Aquest gener es commemora el cinquè aniversari del temporal Glòria, un episodi que va sacsejar el delta de l’Ebre amb una força extraordinària. La pujada del nivell del mar i les fortes onades van provocar la inundació de més de 3.000 hectàrees. Algunes de les zones més afectades van ser la platja de la Marquesa, l’Illa de Buda i la barra del Trabucador. Els danys es van estendre per tot el litoral, provocant no només impactes en els conreus i les infraestructures locals, sinó que també van posar en risc hàbitats naturals d’un valor ecològic incalculable.
Davant d’aquesta situació, les administracions van reaccionar amb mesures d’emergència, com la mobilització de sorres per reforçar les zones més vulnerables. No obstant això, cinc anys després, la situació no ha millorat gaire. Malgrat l’existència de plans com el Pla de protecció del Delta del govern espanyol i l’Estratègia Delta de la Generalitat, la manca de recursos i el retard en la seva implementació han fet que el problema persisteixi.
En aquest context, un model que podria oferir solucions més efectives és el sistema holandès, que aposta per la creació de dics, la restauració de dunes i l’aportació de sorres marines per reforçar la costa. Durant un viatge als Països Baixos, vaig poder observar de primera mà la seva impressionant capacitat en gestió de les aigües. Allí s’han construït dics de contenció d’aigua gegants, acompanyats de sistemes de comportes de canals, túnels subaquàtics quilomètrics per sortejar grans masses d’aigua i transbordadors per connectar zones separades per l’aigua. Tot integrat amb espais recreatius i ecosistemes rics en biodiversitat, on habiten moltes espècies d’ocells aquàtics que viuen en harmonia amb aquestes infraestructures. Aquesta xarxa d’infraestructures ha permès prosperar un país on una gran part de la població viu sota el nivell del mar.
Al delta de l’Ebre, la situació actual no sembla ser molt millor que la que de fa cinc anys. Les mesures aplicades fins al moment han sigut insuficients, i el terreny recuperat en les zones més afectades ja ha tornat a desaparèixer. Aquesta falta d’amplitud de la costa accentua la fragilitat d’aquests entorns i, cada cop que es dona un fenomen meteorològic d’intensitat moderada, zones com el Trabucador, a falta d’estructures de resistència, es tornen a inundar. Això provoca trencaments recurrents de la barra que exigeixen reparacions contínues que no resolen el problema de fons.
Per tant, ens hem de preguntar: quin és el cost de no actuar amb contundència? Podem permetre’ns perdre un espai natural tan valuós? Quin preu té la desaparició d’una colònia de flamencs o la destrucció d’un ecosistema que juga un paper essencial en la biodiversitat europea? La resposta és clara: el Delta de l’Ebre és un patrimoni natural que no podem deixar perdre. Si no s’apliquen mesures efectives i duradores, podríem estar assistint a la seva desaparició.
Cinc anys després del temporal Glòria, el delta de l’Ebre segueix en una situació crítica. És urgent que les administracions i la societat en el seu conjunt prenguin consciència de la gravetat del problema, i que s’aposti per solucions reals i efectives per garantir la supervivència d’aquest entorn abans que sigui massa tard.