L’inventor del concepte ‘DANA’ ho ha dit ben clarament durant la jornada del funeral d’estat celebrat dimecres, arran del que a passar al País Valencià ara fa un any: “de cara al futur, falta coordinació de tots els òrgans d’administració”. No ho va citar explícitament, però al·ludia al complex galimaties administratiu que té l’estat espanyol, eixamplat constitucionalment amb disset comunitats autònomes i dues ciutats al nord d’Àfrica. Pràcticament, un total de vint estructures governamentals-administratives creades en el seu dia, bàsicament per diluir l’existència de les nacions i regions històriques (aquelles quatre que havien tingut Estatut d’Autonomia abans de la guerra civil).
La ‘DANA’ del País Valencià ha generat 229 i la xifra encara no és definitiva. El balanç final i la responsabilitat, “per omissió” de qui havia d’actuar, tardarà molt temps a passar comptes i sentenciar responsabilitats i encara més a establir un relat objectiu i digne d’un llibre d’història
Ara, però, les conseqüències de no saldar comptes s’han traslladat a la vida real, i els morts de l’última catàstrofe si té una xifra extremadament elevada de morts, que demostra la ineficàcia del model amb el qual convivim com a contribuents. La ‘DANA’ del País Valencià ha generat 229 i la xifra encara no és definitiva. El balanç final i la responsabilitat, “per omissió” de qui havia d’actuar, tardarà molt temps a passar comptes i sentenciar responsabilitats, i encara més a establir un relat objectiu i digne d’un llibre d’història.
Es repeteix el que va passar quan els atemptats de l’11-M (2004), amb prop de dos-cents i dos mil ferits (encara ara amb dos relats, l’oficial de la cèl·lula jihadista islamista, i els que volen mantenir que “va ser ETA”)
Es repeteix el que va passar quan els atemptats de l’11-M (2004), amb prop de dos-cents i dos mil ferits (encara ara amb dos relats, l’oficial de la cèl·lula jihadista islamista, i els que volen mantenir encara ara que “va ser ETA”). Exemples que es repeteixen amb el cas del Metro de València (34 morts, 2006), amb el del tren descarrilat a Galícia (80 morts, el 2013), i fins i tot al Prestigi (catàstrofe, per cert, coetània del cas PHN, que no va generar morts en vides humanes, però sí que va generar més de 4.000 ME en neteja).
Per què sempre els grans mitjans nacionals, ubicats a la capital de l’estat, acaben traslladant el tema a la batalla política per rascar vots a favor d’un partit concret; en lloc de focalitzar la resolució dels problemes en criteris d’interès general i servei públic?
Cal preguntar-se per què passa això en una societat, a priori moderna i desenvolupada, que té una economia amb els registres macro ben enfocats, i una llarga de llista de temes socials (habitatge, salut, educació i envelliment) per resoldre. Per què sempre els grans mitjans nacionals, ubicats a la capital de l’estat, acaben traslladant el tema a la batalla política per rascar vots a favor d’un partit concret; en lloc de focalitzar la resolució dels problemes en criteris d’interès general i servei públic? La resposta és evident i molt clara: les elits polítiques dels que gairebé ‘sempre’ han manat, vinculades a les elits econòmiques que en bona part les financen, tenen un objectiu nuclear: mantenir el poder i el seu statu quo, del que també participen els estaments judicials, i els macrocomplexos mediàtics, amb els grans bancs amagats.
De forma més clara i rotunda: ens manipulen intencionalment a tots els ciutadans, als que només tenen en compte com a part del sondeig electoral de cada mes o quinzena
De forma més clara i rotunda: ens manipulen intencionalment a tots els ciutadans, als que només tenen en compte com a part del sondeig electoral de cada mes o quinzena. És a partir d’aquí quan tota la resta s’estructura, probablement al voltant d’una taula d’un altre Ventorro, o potser en una gran finca de cap de setmana, ja fos durant en els anys de la transició, o ara. La conseqüència d’aquesta visió irreal del món és que s’acaben generant fins a vint serveis d’emergències, o de protecció civil, cossos de seguretat, meteorologia, d’investigació i recerca a universitat ara privades en lloc de públiques, i fins i tot també d’infermeria i salut. En tots els casos aquests arquitectes de la nostra estructura governamental pensen que aquells milers i milers de professionals són nous funcionaris que potser acabaran facilitant-los l’accés al poder, en lloc de veure’ls com a servidors públics (és curiós que quan es dupliquen estructures, s’eliminen poques de les sobrants).
Si el prioritari fos l’eficàcia i saldar comptes de les actuacions (almenys de les grans), el mínim que caldria exigir a l’estat i a les seues vint “autonomies”, és que tinguessen creat de forma permanent una estructura única per a casos extrems i de catàstrofes
Si el prioritari fos l’eficàcia i saldar comptes de les actuacions (almenys de les grans), el mínim que caldria exigir a l’estat i a les seues vint “autonomies”, és que tinguessen creat de forma permanent una estructura única per a casos extrems i de catàstrofes, àgil i de creació immediata, independentment de què si dos líders polítics decideixen trucar-se o no, de si es parlen o estan enfadats l’un amb l’altre. I si l’excusa és que el sistema ja preveu això sota la declaració d’estat d’alarma això, el que cal és corregir els errors de forma immediata i per decret, via BOE d’aquest mateix any, com si es pot fer si hi ha voluntat política.
Està en joc el valor del mateix estat, el qual té un pressupost de 200.000 milions d’euros anuals, i el de les seues extensions regionals que com a mínim dupliquen aquesta xifra, per situar-la al mig bilió d’euros de despesa pública, encara anual. Però és que si ho traslladem a prop de cinquanta anys de democràcia, ens situem ja a tocar dels vint bilions d’euros de recursos transformadors en mig segle. Una xifra més que suficient per construir un marca de convivència i seguretat molt millor al que ara tenim. Però què passa? Què la lluita pel poder ha estat molt per sobre del que ha de ser sempre la missió fonamental d’un model just i realment democràtica: visió de servei públic d’acord amb l’interès general, però real. Aquell que ha de ser sempre prioritari. Aquell que ha de relegar els lobbies i grups de poder acomodats (polítics, econòmics, mediàtics i judicials), a un segon pla.
Si això no canvia radicalment, si no s’emprèn aquest repte, si no es fa aquest canvi els pròxims anys, el model que s’aproxima serà molt pitjor encara
Si això no canvia radicalment, si no s’emprèn aquest repte, si no es fa aquest canvi els pròxims anys, el model que s’aproxima serà molt pitjor encara. Certament, hi ha molts camps on s’ha d’aplicar, però el que ara s’ha evidenciat és que cal posar en marxa una coordinació efectiva davant les grans catàstrofes per prevenir el següent episodi, si cal per decret (de qui són les competències, és secundari per als ciutadans, en casos de crisi extrema).
I cal fer-ho actuant amb la màxima transparència a l’hora de comunicar (la retransmissió del funeral d’estat, molt probablement va fer avergonyir a l’establishment, perquè mostrava la vida real sense filtres, en una cerimònia civil on ja no apareixia la parafernàlia heretada del franquisme). La comunicació real és aquella que es fa en directe i que mostra el que necessita majoritàriament la gent. No és la que ara s’ofereix d’acord amb càlculs d’interès particular i privat, la porta d’entrada d’una autarquia disfressada d’entreteniment, que converteix les persones en súbdits, en babaus, o en carn de canó per als populismes extremistes. Són els promotors d’una mena de neofeudal-isme basat en el temor i l’engany, i en fer desaparèixer cada cop més la classe mitjana que ha crescut durant dècades de la mà, sobretot, de la socialdemocràcia.
Només la total transparència ens pot servir d’antídot. Només si exigim saldar comptes a cada actuació, ho podrem neutralitzar i evitar
Només la total transparència ens pot servir d’antídot. Només si exigim saldar comptes a cada actuació, ho podrem neutralitzar i evitar. Una opció extremadament invisible a hores d’ara, perquè els ciutadans estem agrupats, massa majoritàriament, en ‘comunitats digitals’, i cada dia que passa perdem més espai comú i compartit, tret de quan agafem la papereta electoral. Allò de la democràcia participativa que es va detectar a principis de segle, va ser un miratge i s’ha diluït, o ha perdut molt força. Queden només grupuscles testimonials descoordinats i sense capacitat d’acció transformadora real i a curt termini, tret de què en la pròxima cimera planetària al Brasil tingue un impacte inesperat. Però vistos els antecedents, i d’acord a com funciona el sistema mediàtic al món, la confiança d’una societat millor s’enfila cap als àmbits locals i regionals, i poc més (que vist el panorama ja seria un guany).
Per què si la tecnologia permet rebre avisos d’emergència (que serveixen per mostrar qui és incompetent, i qui no tant), no s’implementa un sistema homologat de consultes permanents i vinculants, que serveixi per preguntar a cada ciutadà a temps real, què pensa i què vol?
A escala global, probablement la cosa seria diferent si es produís una revolució social de la mà de la tecnologia. Ara que tot el món funciona a partir del que veiem, escoltem i llegim, als nostres telèfons mòbils, cal preguntar-se: per què si la tecnologia ens permet rebre avisos d’emergència (que serveixen per mostrar qui és incompetent, i qui no tant, a més de vendre les nostres dades als algoritmes), no s’implementa un sistema homologat i vàlid de consultes permanents i vinculants, que serveixi per preguntar a cada ciutadà a temps real, què pensa i què vol? Es donaria el dret a decidir, per majoria, a les comunitats de veïns i als municipis, i com a mínim a les regions? I després a l’estat i a la Unió Europea, que per fi tindria legitimitat democràtica.
Si no es fa no és perquè no sigue possible tècnicament. Potser és perquè trencaria les bases que manté el sistema actual, clarament millorable. Aquesta és la peça nuclear. I mentre no és face, tenim tot el dret a pensar que, per als sistèmics, només són ciutadans amb sufragi quan cada president (cas de Mazón), ho vol executar; però que a la pràctica només sumem com a súbdits, consumidors, i administrats sofridors, si bé cada dia més indignats, malgrat que només ho fem evident davant cada catàstrofe (que ara ja s’acumulen i es repeteixen molt sovint).
