Cada dia la dreta i l’extrema dreta guanya adeptes, també a les Terres de l’Ebre, i això ens passarà factura la pròxima dècada. L’oasi històric de la socialdemocràcia que hem viscut des del final de la Segona Guerra Mundial fins als nostres dies, enfila la seua etapa final, cap a una transformació que pinta del gris al negre. I tot això passa no només pels canvis de percepció que ha suposat el nou sistema de comunicació digital mundial on manen les manipulacions, ara massives i planetàries, sinó també perquè ja hi desapareixen també els valors més bàsics i racionals de l’escena pública, i el que queda ja és individual o de comunitats locals.
L’actual president del govern de l’estat és per a milions de persones, un “hijo de puta” (fa gràcia a massa gent, en lloc de rubor), quan ni el mateix José María Aznar va ser titllat públicament així en els pitjors escenaris, tot i sumar mèrits (“por cojones”). Una comparació ve al cas perquè aquesta setmana s’ha produït una notícia molt important per als ebrencs, encara que només afecte territorialment el delta de l’Ebre. L’aturada de l’atermenament del delta és una lliçó en majúscules que demostra sobretot una cosa: la política sí que serveix per millorar la vida de les persones, i en aquest cas, per frenar la liquidació per llei del territori més desprotegit de les Terres de l’Ebre, la franja litoral on la terra creada al llarg dels segles pel riu Ebre, topa amb el mar Mediterrani.
Atermenament és, en castellà, “deslinde’ (com popularment s’ha entès sempre perquè ha dominat el castellanisme), i és ara quan hem descobert els seus efectes directes i reals sobre les nostres vides, a més de la seua traducció. És una màxima legal implacable per la qual, mane qui mane, qualsevol terreny afectat passa a ser públic i no privat, siguen platges, arrossars, instal·lacions de reg, o tota una urbanització com Riumar. I no és només una qüestió de pèrdua per la inexistència d’expropiació econòmica, o de justícia moral que afecta els avantpassats o els sentiments; és, sobretot -tal com s’ha demostrat ara-, una qüestió política que depèn de la voluntat política i de la capacitat política. La política que sempre s’acaba menystenint ara ha estat qui ens ha salvat.
Són coneguts els efectes extensius de la llei de costes al llarg de les dècades i els múltiples conflictes que ha generat, i és d’ella on naix el concepte ‘atermenament’ i els seus efectes. Durant moltes dècades la pràctica totalitat dels representants polítics ha gesticulat de forma conformista davant la seua aplicació, venint a dir que no s’hi podia fer res. Però la paràlisi que ara s’ha produït per a la seua no-aplicació, a toc de campana, demostra que no és així, i que ens enganyaven qui ens ho explicava com a inevitable. Els feia falta valor i poder.
Si al govern de Madrid hi ha uns dirigents que els diu als tècnics del seu ministeri que això no es publica al BOE, no es publica, i, per tant, no s’executa com ha estat a punt de passar
Si al govern de Madrid hi ha uns dirigents que els diu als tècnics del seu ministeri que això no es publica al BOE, no es publica, i, per tant, no s’executa com ha estat a punt de passar. I per què ha passat això? En primer lloc, perquè als tècnics (els mateixos durant dècades, i que a la pràctica manen més del que pot semblar), qui mana al govern de l’estat els ha dit que NO. La política ha manat, i no la inèrcia, o els poders fàctics. I és molt evident que si el govern hagués estat un altre, no hauria estat així. Vol dir això que l’actual govern del PSOE és ara contrària al que fins fa ben poc també combregava i consentia? És evident que no.
Els socis parlamentaris, i en especial ERC, han estat determinants en posar damunt la taula aquest plantejament de caixa o faixa, com també ho ha estat l’actuació de la delegació del Govern a les Terres de l’Ebre, i per extensió, tots els membres de la Taula de Consens on hi era tothom qui hi va voler ser. I també el lideratge d’arrencada per part de l’Ajuntament de Deltebre en aquest tema, que ha sortit molt més reforçat encara perquè va mobilitzar i acompanyar la població amb al·legacions per milers. Gràcies a tots s’ha aconseguit fer una pressió suficient i necessària, però al capdavall, i al límit (en acabar el termini de dos anys i s’anava a consumar amb l’execució de l’atermenament), algú va despenjar telèfons i va dir, per aquí no. Cal constatar-ho i valorar-ho, perquè no només s’ha aconseguit això, sinó que l’anomenada Estratègia Delta creada i visualitzada en l’anterior legislatura, continua vigent, si més no mentre dure l’actual statu quo als governs de Madrid i complementàriament a Barcelona.
Però també ha quedat ‘retratada’ una altra cosa: l’esperit últim del Pla Integral del delta de l’Ebre, transformat en diverses denominacions al llarg de les dècades, no estava basat en un esperit real de protecció, sinó que tenia altres objectius
Però també ha quedat ‘retratada’ una altra cosa: l’esperit últim del Pla Integral del delta de l’Ebre, transformat en diverses denominacions al llarg de les dècades, no estava basat en un esperit real de protecció, sinó que tenia altres objectius. S’han perdut més de trenta anys en treballs, informes, visites, analítiques, avantprojectes i projectes, falsos consensos, passis de pilota de Madrid i Barcelona i viceversa, i sempre des de manca de transparència i claredat. I ara ha resultat que ha estat l’aritmètica política, i la decisió i poder polític d’altres que no són tècnics, els que han aportat una esperança per a un futur millor del delta de l’Ebre, barco insígnia de la lluita per la supervivència i el desenvolupament del conjunt del nostre territori.
