
Una de les millors experiències viscudes en aquell camió era quan, a l’estiu, el convertíem en caravana per acampar al costat d’un rafal a la zona de la platja del Trabucador on ara, en lloc d’agafar tranquil·lament catxels, has d’anar amb compte que no et passi per damunt un alumne de l’escola de ‘kitesurf’. Allí construïem embarcacions amb tubs de pneumàtics i palets, pescàvem amb el gamber i jugàvem a la ruleta russa que implicava banyar-nos a la mar de colls intentant no xafar un peix aranya.
Acampàvem a la zona on ara, en lloc d’agafar tranquil·lament catxels, has d’anar amb compte que no et passi per damunt un alumne de l’escola de ‘kitesurf’
En definitiva, mon pare i jo vam passar moltes hores junts en aquell camió compartint moments inoblidables. Ens divertíem i xerràvem molt, tot i que mai ens dèiem “t’estimo”, encara que ens estimàvem i ens seguim estimant. No sempre cal dir-ho, però la veritat és que reconforta escoltar-ho. Jo al meu fill li ho dic molt sovint, a vegades per transmetre-li que m’agrada com és, a vegades per donar-li a entendre que em fa feliç i a vegades per recordar-li que, passi el que passi, sempre em tindrà per al que faci falta, tant si té dotze anys com quaranta. Amb el meu pare és diferent: ell sap que l’estimo i jo sé que m’estima, però ens costa verbalitzar-ho. Ho expressem amb mirades, amb gestos i amb la confiança que dona saber que podem comptar l’un amb l’altre en aquest emocionant viatge que és la vida.
