Aquesta setmana s’ha establert la data: el judici contra Lluís Salvadó, l’actual president del Port de Barcelona, ex-secretari d’Hisenda del Govern (2016 -2017), i líder polític de referència tant a Catalunya com a les Terres de l’Ebre, serà el 10 d’abril. Així ho ha dictat el Tribunal de Justícia de Catalunya, després d’una llarguíssima instrucció plena d’irregularitats i manipulacions, legalment malintencionades, que ni tan sols aprovaria una classe sencera d’estudiants de dret, d’aquells que acudeixen a les facultats amb l’innocent esperança i il·lusió vers l’esperit pur de la Justícia.
Sabem, fefaentment, que aquest procediment ha estat tòxic des del minut u, com es demostrarà amb el temps si algun dia s’expliquen i contrasten totes les peripècies que s’han produït, ni que sigue en un llibre o en un documental, certament necessari. Començant per la denúncia inicial, traslladada per sorpresa i alterant els circuits habituals, a un determinat jutjat, perquè hi havia un determinat jutge -ja etiquetat i conegut pels seus comportaments autàrquics i obsessius-. Els ciutadans han de saber que tot el relacionat amb el processament del polític rapitenc no ha estat fortuït (com tampoc ho van ser les filtracions de les escoltes que va patir); sinó que ha estat marcat per una malèvola intencionalitat de perseguir-lo judicialment a qualsevol preu, per ser -junt la resta d’encausats-, un dels polítics més important del procés independentista. Aquell que pocs dies abans de l’1 d’octubre parlava obertament i oferia entrevistes, mostrant sense por que tenia enllestida una estructura de govern, la hisenda catalana. Tot just la que aquesta legislatura -curiosament, ves per on- es pot acabar traspassant, políticament i democràtica, i no judicial.
És tan fort el que està fent aquesta gent intocable i blindada, que ja ni tan sols mereix el respecte dels ciutadans, i això sí que és molt fort
La notícia s’ha conegut la setmana en la qual un jutge de setanta-un anys (a punt de jubilar-se i que probablement vorem com arriba a un càrrec superior més ben remunerat), Manel Garcia Castellón, ha insistit en la imputació per terrorisme del president Carles Puigdemont i a Marta Rovira, un fet realment obscè, i que tornar a mostrar-nos la pitjor cara d’una judicatura atrinxerada en un búnker cada dia més impresentable. És tan fort el que està fent aquesta gent intocable i blindada, que ja ni tan sols mereix el respecte dels ciutadans, i això sí que és molt fort. Si el pacte dels vuit partits serveix almenys per canviar, de dalt a baix, extirpant l’extrema dreta i el franquisme de dins del tercer poder, haurà valgut la pena perquè almenys els que vindran després podran ser més lliures. Perquè només llavors podran ser respectats, per tenir, un estat de dret homologable a les democràcies occidentals, cosa que ara -clarament- no és.
I vés per on que ara, i amb relació al cas de Salvadó, l’Advocacia de l’Estat no demana cap pena per al rapitenc, obrint-li les portes a l’absolució; mentre que, en canvi, el fiscal demana sis anys i tres mesos de presó, i vint-i-set anys i tres mesos d’inhabilitació, a més d’una multa de 24.000 €. I qui és aquest fiscal? Un senyor que no té més de tres cognoms (com passa molt sovint entre els hereus de la noblesa), però sí dos de complicats: Pedro Javier Ariche Axpe. Un senyor que el 2018 va ser condecorat amb “una medalla al mèrit policial amb distintiu blanc” per la seua “brillant gestió” durant el procés. L’encarregat de perseguir el llaç groc -a proposta de Societat Civil Catalana- en considerar que no era una mostra de llibertat d’expressió. També ha portat altres casos mediàtics i és membre de l’Associació de Fiscals conservadora, des d’on conviu i connecta amb la magistratura putrefacta.
El cas de Lluís Salvadó s’ha tancat ara per perjudicar-lo i que es vegi afectat per la involució democràtica, utilitzant també jutges i fiscals, que està alimentant la ultradreta espanyola
És casual que, quan ja s’està posant en marxa la llei d’amnistia, s’acceleren els processos judicials durant tants anys allargats? És evident que no. El cas de Lluís Salvadó s’ha tancat ara per perjudicar-lo i que es vegi afectat per la involució democràtica, utilitzant també jutges i fiscals, que està alimentant la ultradreta espanyola. La seua sort està ara mateix, en mans dels seus advocats (cal esperar que activen recursos i ajornaments, per traslladar el judici molt més enllà del 10 d’abril, quan difícilment estarà aprovada la llei d’amnistia); i també està en mans del compromís polític del nou govern ja constituït de Pedro Sánchez de desjudicialitzar tot el relacionat amb el procés. Però, i com es fa això? Caldrà estar-hi atents, i millor encara, caldria reaccionar.
Lluís Salvadó ha estat alcalde de la Ràpita (1996 – 1998), i regidor durant molts anys (1995-2000), i el seu ajuntament al capdavant, junt els veïns, haurien de reaccionar col·lectivament més enllà de mostrar-li el seu suport en l’àmbit individual. També ha estat el delegat del Govern durant els dos governs tripartits (2006 – 2011), i com aquest no és un tema de partit, sinó de justícia i de territori, estaria bé que el suport li arribés no només per part del seu partit, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), sinó per part del socis PSC i ECP-Movem, i tant de bo que també per totes les formacions polítiques de l’Ebre. Un suport que es podria fer extensible al conjunt d’encausats que des de fa molts anys defensa, i en certa forma representa, l’entitat Juristes per la Llibertat de l’Ebre. I cal recordar que, la creació d’un grup de suport, va anar molt bé en el cas del jove de Masdenverge, Roger Albiol, que volien portar a la presó per estar passejant per Barcelona.
És un patrimoni polític de futur que les Terres de l’Ebre no poden perdre, i tant de bo que arribe un dia en què pugue ser plenament restituït per a la política
Des d’aquest article editorial no només demanem l’absolució de Lluís Salvadó, si finalment es fa el judici; sinó que instem a tirar endavant la llei d’amnistia amb la màxima celeritat possible, per blindar-lo d’aquesta persecució que ha patit durant 7 anys, perquè cal recordar que van encausar-lo abans de l’1 d’octubre per així pertorbar-lo, cosa que no va passar. És un patrimoni polític de futur que les Terres de l’Ebre no poden perdre, i tant de bo que arribe un dia en què pugue ser plenament restituït per a la política (tot i que ara té al davant la il·lusionant Copa Amèrica). Aquell dia, accions determinants de la seua obra ja acreditada, com per exemple el pont Lo Passador, l’edifici del Govern al carrer Montcada de Tortosa, o el Fons Nuclear, també tindran motius per celebrar-ho, ja que, si els jutges i fiscals borratxos de poder i ràbia no ho impedeixen, tindrà encara una llarga carrera política al davant, que, com en anteriors ocasions, ens beneficiarà a tots, i encara més al futur del territori.