L’estat real del català -vuitanta anys després de la mort del gramàtic Pompeu Fabra-, té a Rossell la màxima autoritat en Sociolingüística (disciplina que s’ocupa de les relacions entre el llenguatge i la societat). L’entrevista es fa, per tant, al centre de l’antic territori d’Ilercavònia, que es converteix en un espai central i decisiu de present i de futur. Allò que passe a partir d’ara a les Terres de l’Ebre (sud català), al Maestrat (nord valencià) o al Matarranya (baix Aragó), hauria d’obligar els 300.000 habitants d’este espai de cruïlla a apostar pel ‘tortosí’, la varietat dialectal que ens identifica a tots.
El nostre protagonista no creu massa en l’èxit de les polítiques lingüístiques, que qualifica “d’acomplexades”, però sí que fa una crida a actuar en tres escenaris concrets: l’ensenyament, l’administració i els mitjans de comunicació. Som al seu despatx-santuari, on treballa en caps de setmana, si bé té residència a Cambrils des d’on es desplaça a la seua càtedra de Sociolingüística a la Universitat Rovira i Virgili.
A més, es desplaça regularment a Barcelona per compartir el govern de la llengua com a membre numerari de la prestigiosa Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Allí mateix presidix el Grup de Treball EstatusCat, des d’on una desena d’acadèmics vigilen i informen periòdicament de la salut del català en tots els territoris de la comunitat lingüística, a la que Pradilla ha batejat amb el nom de Catalanofonia, de la que som el punt central.
Pregunta: Este despatx de Rossell és la seua torre de vigilància, el lloc on, com a màxima autoritat del país en l’àmbit de la Sociolingüística, informa sobre l’estat del llengua?
Resposta: Fas una valoració molt generosa de la meua rellevància. Molt agraït, però hi ha un bon grapat de gent que dedica rigor i esforç a treballar per la llengua. La meua procedència ha estat, efectivament, l’origen d’una vocació que ja vaig tindre de menut, quan tenia una sèrie de preguntes per a les quals no tenia resposta. Veia com aquí hi havia una llengua que no havia format part de la meua formació, que s’invisibilitzava en les situacions de formalitat, i vaig començar a interpel·lar-me i buscar respostes. I una d’elles va ser fer Filologia Catalana. Rossell està a sis quilòmetres de la Sénia i quan has d’optar entre anar cap a Tarragona o cap a l’àrea de Castelló, la tirada sempre ha estat anar cap a les comarques de la diòcesi de Tortosa.
P: Li he llegit que no és partidari d’utilitzar el terme ‘ebrenc’, referint-nos a la nostra varietat. Per què?
R: Vaig ser un dels agents que va participar en la incorporació del mot ‘ebrenc’ al diccionari, una petició que va sortir de la Fira del Llibre Ebrenc. La Comissió Lexicogràfica de la Secció Filològica és qui ho valora i diu sí o no. La petició me la van adreçar a mi directament, i un conjunt de persones, com Joan Beltran, Albert Aragonès i d’altres, vam valorar-ho.
El mot ‘ebrenc’ va entrar al diccionari no sense passar un conjunt d’obstacles, el principal, els gentilicis -els noms de les persones d’un determinat lloc-, que estan molt regulats per entrar al diccionari. A mi com a rossellà m’agradaria que “rossellà” formés part del diccionari, i no, no en forma part. O “senienc”. Quins eren els mots que entraven al diccionari segons la seua regulació interna? Els mots internacionals, de rellevància, mots de l’estat, gentilicis rellevants que havien tingut una tradició escrita, i els gentilicis de les comarques i capitals de comarques, més ciutats molt grans. I de tot això el mot ‘ebrenc’ no complia res. Va tractar-se com una excepcionalitat i hi va entrar, però amb un blindatge sobre el seu contingut.
“La denominació tortosí vol dir de la diòcesi de Tortosa, supraautonómica, és nord valencià, sud català i baix Aragó”
I és aquí on m’agradaria centrar l’atenció, perquè l’expansió semàntica de significats del mot ebrenc va més enllà del que va entrar al diccionari. “Ebrenc”, stricto sensu, no s’acomoda als habitants de les quatre comarques, perquè els del Matarranya, com l’escriptor Jesús Moncada, també són ebrencs. En canvi, els del Maestrat, ja no hi entrarien. El fil conductor de la definició d’ebrenc és relatiu a allò que passa al voltant del riu. El dialecte, la varietat, va molt més enllà del riu, com és el cas del Maestrat, el nord valencià. I això va associat al tortosí, què no vol dir relatiu a Tortosa. La denominació de “tortosí” remet a la diòcesi de Tortosa, que és, com saps, supraautonòmica, és el nord valencià, el sud català i el baix Aragó. Per això volem preservar en la nomenclatura de la varietat que el mot “tortosí” es mantinga; i utilitzem “ebrenc” relacionat a allò que passa, també culturalment, al voltant del riu.
“La varietat geogràfica tortosina es projecta en la nit dels temps a l’antiga i mítica Ilercavònia. Les divisió diocesana dels romans descansava en les antigues ètnies amb què es van trobar”
P: Territorialment, el bisbat de Tortosa és el mateix que Ilercavònia?
R: Sí, sí, és una confluència absoluta d’interessos, i en el meu cas és vital de fa molts anys. Pensa que quan van arribar els romans i van implantar les diòcesis romanes, no posen damunt del mapa unes línies, sinó que fan descansar les divisions sobre les antigues ètnies que es van trobar. La nostra projecció històrica a la nit dels temps, és l’antiga i mítica i Ilercavònia. I tenia molt de sentit en la mesura que les llengües que tenien les diferents ètnies, traslladen el substrat a la varietat del llatí que s’hi va instal·lar, i tot plegat ha anat donant especificitat històrica.
La nostra diòcesi, en la seua nova conformació a partir dels anys cinquanta del segle passat, coincidix moltíssim amb l’àmbit estricte de la varietat geogràfica d’este tortosí, que és una varietat de trànsit que va canviant en la mesura que les relacions entre les persones també van canviant. I aquí ha passat una cosa: esta diòcesi, que institucionalitzada la varietat des d’una administració eclesiàstica, acaba segmentada amb l’ordenació autonòmica. I això té conseqüències lingüístiques. D’esta manera, vas veient que els àmbits de comunicació en els quals les llengües s’acomoden, a través del contacte entre les persones els parlars s’anivellen .
Ara veus que la sectorialització autonòmica de serveis (administratius, mèdics, educatius) està creant una petita fractura. I hem de valorar l’ impacte lingüístic que té. És important que reflexionem sobre esta qüestió perquè la funció del tortosí, és clau.
P: Per tant, per preservar la unitat de la llengua, la clau és fomentar el tortosí?
R: És fonamental que nosaltres puguem mantenir esta varietat, amb la tasca exemplaritzant que suposa evidenciar que estem parlant una mateixa llengua, amb matisos escassos. Això no ho podem perdre de cap de les maneres. Té una funció estratègica molt important. Aquí, per a mi, rau el fet d’esta defensa del territori perquè és l’evidència més diàfana que parlem una mateixa llengua. Més que els dictàmens de la romanística internacional!
L’evidència que la meua dona i jo ens comuniquem, sent ella de la Sénia i jo de Rossell, sense necessitat d’un traductor, és allò que entén la gent. I en una dinàmica tremendament conflictiva, sobretot per raons d’exacerbació identitària, això és clau i fonamental. I hem de fer-ho nosaltres assumint la centralitat, més enllà que ens trobem en àmbits administratius perifèrics. Perifèries de les perifèries. Ho hem dit moltes vegades: si Castelló és perifèric en relació amb València, imagina’t el Maestrat. I si Tarragona és perifèrica en relació amb Barcelona, imagina’t Terres de l’Ebre.
“Hem d’assumir que som el centre de la comunitat lingüística. No com un caprici, sinó per responsabilitat històrica. Hem de preservar la funció de trànsit lingüístic amable, tranquil, un coixí lingüístic”
Hem d’assumir com a línia, com leitmotiv, la centralitat de la comunitat lingüística, i no per un caprici, també per la responsabilitat històrica que tenim de mostrar un trànsit amable, i tranquil… Un coixí lingüístic, unes relacions a banda i banda que són, jo diria, modèliques, entre la gent. Això ho hem de treballar a fons!
P: Però com? Partim de dècades en què la nostra varietat dialectal s’ha menystingut?
R: Hem d’intentar crear una consciència col·lectiva majoritària, a partir d’un relat que puga explicar la necessitat d’establir territorialment una autèntica comunitat sociolingüística. El català és una llengua que no és minoritària, és mitjana, dins de les cent primeres llengües parlades al món de les set mil cent i escaig que hi ha. És una llengua minoritzada i té problemes de funcionalitat comunicativa. Partint d’això, la llengua ha de poder funcionar, no com un sumatori de comunitats de parla amb poca relació entre elles -Catalunya, València Illes Balears l’Alguer, Catalunya del Nord, etc.-, sinó que hem de ser capaços de bastir un entramat de relacions potent perquè realment, la confluència, siga veritablement sinèrgica.
Això uns territoris ho necessiten més que uns altres, perquè la situació d’anomalia en què es troba la llengua, establix una gradació. Uns territoris estan sensiblement millor que uns altres, que estan en fases de substitució lingüística, cas de l’Alguer o la Catalunya del Nord amb la interrupció de la transmissió lingüística de pares a fills. Necessitem funcionar en bloc, perquè això ens ajudarà a sumar i a encarar millor el futur. Això per a mi és clau, i ho hauríem d’entendre així, perquè els que no volen cap futur amable per a la nostra llengua ho entenen perfectament això, i el que fan és justament el contrari: intentar sectorialitzar-la al màxim. Dividix i venceràs, la tàctica de sempre.
La conformació d’una autèntica comunitat lingüística és un repte peremptori, clau. Mira, a 2014 i 2015, quan jo dirigia els informes sobre la situació de la llengua, el conjunt territorial, allò que anomeno Catalanofonia -i ja parlarem del concepte-, el conjunt territorial estava tot en mans de forces que estaven per la revitalització de la llengua. Al País Valencià, després de vint anys de governs conservadors (des del 1995 al 2015), la situació canvia, i també a les Illes. Hi havia un marc important de treball cooperatiu, que no es va aprofitar com s’hauria d’haver aprofitat.
“Els sectors progressistes s’han de desacomplexar i no caure en la trampa de la identitat … En la meua catalanofonia cadascú ha d’arribar-hi identitzat de casa. Ens hem de centrar en la comunicació (fonia) i no conflictivitzar la identitat”
P: A què atribuïx que les coses no es fessen com calia?
R: A l’acomplexament, a la poca convicció. Jo crec que els sectors progressistes, amb tot el tema de la comunitat lingüística han actuat sempre massa acomplexadament. Tot i que la unitat descansa en un dictamen científic, i, en canvi, actuen acomplexadament, sobretot perquè han entrat en la trampa dels sectors conservadors, han entrat en la trampa de la identitat.
Compartir una llengua no vol dir tindre la mateixa identitat, això tinguem-ho clar! Diguem-ho ja d’entrada! Si nosaltres ns fixem en el diasistema castellà, veuràs que hi ha vint-i-tres acadèmies, amb un pes important de l’Acadèmia espanyola, però amb països que identitàriament són argentins i mexicans, etc. Però no es consideren espanyols. Hi ha dinàmiques identitàries que no són compartides per tothom i, en conseqüència, això hem de mirar de no conflictivitzar-ho.
Cadascú ha de vindre identitzat de casa. Jo tinc la meua identitat però, el que vull és que construïm una comunitat lingüística, una comunitat comunicativa fonamentada en una relació fluïda de les parts. I això és la Catalanofonia. Catalano i fonia, i fonia vol dir comunicació, no identitat. A mi no em trobaran en el conflicte identitari. Tu et sents això? Em sembla molt bé la teua identitat o la teua autodefinició d’identitat.
“La varietat estàndard la necessitem, però no cal que siga un model absolutament homogeni. La imatge d’un ascensor ajuda: s’hi accedix des de la pròpia varietat i a mesura que puja s’hi va allunyant, però manté formes territorials normatives”
P: No voldria caure en el parany de parlar d’indentitat ebrenca, però insistixo a preguntar-li què hauríem de fer als territoris on es parla ‘tortosí’?
R: Estigues tranquil pel tema de la identitat perquè jo no la criminalitzo, forma part del debat entre comunicació i identitat, i comunicació remet a allò que és l’estàndard, la varietat formal, la que té eficàcia comunicativa. El necessitem. Però no cal bastir-lo des d’un model homogeni que a més a més pot generar una sensació d’allunyament de la varietat geogràfica. El podem bastir des de la mateixa varietat, com si es tractés d’un ascensor (una metàfora). A l’ascensor hi accedixes des de baix, des de la teua varietat. I a mesura que puges pisos vas passant de la col·loquialitat a la formalitat, t’allunes gradualment de la varietat, a poc a poc vas moderant la identitat, que no vol dir prescindir-me completament.
Tenim una llengua que Pompeu Fabra, el gran codificador, va establir amb una norma composicional, que no descansava en una única varietat, sinó que agafava coses de varietats geogràfiques diferents. Una norma, a més, polimòrfica, amb diverses alternatives per a un mateix tret. Així és la nostra norma, un veritable luxe. Des de Terres de l’Ebre, des del nord valencià, des de l’àrea del tortosí -on ja hem destacat una mica este paper de cruïlla, de trànsit-, no l’hauríem de malbaratar.
En definitiva, hauríem de consolidar un model amb més presència i identitat de formes normatives del territori. Això és possible, ho podem fer en la mesura que la gramàtica de 2016 va obrir les portes a més presència de la variació que en la norma fabriana. La meua fórmula és gestionar la identitat que ens la permet la norma, però amb criteris de convergència: la identitat és fonamental no exacerbar-la. Així podrem construir un model a banda i banda de la frontera administriva.
P: És a dir, que des de l’ensenyament s’apostés per fomentar la diversitat lingüística?
R: Sí. I és important. El món de l’ensenyament -i m’agrada que em faces esta pregunta- és clau en esta qüestió. Hi ha tres espais de formalitat comunicativa: un és el món de l’ensenyament, l’altre el món de l’administració i l’altre el món dels mitjans de comunicació. Aquí ha d’haver-hi un acord general en la modelització lingüística perquè la cosa puga avançar correctament. I l’acord, no és fàcil, perquè hi ha pressions, no de la norma -que l’emet l’IEC- sinó de l’estàndard -la varietat que es difon- en llibres de text, mitjans de comunicació, etc.
“El món de l’ensenyament de les Terres de l’Ebre i del nord valencià tenen la possibilitat d’emprar un model que aprofite allò territorial que permet la norma, avalada per l’IEC i l’AVL”
Però des de l’ensenyament podem fer molta pedagogia sobre això. L’ensenyant ha de posar-se al cap que no ha de mirar la llengua en blanc i negre, això és correcte o això és incorrecte. La llengua s’ha de gestionar des de l’adequació i la no adequació de les formes que utilitzem. Podem perfectament ensenyar un model a les escoles i als instituts de Terres de l’Ebre, i a les escoles i als instituts del nord valencià, posem per cas, amb un acord conjunt de determinar tota una sèrie de trets lingüístics que els faríem igual. Tots normatius i avalats tant per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua com per l’IEC, claríssimament.
És perfectament possible potenciar un model formal a partir de la varietat pròpia i aprofitar allò que la norma permet, perquè la norma és composicional i polimòrfica. Si som capaços de fer això i treballar conjuntament, els centres educatius, de banda i banda de la ratlla administrativa, si ho fem de manera convençuda i amb un bon coneixement de què volem portar a terme, serem capaços clarament de conciliar això que estem demanant.
Als xiquets cal ensenyar-los que l’adequació lingüística -l’adaptació de la llengua a la situació comunicativa- permet conciliar uns usos normatius per a la formalitat -l’estàndard- amb els que són adequats per a les situacions de no formalitat del repertori lingüístic. En termes d’adequació, doncs, per a les situacions comunicatives fora de l’estàndard s’ha d’impulsar els infants -i als usuaris de la llengua en general- a emprar la llengua amb tot el cromatisme lingüístic que han heretat dels pares, de les famílies.
En estos contextos, clarament majoritaris en la vida de les persones, la varietat geogràfica ha de funcionar sense cap tipus de restricció. Si som capaços d’entendre que l’article ‘lo’ té un espai d’actuació en el 95% de les exposicions comunicatives diàries al territori, i que hi ha un 5% on hauràs d’utilitzar l’article ‘el’ -la forma normativa en el marc d’una llengua comuna- haurem avançat molt en la seua preservació.
El que jo postulo, com a idea de fons, és l’establiment d’una varietat formal territorial adaptada a la norma actual, que permet més presència de formes territorials. Estic parlant d’una varietat que és, en conseqüencia, normativa (en el marc del polimorfisme de la norma), que aporta identitat, però que no l’hauria d’exacerbar. No s’hauria de confondre formalitat (estàndard) amb col·loquialitat. No tot allò que es adequat per la col·loquialitat, ho és per a la formalitat. I l’article LO l’hem de situar-lo en la no formalitat. Això no vol dir que l’haguem d’eliminar de la nostra vida comunicativa: ans al contrari, l’hem de potenciar, orgullosament en aquests àmbits de no formalitat. Els ensenyants, per tant, si bé haurien de potenciar l’ús de l’article normatiu EL en la formalitat, i el LO en la resta d’usos.
P: Els seus col·legues de l’IEC i de la Secció Filològica ho compartixen, o és encara un debat obert?
R: Els lingüistes som una fauna de pelatge molt divers. En funció de com hem estat formats i de quins paradigmes lingüístics hem seguit, veiem la llengua d’una manera o d’una altra. En funció de si tu eres un lingüista tradicional d’aquells de tota la vida, els d’això és correcte i això és incorrecte i aquí s’acaben els romanços, el ‘lo’, posen per cas, el criminalitzen i el matxuquen, perquè no és correcte prescriptivament. Ja ho hem dit, n’hi ha que pensen i veuen la llengua en blanc i negre; també n’hi ha d’altres per als qui la norma és com si no existís, porten unes ulleres on tot és descripció, tot és bo, per tant, no hi ha norma, la norma els produix urticària.
Però encara hi ha lingüistes, com jo, que ens situem en enfocaments comunicatius i tenim un instrument que ens permet ordenar la diversitat lingüística en un instrument, denominat repertori lingüístic. Això vol dir que concebem l’ús de la llengua en funció de la situació comunicativa i, per tant, hi ha uns espais on l’ús de la varietat geogràfica pròpia s’hauria d’emprar sense mesura; i uns altres en què t’has d’adequar a un model de llengua que hauràs de compartir amb d’altres persones que tenen d’altres col·loquialitats.
“El professorat no pot liquidar l’article “lo” com qui elimina bisturí una forma tòxica. L’ha de situar en termes d’adequació lingüística, fins i tot potenciant-ne l’ús fora de les situacions de formalitat. L’adequació lingüística és això”
Per tant, jo soc partidari dels enfocaments comunicatius, que són els que han acabat triomfant a l’Institut d’Estudis Catalans. De fet, són els que s’adeqüen més al polimorfisme de la norma, a les diferents possibilitats que té d’expressar-se. Els enfocaments comunicatius intenten encaixar bé la norma i la variació. I això ho hem de saber traslladar bé al professorat. El professorat no pot liquidar el lo com aquell que està eliminant amb un bisturí una forma tòxica. No, perquè el lo és una forma històrica genuïna que fins i tot ha tingut una literatura al darrere fins a l’ortografia fabriana. El que ha de fer el professorat és situar l’article en el lloc que li pertoca del repertori lingüístic i potenciar-ne el seu ús en les situacions de no formalitat.
P: Tinc la percepció què a les Terres de l’Ebre no hem prestat massa atenció als territoris més enllà del riu Sénia. Com es podria avançar en el veïnatge?
R: No és una qüestió fàcil, perquè hi ha ideologies que conflictivitzen extraordinàriament les dinàmiques interterritorials. Això ho tenim aquí i és històric. Ha estat molt nociu per a la percepció d’unitat de la llengua, i per a la mateixa viabilitat comunicativa de la llengua, però entenem que hem de fer tot el possible des de tots els àmbits. I això no ho farem generant estrictament un relat cultural. Crec que en l’àmbit cultural, amb la insistència amb els congressos de cultura i territori de les comarques de la diòcesi de Tortosa, o el fet de tindre una editorial com l’Onada Edicions, que treballa això i establix una capil·laritat extraordinària entre el nord valencià i el sud català, tenim la partida, si no guanyada, bastant avançada. És un espai on el missatge és clar.
Però si al darrere no hi ha la creació d’una comunitat d’interessos difícilment ens en sortirem. Això és el que postulava en el seu moment Rafael Lluís Ninyoles, un dels grans sociòlegs en l’estudi de la llengua. Ninyoles ens va parlar de situar la llengua en l’Eix Mediterrani. Entenia que les comunicacions acaben sent claus, acaben generant una comunitat d’interessos que en definitiva implica el món empresarial, potencia el fet de poder acabar interpretant que esta escassa relació entre territoris que tenen no només una antropologia comuna amb una llengua base, etc.; sinó que també tenen uns espais econòmics de gran complicitat que podrien funcionar.
P: Però sembla que l’àmbit polític i institucional va per un altre camí?
R: Totalment, va per un altre camí. I no només en posicionaments declarats de sectors conservadors, sinó també en una esquerra que no acaba d’interpretar bé la necessària col·laboració de territoris que compartixen coses importants com és la mateixa llengua. No soc especialment optimista sobre esta qüestió, però el que no soc és una persona que ho interprete des d’un determinisme fatalista que bloquege qualsevol possibilitat d’intervenció que es puga fer des de qualsevol àmbit. No és una tasca fàcil, però és una tasca que no podem deixar d’assumir.
“D’entrada tenim el model de Cruïlla i Aïnes, del 2002. Hem d’evolucionar la reflexió i mostrar-nos tossuts a l’hora d’implemetar-la, tot i la complexitat actual del món educatiu”
P: La tecnologia ens pot permetre treballar millor el tema del tortosí?
R: I tant! Les varietats és una cosa que avui ja es pot treballar molt bé. El nostre és més un problema de convicció, que ens acabem creient que podem fer coses amb molt de sentit. I les que ja plantejava en el seu moment Joan Beltran, a qui li vaig fer el pròleg del Cruïlla i Aïnes l’any 2002, on vam xarrar moltíssim d’estes qüestions, tot allò és molt factible de posar-ho en marxa. Des dels centres educatius, si tenim la possibilitat d’aconseguir la complicitat del segment educatiu. I torno a dir: no amb aquells criteris d’exacerbar la identitat, que crec que no són bons, però sí en el sentit de dotar la varietat formal d’una d’una identitat suficient perquè també ens mostrem al món comunicatiu amb tota una sèrie de formes lingüístiques avalades per la mateixa norma.
Tot això és ben factible, però no és fàcil és un món educatiu d’una gran complexitat. El professorat, avui, viu terroritzat, com hem vist darrerament amb les vagues. La gestió de la complexitat a les aules els fa prioritzar d’altres qüestions, pel davant de quina varietat han de poder formar l’alumnat. Tenim un context que no és el millor, però tenim una idea que podria funcionar, i el que ens caldrà és intentar ser tossuts a l’hora d’aplicar-la.
P: El futur de la llengua és negre, i, en canvi, vostè reitera que és optimista, per què?
R: Perquè crec que cal combatre el determinisme fatalista, perquè és tòxic, és desmobilitzador, és nociu. No negaré una situació de gran complexitat per a la llengua que em genera molta preocupació, però paral·lelament hem de generar una situació de partida oberta. Als que estem convençuts no sé si ens farà reaccionar una percepció tant negativa, però hem de fer reaccionar als que no ho estan. Tenim dos terços de la població Catalunya que no té el català com a llengua inicial, ni com a llengua d’identificació.
I estos dos terços s’haurien d’incorporar a la llengua de totes totes. Si ho volem impulsar des del determinisme fatalista -la llengua se’n va, està acabada, es mort, etc.- quin interès han de tindre a fer esforços substantius? Perquè la cosa del català no és només cosa dels catalanoparlants, és tant cosa dels catalanoparlants, com dels que no ho són. Això és fonamental, esta gent no estan deslliurats de la qüestió del català. El català és la llengua jurídicament pròpia, és una llengua que té tot el dret del món a circular en el segle XXI i segles que vindran, còmodament, en el seu territori històric.
No s’està demanant cap cosa de l’altre món per al català, i hem de fer partícep a tothom d’això. I no ho podem fer a partir de relats que prediuen la mort del català. Avui dia sembla que si no predius la mort del català -i això ho dic en alguna de les meues xarrades- no ets ningú. Jo els dic, d’entrada, que no he vingut a cantar les absoltes del català, perquè el futur del català no s’ha de predir, sinó que s’ha de construir dia a dia des de tots els àmbits polítics, i amb totes les eines de què disposem, i encara, amb la millor de les disposicions possibles. Per tant, preocupació molta, fatalisme, gens.
