Dilluns a mitja tarda Joan tornava a casa en acabar la jornada. Joan, amb la seva dona i dos fills petits -un de 6 i l’altre de 8 anys- viuen als afores de la seva ciutat a una casa de camp en una zona prou aveïnada on tots es coneixen. Malgrat l’aparença de tranquil·litat, seguint els consells d’amics i familiars, havia instal·lat cambres de seguretat per l’exterior de la parcel·la. Aquell dia, la seva dona, metgessa a un poble proper, en plegar del treball havia anat a recollir els fills al col·legi on si estaven tot el dia i es quedaven a dinar. Pocs minuts abans li havien trucat de l’empresa de seguretat dient-li que s’havia disparat l’alarma. Com ja era prop va esperar en arribar-hi per veure que havia passat.
A l’entrar a casa va trobar-se que tot estava revolt; els calaixos trets, la roba per terra i coses destrossades: una de les finestres tenia el vidre trencat i la persiana forçada, és per on havien entrat. Les coses de valor i els diners no li van prendre perquè estaven a la caixa forta, que no havien pogut obrir, però en passar a la part del garatge va comprovar la desaparició d’una bicicleta de valor. Les càmeres exteriors de la seguretat havien filmat al lladre com entrava a la casa i també com sortia emportant-se la bicicleta. Va demanar còpia de les imatges i, seguint instruccions de la seguretat, va acudir a la Policia Local i després als Mossos d’Esquadra per formular la denúncia portant la factura de la compra amb la foto i les característiques de la bicicleta i de les destrosses.
Dos dies després l’avisaren de la comissaria dels Mossos comunicant-li que havien agafat el lladre; el tenien detingut a la caserna policial. Va assabentar-se del seu nom i que tenia el domicili a la mateixa ciutat. Pel que sembla, era un delinqüent habitual que ja el tenien controlat de feia temps. Li tornaren la bicicleta. Joan va demanar el peritatge dels danys i pensa que tot s’havia acabat per part seva. A les poques hores li van trucar els Mossos dient-li que l’havien passat al jutjat i li farien un judici ràpid. Seria l’endemà mateix, per la qual cosa havia d’acudir per ratificar la denúncia davant la justícia corresponent, convocant-lo per a les deu del matí.
Va haver de demanar permís a l’empresa on treballa i organitzar-se per portar els nens al col·legi, cosa que fa habitualment. A l’hora estava als jutjats on hi eren també els Mossos que havíen practicat la detenció, però no hi era el lladre. Els Mossos van dir-li que el tenien detingut per a que passés la nit a la caserna i portar-lo d’allí al jutjat però la jutgessa els va ordenar alliberar-lo i notificar-li per a que acudís pel seu compte al moment del judici. Van passar les hores esperant que vingués el lladre però no es va presentar. Ruminat el cas, Joan va pensar que era lògic que s’escapolís quan es trobés fora de la caserna i es va enfrontar amb els Mossos per haver-lo alliberat. Aquests van manifestar-li que no era culpa seva i que quan van rebre l’ordre de soltar-lo es van resistir a fer-ho al·legant que podien retenir-lo aquella nit per garantir la seva compareixença al judici de l’endemà, però que la resposta de la jutgessa fou contundent, que a ells no les correponia decidir, sinó complir les ordres que els donava: alliberar-lo.
Al cap de tres hores d’espera, els van comunicar que s’havia suspès el judici, que ja l’avisarien quan es tornés a convocar. Joan havia perdut tot el matí assegut a una cadira dels jutjats. La bicicleta l’havia recuperar però les despeses per la trencadissa les hauria de reclamar a l’assegurança de robatori. Va voler manifestar la seva indignació i demanà parlar amb la jutgessa. Després de molt d’insistir va aconseguir fer-li saber la seva disconformitat per haver deixat lliure al lladre quan ja el tenien detingut. La resposta fou amb un to autoritari i displicent: «usted no es quien para cuestionar mis decisiones: yo soy la justicia y decido lo que creo conveniente». Joan se’n va anar cap a casa enfurismat i dubtant que veritablement es fes justícia. Li va quedar, però, la imatge gravada del lladre, sabent qui era i ara que el delinqüent sabés també qui era ell. Des d’aleshores té pànic de no trobar-se’l pel carrer.
Aquesta narració es pura fantasia. Qualsevol paregut amb fets que hagin pogut ocórrer alguna vegada a algun lloc del país, es invenció literària.
Josep Bayerri Raga, periodista