El mateix rector de la Universitat Rovira i Virgili (URV), el perellonenc Josep Pallarès, escrivia en aquest diari digital el passat 22 de desembre que “la URV reitera la seua vocació de pilar territorial per a posar el coneixement que genera al servei dels reptes importants i imminents que tenim com a territori, com ara la gestió del fons de transició nuclear per crear una economia alternativa”. Tota una declaració d’intencions. Un gran repte i a la vegada una gran esperança. Perquè, davant el dèficit de talent que patim sofertament els ciutadans del territori, qui millor podria fer aquesta tasca de “crear una economia alternativa”, que els experts universitaris de proximitat? Una pregunta que no és retòrica, perquè la resposta necessita opcions obertes, de més d’una opció, vistos els antecedents.
Reproduït el mateix article, i per acabar parlant de la segona oportunitat a la qual assistim de forma immediata, també cal recordar aquest altre fragment: “una universitat territorial és ajudar a transformar el territori fent servir la recerca i la ciència com a peces fonamentals d’este canvi. La Càtedra d’Economia Local i Regional de la URV, creada l’any 2010, ha estat i és, sens dubte, una eina valuosa en la presa de decisions en l’àmbit territorial perquè ofereix una anàlisi rigorosa i fonamentada de la realitat de les comarques ebrenques”. Tesi impecable i que tots subscrivim.
Però, què va passar a partir de l’any 2010, aviat farà quinze anys? Què la Càtedra de la URV, d’entrada liderada per l’economia Juan Antonio Duro -ara retornat a Tarragona-, va començar a fer estudis i informes econòmics que fins llavors no existien i que van anar molt bé per generar coneixement, però que quan van rebre l’encàrrec majúscul d’elaborar el Pla Territorial de les Terres de l’Ebre, van fer la faena de portes endins, i quan va ser l’hora de la veritat tot es va diluir. Només sabem d’aquell pla que va suposar un cost extra que el Govern va pagar a la URV per l’encàrrec, i les moltes coses interessants que deia i recomanava per aconseguir un millor futur col·lectiu. En definitiva, aquell pla, fet a partir de “la recerca i la ciència” no va ser validat pel mateix Govern que l’havia encarregat, que el va deixar en un calaix per considerar-lo una mena de carta als Reis no assumible per poc realista, o probablement massa ambiciosa.
Certament, la URV va fer la faena, i només se li pot fer un retret: de tan exquisida que va ser amb el Govern que l’havia finançat, va ser molt poc proactiva amb el territori. A la societat només se la va interpel·lar per passar el tràmit de l’obligada participació social com a mètode inicial de recerca, però a l’hora de donar a conèixer els continguts i les oportunitats que generava aquell pla, com ara la creació de més d’una Agència de Desenvolupament com a substituta de l’IDECE, va preferir escudar-se darrere la decisió política del Govern, i muts i a la gàbia. I la conseqüència ha estat que, socialment, molts pocs ebrencs (som prop de 200.000), el recordem, ni sabem res d’ell, ni on trobar-lo. I això hauria estat ben diferent si s’hagués optat per la transparència extrema i s’hagués generat un debat social imprescindible, única fórmula perquè un territori tire endavant reptes de transformació real, profunda i ambiciosa, com ho torna a ser ara “crear una economia alternativa”.
Per tant, cal exigir a la URV, ara que ha de tornar a liderar el destí dels diners del Fons Nuclear, que no s’ho emprengui com una faena més. La universitat no és una assessoria o una consultoria, té també responsabilitat social directa, i ha de pensar en l’interès general i no només amb els autors de l’encàrrec. La URV pot fer compatible seguir les directrius del Govern, a la vegada s’obre molt més a la societat. Per vèncer les trifulgues polítiques, si n’hi ha, els seus còmplices han de ser la societat civil. Des de les patronals i sindicats, a les associacions de veïns, passant per una llarga llista d’entitats sectorials o els mateixos mitjans de comunicació, els quals també deixa sovint al marge com sí només fossin instruments residuals o recurrents.
Siga com siga, i com que tenim memòria, estarem molt atents a aquesta segona oportunitat, a aquest segon intent d’impulsar un territori, que fins ara els mitjans, si més no, hem contribuït a cohesionar territorialment a més d’atendre la nostra obligació principal, que és la d’informar. La realitat és que, ara mateix, el Pla Territorial Parcial de les Terres de l’Ebre aprovat també l’any 2010 (així consta als crèdits del departament de Territori), hi ha informació molt valuosa com a punt de partida, i als crèdits (que encapçala l’exsecretari per a la Planificació Territorial, Oriol Nel·lo), no hi apareix la URV. És l’hora d’acabar la faena, i aprendre dels errors. Ja no ens val amb mapes i dades i llistats de propostes. Necessitem entendre el com, el perquè, i cap on anem. I cal passar balanç, tant si les coses van bé com si no.
És imprescindible mantenir informats els ciutadans amb rigor i màxima proximitat. Som éssers madurs que som i volem ser els beneficiaris d’aquest nou impuls al desenvolupament econòmic, fruit de la coneixença que s’ha acumulat les últimes dècades. Confiem i apostem per aquest transcendental projecte (un pla de plans), i aquells amb els que dipositem la nostra confiança, han de saber que ens doldrà que se’ns considere bàsicament com a possibles votants, sempre com a segurs contribuents, i en el millor del casos, com a públic anònim i contemplatiu. Estan gestionant el nostre futur i el de les generacions que vindran, i tenen l’obligació d’actuar amb excel·lència. I per assegurar que aquest cop sí l’encertem (no només la diagnosi, sinó les accions a emprendre de forma efectiva), seria bo obrir la recerca i la gestió, recuperant el talent ebrenc repartit per tot arreu, creant un panell d’experts com a segona xarxa de coneixement, per si de cas, i per poder contrastar.
