No seré jo qui demonitzi les xarxes socials. També hi ha divulgació, comunitat, suport mutu i oportunitats. Tampoc seré jo qui elevi als altars el control de l’Estat exercit contra la població. Però una cosa és defensar drets i una altra és mirar cap a una altra banda mentre les pantalles es converteixen en la principal eina de socialització —i, massa sovint, de manipulació— de la canalla i l’adolescència.
Ara la cosa “anda revuelta” per una promesa electoral del president del Govern d’Espanya, Pedro Sánchez: que ha dit que el govern té la intenció de prohibir l’accés a xarxes socials a menors de 16 anys. I, bé, s’ha muntat una bona. Sincerament, jo no pensava que aquesta mesura fos tan polèmica. Ha estat com remenar un vesper: fatxes, tecnoligarques i determinats creadors de contingut han posat el crit al cel. I s’entén: si aquesta mesura es materialitzés, perdrien un nínxol de mercat brutal. Es queden sense seguidors. Perquè el nínxol d’aquestes comptes i pàgines creadores d’odi i violència són, precisament, les i els joves. I amb un guió marcadíssim que diferencia entre sexes: mentre que a les xiquetes se les educa per odiar el seu cos, sexualitzar-se i subordinar-se als homes, als xiquets se’ls educa en el feixisme, el racisme i l’aporofòbia, alimentant-los el privilegi com a homes i donant-los porno “per un tubo”. La realitat s’imposa.
En els últims anys, una part del contingut que triomfa no educa: domestica. Les tradwifes que venen submissió com a ideal, els comptes que blanquegen el franquisme, les fàbriques de bulos, l’univers porno omnipresent, o les rutines estètiques que ensenyen a les nenes a odiar el seu cos. No parlem d’anècdotes: parlem d’un ecosistema amb milers o milions de seguidors que alimenta misogínia, feixisme, ignorància i control corporal.
I el seu públic diana no és l’adult informat. És el jovent: ments en construcció, permeables, que busquen pertinença. Aquí l’algoritme fa de mestre: decideix què veus, quan i amb quina intensitat, i premia l’atenció amb petites recompenses que converteixen l’“scroll” infinit en hàbit. El resultat el coneixem: pitjor autoestima, més ansietat, menys concentració i més fracàs escolar; més agressivitat i més violències. I, com dèiem, amb un guió clarament diferenciat: a les noies se les empeny cap a l’autoexigència estètica i la submissió; a molts nois se’ls reforça el privilegi i la dretanització, (Fixa’t que estem veient a les xarxes socials, adolescents de 12-14 anys, que diuen que votaran Vox i ni tan sols tenen edat de votar), mentre el porno opera com a falsa “educació afectiusexual”.
Davant d’això, s’ha repetit la consigna “prohibir no és educar”. Però posar límits també és educar. Prohibim conduir, beure alcohol o comprar tabac abans d’una edat perquè hi ha riscos que, simplement, no són assumibles. Doncs l’accés sense control a un dispositiu que obre la porta a desconeguts, pornografia, discursos d’odi i espirals de comparació constant també és un risc no assumible. No és “dictadura”: és protecció.
I convé dir-ho clar: el que s’ha proposat no es queda en la prohibició, tot i que és la mesura que més ferides ha obert. Segons s’ha explicat, seria una esmena al projecte de llei de protecció dels menors en els entorns digitals que ara mateix es tramita al Congrés i que dependria del Ministeri de Transformació Digital i de la Funció Pública. A més del límit d’accés, s’hi plantegen altres claus: responsabilitat penal dels directius de les plataformes digitals, penalització de la manipulació algorítmica, ampliació del catàleg de continguts il·legals, creació d’una “empremta” de l’odi i la polarització i tolerància zero davant infraccions vinculades a contingut sexualitzat de menors. Dit d’una altra manera: no només es parla de l’edat, sinó de posar conseqüències a qui fa negoci amb la vulnerabilitat.
Ara bé: el límit d’edat, sol, no és la solució. Ha d’anar acompanyat d’educació digital a l’escola i a les llars, d’acompanyament adult (no delegar la criança a una pantalla) i de recursos per a famílies que arriben tard i cansades. I sobretot d’una educació basada en coneixement, valors comunitaris, feministes i antifeixistes, i en la construcció d’una ment crítica. Perquè aquests comptes de control i odi aprofiten un buit educacional i social: si aquest buit no l’omplim nosaltres, l’ompliran ells amb contingut brossa, dades falses i missatges de violència.
No es tracta de censurar la societat, sinó de blindar la infància. Si acceptem que l’educació ha de formar autonomia i criteri, no podem permetre que el currículum real l’escriguin influencers del control i tecnoligarques. Les xarxes no són neutrals. I els menors tampoc haurien d’estar sols dins d’elles.
Si avui ens esgarrifem en recordar que, en el passat, es mullava el xumet dels nadons en anís o se’ls donava Quina San Clemente per obrir la gana, o Aigua del Carme per als “sustos”, és ben probable que, d’aquí a uns anys, també ens esgarrifem en veure com es permetia als menors barra lliure a les xarxes socials.
