En primer lloc, us demano disculpes, avui m’he aixecat amb poca capacitat de síntesi i fam de paraules, així que arribaré fent una volteta al tema que em va posar en guàrdia fa unes setmanes i amb el qual he decidit arrencar aquesta nova etapa com a articulista. També per presentar-me, tal com m’han demanat. Jo no soc experta en res ni pretenc ser-ho, però l’edat m’ha afinat el sentit comú, aquell que s’alimenta dels altres orgànics, i li ha donat més múscul, crec. De fet, és l’únic sentit que se m’ha enfortit amb el pas dels anys, els altres van de baixada. Us poso en situació, ara mateix acaben de tocar les sis del matí, els llençols em pesaven massa i m’he assegut a la taula de la cuina, on marejo els dits sobre el portàtil fent i desfent oracions, que és el que més m’omple. Abans, però, he posat les llenties al foc i, mentre continuo escrivint, vaig fent petits parèntesis per completar la llista de la compra que descansa al costat de l’ordinador. Espereu, que remeno les llenties!
“Les dones ocupen ja la meitat dels alts càrrecs de la Generalitat”. Ric per sota el nas
Ja torno a ser aquí! A la pantalla de l’ordinador, a banda del text que tinc entre mans, una pestanya minimitzada conté el guió de l’entrevista, a mig enllestir, que he d’enregistrar aquesta tarda a Ràdio Móra la Nova, i que vaig despatxant simultàniament a intervals. Abans d’entrar aquest matí a l’oficina, on treballo també d’administrativa, repassaré el bany, que encara fa tuf de vinagre. Quan he saltat del llit he ruixat l’aixeta, que s’entesta a cobrir-se de calç i perdre la brillantor. Continuo donant forma a aquest article gràcies al fet que, en un altre calaixet del meu cervell, se’m va apareixent a trompades la notícia que em va sacsejar fa unes setmanes. Va, engego amb el titular: “Les dones ocupen ja la meitat dels alts càrrecs de la Generalitat”. Ric per sota el nas. Espereu, que torno a remenar les llenties! Ara ja ric a l’ample, sense mesura. De fet, potser hauria de plorar, però a mi, segons quines xifres em boqueixen les neurones i provoquen riallades. I és que el sentit comú em diu que sí, són necessaris tots els mecanismes que ajudin a ofegar les desigualtats que arrosseguem, des de fa segles, les dones, però crec, humilment, que el problema no el tenim només a dalt. S’apunta massa al cel i a aquest inviolable sostre de vindre quan, realment, la dificultat més gran la patim als peus. Al terra adherent. L’herència cultural pesa massa i ens omple l’agenda diària de tasques i responsabilitats no remunerades. Se’ns enganxa als talons, obligant-nos a fer el mateix camí havent d’exercir més força per aixecar les sabates a l’hora de caminar.
Per moltes lleis que vagin traçant per a obrir-nos portes, no arribaran mai a les de la cuina, les seves frontisses les hem de construir en privat
Jo no he desitjat mai ocupar llocs de responsabilitat ni he lluitat per aconseguir-ho, però si m’ho hagués proposat, hauria hagut de gaudir del do la ubiqüitat, com tantes i tantes dones que han engegat projectes en plural, perquè sense el suport de l’altre 50% de la població, el camí es fa més costa amunt. I sí, les noves generacions van compartint cada cop més rols, però la travessia, crec, serà llarga. Per moltes lleis que vagin traçant per a obrir-nos portes, no arribaran mai a les de la cuina, les seves frontisses les hem de construir en privat. Tots hem d’anar abandonant la inèrcia que ens empeny a seguir el llegat dels nostres progenitors, i assumir que hem de bastir junts un nou paradigma que ens encabeixi als uns i els altres. Educació i bona praxi per a ser imitada pels futurs adults, és el que ens cal. I disculpeu-me per engegar aquest primer article amb un assumpte tan marejat, però crec que havia de fer-ho. O potser no, no cal demanar clemència, el seu cansament no desmereix el fet de donar-li espai. Tant de bo aquestes reflexions, tan repetides, siguin, ben aviat, una relíquia d’hemeroteca que només il·lustri el tarannà d’uns temps massa llunyans, ja.
