Què costa més diners als contribuents? Actuar quan hi ha emergències i les seues derivades? O surt més a compte invertir en planificació i prevenció, perquè les emergències siguen menys catastròfiques? Aquesta és, avui en dia, la qüestió nuclear que un govern responsable -sigue l’Estat, la Generalitat, un ajuntament o una associació de veïns-, s’ha de plantejar. Perquè ja està demostrat que convivim enmig d’un canvi climàtic que periòdicament genera barrancades (quan la pluja s’instal·la a l’interior), temporals (quan l’aigua entra del mar i transforma les coses), a més d’incendis i tota mena de fenòmens.
Del que no hi ha dubte és que el Govern de la Generalitat ha actuat amb rapidesa i ha anunciat la creació de fòrums, de debat i executius, per abordar el dilema. D’una banda, és crear el Centre Logístic d’Emergències Catalunya Sud (CLECS), anunciat dimarts després del consell executiu, i també l’Observatori de l’Inundabilitat de Catalunya, anunciat ahir.
Més informació: Carmen Llasat presidirà l’Observatori de la Inundabilitat creat pel Govern per trobar solucions a l’emergència climàtica
Més informació: Els alcaldes opinen sobre com hauria de ser el futur Centre Logístic d’Emergències Catalunya Sud: “Només ens falta un volcà”
És cert que la crònica periodística es basa sovint a destacar la creació d’organismes, sense després fer un seguiment dels resultats, ni d’exigir resultats com és obligatori sempre quan s’utilitzen recursos públics que són de tots. Però és molt bon senyal que es creen aquests nous ens, perquè poden determinar polítiques més modernes i actualitzades a les necessitats actuals. Unes noves polítiques que han de consensuar totes les formes polítiques del Parlament, ja que afecten a la supervivència dels habitants en les necessitats més bàsiques.
Tenim una envejable dotació de recursos humans i d’estructures de gestió. I si alguna cosa feia falta per gestionar correctament, tant les emergències com la planificació i prevenció, amb els dos nous organismes, l’únic que podria faltar és una major presència (almenys en l’àmbit de pressupostos), de l’administració de l’Estat
Però aproximem-nos a fer un balanç del passat recent. A les Terres de l’Ebre tenim la Delegació del Govern i la descentralització administrativa de pràcticament tots els departaments del govern. Tenim també un IDECE de fa trenta anys, un director de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) també des de fa molts anys, una directora del centre de trucades d’emergència (el 112), una CUTE (Comissió d’Urbanisme de les TE), i també un equip tècnic del Centre de Resiliència Climàtica. Sense oblidar els milers d’efectius que sumen bombers, mossos d’esquadra, professionals sanitaris i protecció civil.
Tenim una envejable dotació de recursos humans i d’estructures de gestió. I si alguna cosa feia falta per gestionar correctament, tant les emergències com la planificació i prevenció, amb els dos nous organismes, l’únic que podria faltar és una major presència (almenys en l’àmbit de pressupostos), de l’administració de l’Estat de la qual, al final, ho penja tot. Per això cal esperar que no passen massa dies per a què l’estat reconegue les Terres de l’Ebre com a zona catastròfica.
Val a dir també, que ja s’està detectant un claríssim canvi de mentalitat entre els ajuntaments i consells comarcals. Alcaldes decidits com el d’Alcanar, demanen actuar urbanísticament per corregir problemes heretats del desenvolupisme dels anys seixanta i setanta, expropiant les cases que tapen la circulació de l’aigua
Val a dir també, que ja s’està detectant un claríssim canvi de mentalitat entre els ajuntaments i consells comarcals. Alcaldes decidits com el d’Alcanar, demanen actuar urbanísticament per corregir problemes heretats del desenvolupisme dels anys seixanta i setanta, expropiant les cases que tapen la circulació de l’aigua. Altres com els d’Amposta destaquen que en la seua gestió s’ha invertit en l’àmbit municipal en “obres invisibles”, referint-se a les que potser no donen tants vots com enquitranar carrers l’any abans de les eleccions.
I altres com la d’Ulldecona, o com els de Santa Bàrbara, Godall, Masdenverge o la Galera, quan han estat claus a parlar clar i demanar el que correspon, perquè han viscut en carn pròpia la pressió dels seus ciutadans, aportant solucions mentre els òrgans superiors prenen decisions més estructurals. Per cert, també ha sortit reforçada, d’aquesta crisi, la decisió de l’alcalde de Tortosa de canviar la ubicació del futur hospital de les Terres de l’Ebre a un nou espai no inundable.
La resposta és que cal prioritzar la planificació i la prevenció, posant recursos en estudiar de forma rigorosa la situació; i de forma paral·lela actuar en obres pal·liatives, per minimitzar les emergències
La faena que es gira ara als centenars de representants polítics implicats, i als milers de funcionaris involucrats, és respondre a la pregunta amb la qual arrancava aquesta editorial. I la resposta és que cal prioritzar la planificació i la prevenció, posant recursos en estudiar de forma rigorosa la situació; i de forma paral·lela actuar en obres pal·liatives, per minimitzar les emergències. Això farà que durant unes dècades hi hagi incongruències, però si es marca un pla director a vint anys, llavors sí que serà possible avançar-se al canvi climàtic, i minimitzar-les. Segur que si s’aplica la rendició de comptes, el guany existirà a mitjà i llarg termini. Però el que s’ha d’acabar és aplicar solucions nyap per sortir del pas com s’ha fet fins ara.
Cal experimentar que les Terres de l’Ebre són capaces un altre cop, de ser pioneres, ja que al món no hi ha massa exemples de planificació adaptava al canvi climàtic. I això s’ha de fer amb talent, i no en calent
És l’hora de revisar protocols. De planificar a escala global i entrar també en el detall. Cal identificar els punts més crítics i actuar amb decrets excepcionals que eliminen la burocràcia i les legislacions restrictives (ja no som només ‘els primers exiliats climàtics’, sinó ‘els primers conillets d’índia’ del canvi climàtic). Cal fer una auditoria hidrològica del territori, i aplicar una normativa en el nou urbanisme que sigue experimental, dotant-la de recursos excepcionals. Cal també que la gran quantitat d’organismes, i el seu personal, es coordinen millor. Cal experimentar que les Terres de l’Ebre són capaces un altre cop, de ser pioneres, ja que al món no hi ha massa exemples de planificació adaptava al canvi climàtic. I això s’ha de fer amb talent, i no en calent.
