Psiquiatres i psicoterapeutes han definit Donald Trump com un “narcisista maligne o pervers”. Els narcisistes són agressius i actuen sense pensar en les conseqüències dels seus actes, si creuen que això els pot beneficiar. No els importa trepitjar, enganyar o manipular els altres (com hem vist amb els immigrants llatinoamericans, els palestins, etc.). Són com els abusadors del col·legi, forts amb els febles i febles amb els forts. Trump combina això amb el fet de ser un negociador bilateral pel seu ofici. Amenaça per negociar des d’una posició d’avantatge. Però, per exemple, té respecte a Putin.
Ara bé, Trump té una virtut política: reconeix, amb la seva actitud de clown, problemes que els polítics ortodoxos neguen. Els Estats Units tenen un gran dèficit comercial, i ho volen reduir. Moltes polítiques emparades en la “competitivitat” permeten reduir salaris i retallar l’Estat del Benestar, de manera que els seus ciutadans no tenen prou capacitat de compra i aquests països han d’exportar (Xina, Alemanya, Corea del Sud, Taiwan, Singapur i d’altres). Els països exportadors necessiten països importadors, com els Estats Units, Anglaterra, Canadà i Austràlia. El sector financer dels Estats Units prospera generant actius financers per canalitzar ‘excés d’estalvis dels països exportadors. Absorbir l’estalvi i l’excés de producció d’altres països, patint desindustrialització i crisis financeres, ha crispat l’economia i la societat nord-americana.
En un sistema obert, sense restringir la inversió estrangera, els Estats Units no poden simultàniament disminuir la desigualtat, augmentar el nivell de vida de la població i reduir el dèficit comercial. Resoldre els problemes de desequilibris comercials per mitjà d’aranzels és poc efectiu. Es requeriria un acord global per fer polítiques de despesa coordinades, que beneficiarien tothom. Però Trump rebutja el multilateralisme, on se sent vulnerable (en el fons té “baixa autoestima, que encobreix amb el seu comportament aparentment segur”).
Els intents per impedir el progrés tecnològic de la Xina estan condemnats al fracàs. Per cada graduat STEM (titulacions relacionades amb la ciència, la tecnologia, l’enginyeria i les matemàtiques) que tenen els Estats Units, la Xina en té 4,5, l’Índia 3 i Rússia 0,6. A més, gairebé la meitat dels que tenen els Estats Units són de procedència estrangera. Aquest fet ja ha desencadenat xocs entre Banon, defensor del nacionalisme econòmic, i Musk.
Ha començat una Nova Guerra Freda: bona part de les elits econòmiques i polítiques occidentals van aprofitar la globalització per enriquir-se en comptes de contribuir a sostenir l’ordre econòmic i social. Actualment estem assistint a una gran fallida. Àmplies capes de la població han après que no podran millorar la seva participació al pastís sense enfrontar-se a l’establishment. La nova guerra freda resulta d’aquests desajustos. La Xina, Rússia, Índia, els BRICS i altres països del Sud Global tenen ara la capacitat de seguir el seu camí. El món s’està dividint i estima que aquesta guerra pot durar entre 20 i 40 anys. Manquen líders a l’alçada d’un repte d’aquesta magnitud.