La sol·licitud formal del Govern espanyol, presentada l’agost de 2023 amb l’objectiu d’atorgar l’estatus de llengua oficial de la Unió Europea al català, el basc i el gallec, ha obert un procés polític complex que roman sense resolució. Malgrat la insistència diplomàtica, la decisió ha estat ajornada en set ocasions consecutives pel Consell d’Afers Generals de la Unió Europea, i ha posat de manifest una notable manca de consens entre els estats membres. En aquest article examinaré les diferents fases d’aquest bloqueig. Ho faré tot distingint entre els pretextos tècnics expressats públicament i les estratègies polítiques subjacents. Per comprendre la complexitat del procés, és essencial avaluar primer la seqüència temporal dels esdeveniments. Vicent Climent-Ferrando s’hi ha referit en un article imprescindible, titulat “L’oficialitat del català a Europa. Mort lenta per inanició o possibilitats reals? Una anàlisi política i jurídica” (19 de juny de 2025). Per a l’avinentesa que ens ocupa, recuperaré les dades que ens aporta.
Com he avançat, l’anàlisi de la seqüència temporal dels ajornaments és clau per entendre l’evolució dels arguments i les tàctiques dels estats membres. El que va començar amb una justificació vaga sobre la manca de maduresa de la proposta ha anat mutant cap a la presentació d’objeccions econòmiques i, finalment, cap a dubtes jurídics. Aquest procés Climent-Ferrando el desglossa en quatre fases clau, que il·lustren el camí cap a l’actual punt de bloqueig.
La primera fase aplegaria la petició formal i els primers ajornaments. El 17 d’agost de 2023, el ministre d’Afers Exteriors espanyol, José Manuel Albares, va formalitzar la petició en una carta al Consell de la UE. No obstant això, en les primeres reunions del Consell d’Afers Generals on es va tractar el tema (19 de setembre, 24 d’octubre i 15 de novembre de 2023), la resposta va ser un ajornament sistemàtic. L’argument principal, expressat pel representant finès, era que “el tema no està madur”. A l’octubre, Suècia i Àustria van introduir una nova línia de qüestionament en demanar una anàlisi del cost que suposaria la incorporació de tres noves llengües oficials.
La segona fase s’iniciaria amb la resposta a les preocupacions econòmiques plantejades: el Govern espanyol va sol·licitar un informe a la Comissió Europea, que el 8 de desembre de 2023 va xifrar el cost de l’oficialitat en 132 milions d’euros. Amb aquesta dada sobre la taula, en la reunió del Consell del 12 de desembre, el ministre Albares no només va presentar la xifra, sinó que va anunciar que l’Estat espanyol n’assumiria íntegrament el cost. Tot i el gest apuntat, dissenyat per neutralitzar l’argument econòmic, la decisió es va tornar a ajornar. L’argumentació dels estats membres va ser, de nou, genèrica: “necessitem més temps”.
La tercera etapa ja va posar damunt la taula el factor jurídic. Així, amb la reunió del 12 de març de 2024 sota la presidència belga del Consell de la UE a les envistes, el Govern espanyol va distribuir un memoràndum que reforçava la proposta. És el moment en què diversos estats membres van començar a expressar “dubtes legals”, tot i que sense especificar-los. I, paral·lelament, emergiria una qüestió sempre latent: el temor a crear un precedent que obrís la porta a d’altres llengües minoritzades, com el rus a Estònia, el bretó, el frisó o el cors.
La quarta etapa ens mena a l’actualitat i podríem qualificar-la de consolidació de les reticències. Així, la sisena reunió sobre el tema, realitzada el 27 de maig de 2025 sota la presidència polonesa del Consell de la UE, va servir per afermar i concretar les reticències. Els arguments dels països detractors, encapçalats per Alemanya i Itàlia, es van articular al voltant de dos eixos principals. Un feia referència al factor econòmic i obria un nou flanc de debat: l’argument ja no era el cost inicial, sinó la “sostenibilitat econòmica” de la mesura. Països com Àustria i Suècia van plantejar explícitament si el compromís de l’Estat espanyol a fer-se càrrec de les despeses seria estructural o conjuntural, en funció de les ideologies polítiques al poder. L’altre eix era el legal, de manera que es va reclamar un informe formal dels serveis jurídics del Consell sobre l’encaix legal de la proposta. L’informe, sense dubte, pot arribar a ser determinant en l’esdevenidor d’aquest litigi.
Segons Climent-Ferrando, aquests arguments no constitueixen impediments tècnics insalvables, sinó que es tracta més bé d’eines de negociació política. Jo no ho tinc tan clar, si més no en relació amb la qüestió jurídica, una qüestió que tanmateix no podem desvincular dels interessos dels estats membres de la UE.
L’ús de l’argument econòmic resulta particularment degradant i inadequat perquè estableix un tracte diferencial injustificat. El cost no va ser mai un obstacle determinant durant el procés d’oficialització de les 24 llengües que actualment formen el règim lingüístic de la UE. Aquest argument no es va esgrimir amb la mateixa intensitat per a llengües amb un nombre de parlants significativament inferior al del català, com el maltès (que no arriba al mig milió de parlants), ni tampoc per a d’altres llengües com el finès, el suec, el txec, l’eslovac o l’hongarès. Enfocar el debat en termes mercantilistes crea, de facto, una jerarquia lingüística entre llengües de primera, aquelles que són d’Estat i el cost de les quals no es qüestiona, i llengües de segona, les que, tot i ser oficials en entitats subestatals, han de superar un filtre econòmic addicional.
En relació amb la legalitat de la proposta, la base jurídica per a la modificació del règim lingüístic de la UE és el Reglament 1/1958. Per a Climent-Ferrando, els dubtes expressats pels estats membres ignoren una distinció semàntica i jurídica clau que conté la norma. El reglament, segons l’anàlisi de l’investigador esmentat, no exigeix que una llengua siga oficial de l’estat en el seu conjunt, sinó que siga oficial a l’estat. Aquesta diferència de preposició és fonamental, ja que permet legalment que llengües com el català, el basc i el gallec —que tenen estatus oficial en una part del territori espanyol— puguen ser reconegudes a nivell europeu, sempre que l’estat membre ho sol·licite. El fet, però, que no hi ha precedents exigeix que es clarifique definitivament una qüestió que no tothom veu de la mateixa manera. De fet, la interpretació que fins ara havia senyorejat gairebé en exclusiva havia estat la que vinculava l’oficialitat europea al fet de ser llengua oficial de l’estat.
Segons el meu parer, la pretesa inconsistència dels arguments econòmics i la interpretació restrictiva de la base jurídica apunten de manera inequívoca a considerar que els veritables obstacles podrien no ser de naturalesa tècnica. Per tant, l’anàlisi s’ha de desplaçar necessàriament cap al terreny polític per trobar una explicació coherent al bloqueig. I em dona la sensació que a la Unió Europea pesa molt l’oposició interna, dins del mateix Estat espanyol, a donar caràcter estructural a la petició del govern actual.
A hores d’ara els diferents posicionaments del estats membres del consell estableixen una cartografia de suports i reticències que podríem sintetitzar de al manera següent: els estats reticents són Alemanya, Itàlia, Croàcia, Àustria, Suècia, Finlàndia, Luxemburg i Txèquia; els favorables, Portugal, Bèlgica, Eslovènia, Dinamarca i Romania; i encara tindríem a França, que ha mostrat una actitud ambigua. En aquest sentit, convé recordar que la modificació del Reglament 1/1958 requereix la unanimitat dels 27 estats membres, la qual cosa atorga un poder de veto de facto a cada país.
En la dilatació reiterada de l’oficialitat de català, basc i gallec el tacticisme polític hi juga un paper rellevant. Em dona la sensació que la problematització dels argumentaris econòmic i jurídic és un senyal inequívoc del posicionament contrari a una mirada de fons més generosa cap al reconeixement de la diversitat lingüística d’un grup d’estats. Aquesta mirada jeràrquica, tot s’ha de dir, no sol ser homogènia en els estats reticents: depèn de les ideologies que ocupen conjunturalment el poder. Ens trobem, doncs, amb un procés de caràcter dinàmic. Un fet que distorsiona, indubtablement, qualsevol presa de decisió consensuada.
I acabo, tot plantejant un parell de qüestions de fons, que faríem bé de no perdre de vista i que posen l’accent en el grau de convenciment que hi ha a l’Estat espanyol a l’hora de valorar la fortalesa de la proposta d’oficialitat. Una té a veure amb el desacord frontal de l’actual oposició política a la proposta d’un govern condicionat per uns socis que constitueixen de facto els veritables impulsors de la demanda d’oficialitat. No cal dir que la conjuntura descrita planteja una pregunta legítima: l’aposta del govern actual descansa en el convenciment o en la necessitat?
L’altra qüestió, determinant a l’hora d’esclarir el sentit de la resposta a la pregunta anterior, interpel·la directament al govern actual. Em sembla que no s’escapa a ningú que totes les cauteles plantejades anteriorment pels estats reticents s’esvairien en el moment que català, basc i gallec fossen també llengües d’estat. No seria, doncs, el moment de plantejar un canvi en l’estatus jurídic de la diversitat lingüística estatal? Em refereixo a un canvi que atorgués a les esmentades llengües la consideració de llengua d’estat amb un àmbit d’aplicació territorialitzat. El plantejament d’aquesta qüestió seria una magnífica notícia per a l’assoliment d’un marc de convivència més equitatiu.
Miquel Àngel Pradilla Cardona
Catedràtic de Sociolingüística catalana de la URV
Membre numerari de la Secció Filològica de l’IEC
