El congrés internacional ‘Ebrencs i Ebrenques a la Segona Guerra Mundial’, celebrat a Tortosa i Amposta entre el 19 i el 28 de setembre, ha tret de l’oblit l’existència d’una vintena de persones reclutades a les Terres de l’Ebre per formar part de la 250 divisió d’infanteria de l’exèrcit alemany, coneguda com a ‘División Azul’. La recuperació d’aquesta peça de memòria història ha estat possible gràcies a la ponència presentada per la periodista i professora Sònia Castelló. De fet, de la investigació en va treure una sorpresa familiar: “Tot just després d’acabar de llegir la ponència, un noi del públic em va fer saber l’existència d’un altre integrant de la divisió, i l’historiador tortosí Daniel Arasa me’n va donar dos més. Entre ells n’hi havia un de Jesús que era tiet del meu pare”, explica en conversa amb ebredigital.cat.
De la vintena de persones identificades, “uns 16 o 17 ho han estat completament. Els altres encara estan pendents de revisar. Heu de tenir present que no totes elles són de les Terres de l’Ebre, per molt que fossin reclutades aquí. Per exemple hi consten treballadors del Servicio Nacional de Regiones Devastadas (organisme encarregat de la reconstrucció de les zones ‘alliberades’) que estaven en aquell moment al territori, així com un asturià transeünt que es trobava a l’atur”. La necessitat de deixar enrere la fam de la postguerra incivil és una de les diverses condicions que expliquen la decisió d’incorporar-se en aquesta prova de suport a l’Eix per part del dictador Francisco Franco… sense comprometre’s a res més. Un dels voluntaris, originari d’Amposta, va admetre a la seva família que havia decidit fer el pas perquè estava fent la mili a Àfrica “i passava una fam terrible”. Davant d’això, “l’enrolament els proporcionava els sous de l’exèrcit espanyol i alemany, i alhora mantenir, en el cas que treballessin en una empresa, el mateix sou que hi cobrarien mentre estigués en servei militar”. Els beneficis s’estenien a les seves famílies, que tenien dret a obtenir doble racionament.
Aquesta és una de les claus per entendre les raons per deixar Espanya i anar a Rússia. Una altra, i potent, era la ideologia. “Alguns voluntaris procedents de famílies conservadores reconeixen que volien tornar-li la visita als soviètics”, que van desplegar amarament i assessors tècnics al bàndol republicà durant la guerra civil. “Ho veien com una continuació de la lluita contra els rojos, amb el convenciment que els alemanys guanyarien la guerra en pocs mesos”.
Dins del còctel de motivacions s’hi afegeix “la necessitat de deixar clar que eres un addicte al règim, especialment entre aquells homes que havien estat reclutats pels republicans i s’havien passat als nacionals”, explica Castelló. Exemple pràctic: un tortosí va ser descartat perquè els funcionaris del règim no vien clar si, un cop arribat al front, no es passaria a l’enemic. I com tota experiència humana, es contemplen casos vinculats a un egoisme poc ideologitzat: “El pas per la divisió proporcionava bonificacions per opositar a places de l’administració pública. I consta com un voluntari tortosí va acabar fent carrera posteriorment a la policia”.
Tot plegat encaixa dins dels criteris regionals d’una crida a files que va tenir dos altaveus, els voluntaris de la Falange i els ‘voluntaris’ escollits per l’Exèrcit Espanyol sense necessitat que ningú aixequés el braç. Tot un conjunt de casuístiques que Castelló va haver d’investigar capbussant-se a les entranyes de l’Archivo General Militar de Ávila, on se centralitza tota la documentació relativa als combatents de la División Azul. La relativa al personal femení d’infermeria es guarda a Guadalajara. Tant Castelló com un col·laborador van consultar el centenar d’expedients (dels 43.000 existents) existents en la caixa plena de paperam que amaga les històries de la Delegación Provincial de Tarragona. Una oportunitat per investigar “les fitxes individuals dels voluntaris i comprovar tant el seu lloc de naixement com on estaven establerts en el moment que s’hi van enrolar”. Tot plegat tenint en compte que també calia revisar aquells que van ser descartats per raons mèdiques, o per ser massa joves o vells.
La recerca és especialment complexa. No només perquè la digitalització dels documents està a les beceroles, sinó també pel fet que d’una sola persona es podien obrir diversos expedients. “Per exemple, un noi s’allista a una província però demana que els seus havers es transfereixin a la seva família, que viu en una altra. Això obliga a obrir dos expedients. El mateix passaria en cas de la mort del soldat, o davant del fet que un repatriat vulgui tornar al front amb l’anomenada Legión Azul”, una derivada de la divisió que continuava estant sota l’aixopluc de l’Estat espanyol. Queda per investigar més a fons encara els elements més compromesos amb el règim nazi, que es van enrolar directament a l’exèrcit alemany sense autorització de les autoritats (un tortosí entre ells) i dels quals existeixen relats de veure’ls lluitant a Berlín el 1945.
Malgrat l’existència de la burocràcia del règim com aliada, la investigació ha viscut molt pendent “de les històries transmeses oralment dins de les famílies. Gràcies a això hem pogut anar descobrint l’existència de més persones vinculades a la División Azul que Primitivo Forastero (alcalde històric de Camarles durant la reinstauració de la democràcia), de qui tothom ho sabia perquè ell no ho va amagar mai”. Aquest procés de boca-orella ha permès dibuixar també detalls al natural de com va ser l’experiència dels voluntaris al front de l’Est, on la brutalitat era poc més que un dia a l’oficina. Un voluntari d’Amposta va explicar a la seva família com va veure, mentre estava de trànsit cap al front, un SS matant un jueu en una estació d’Alemanya o Polònia. I llavors ho van entendre tot: “Anem a un món desconegut”, els va dir als seus companys de vagó.
