Els trenta anys que celebra l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE) mereixen una anàlisi editorial amb perspectiva, perquè ha estat el període constituent de les Terres de l’Ebre, si més no en l’àmbit del concepte polític, d’estructura territorial amb identitat pròpia. Aquest organisme, pioner a Catalunya quan es va crear l’any 1993, en la quarta legislatura de Jordi Pujol, ja va nàixer per pressió i reivindicació, amb poc convenciment. Tant per part dels administradors de Barcelona, que li van assignar un pressupost inicial de 1.000 €, com per part dels autòctons, a qui se’ls posava a les mans una eina imprevista, sense consens ni experiència. I també, com veurem, amb poca gana territorial.
Hi havia un antecedent: el Consell Intercomarcal de les Terres de l’Ebre (CITE) creat el 4 de desembre de 1978, aviat farà també 45 anys. Aquest organisme supracomarcal creat per decret de Josep Tarradellas va ser el primer fòrum que va generar els primers estudis i debats agrupant les quatre comarques de l’Ebre. Tots dos van ser destacats gestos polítics per part dels respectius governs de la Generalitat, però ni que fos de forma soterrada, el seu objectiu en comú era posar una mica d’ordre al territori, per si algun dia s’havia de posar en marxa el transvasament d’aigua per assistir les àrees metropolitanes on vivien més milions de persones, agafant-la de la Catalunya despoblada.
L’IDECE primer, i més tard, el 2001, la creació de la delegació del Govern, han estat els exponents principals de la nostra realitat política
Però també és cert que aquesta planificació estratègica va ser el punt d’arrencada del que avui en dia són les Terres de l’Ebre. Com diu l’actual delegat del Govern, “som un territori en permanent construcció”, però va ser llavors, faça 45 o 30 anys, quan va començar a materialitzar-se el més substancial del que ara som. Llavors érem 4 comarques en permanent conflicte, i per això l’IDECE va inserir, dins de la seua denominació, el concepte “Comarques”, en lloc de l’actual Terres de l’Ebre, ja plenament consolidat. La història -gens gloriosa- ja és coneguda. Set anys més tard l’IDECE va ser el lloc de debat per assolir un ‘Pacte de l’Ebre’, plantejant l’acceptació de la venda de l’aigua de l’Ebre a canvi d’inversions (prop de 540 ME anuals, es va arribar a dir), i el que va generar va ser l’esclat d’un moviment social que s’hi va oposar radicalment i frontal. En bona part, aixecant la bandera de la identitat; i així va ser com les Terres de l’Ebre van passar a ser primer, una realitat social, abans que política.
El reconeixement polític de les Terres de l’Ebre, s’ha quedat a mig camí, o directament bloquejat
L’IDECE primer, i més tard, el 2001, la creació de la delegació del Govern, han estat els exponents principals de la nostra realitat política. El primer organisme ha continuat fent estudis, s’ha dedicat sobretot a gestionar el projecte de navegabilitat, i ha finançat algun projecte més. Però sempre ha estat, principalment, un lloc d’encontre i debat. Però en molt poques ocasions ha volgut agafar un perfil més elevat, i menys encara quan comencen a desplegar-se les direccions territorials de cadascun de la vintena de departaments de la Generalitat, avui a la seu del carrer Montcada. I el resultat ha estat que, el reconeixement polític de les Terres de l’Ebre, s’ha quedat a mig camí, o directament bloquejat. I amb la gran ajuda ‘extra’ d’un Estat que, amb la pressió d’un govern en mans del PP el 2010, i amb el Tribunal Constitucional com a rematador, elimina la llei de vegueries ja aprovada com a part de l’Estatut.
Portem molts anys, per tant, sense veguer. I si ens mirem a l’espill, hem de reconèixer que aquest és l’origen de molts dels mals i les deficiències que patim. Volem ser, o fins i tot ens pensem que som, però no som res. El director o directora de l’IDECE és un càrrec de gestió a les ordres del departament al qual estigue adscrit, per cert, molt variable en funció dels pactes de cada legislatura. I el delegat del Govern és el representant de l’administració de la Generalitat, amb seu a Barcelona, que mostra voluntat de descentralitzar-se. Però tota la classe política sap que si entra en aquestes places, serà per prestar obediència als seus consellers; com també sap, que si d’influir en el poder local es tracta, allò que cal és continuar anant a Tarragona on està la seu de la Diputació provincial.
No hi ha cap figura política que es posi les Terres de l’Ebre, completament al cap, i sense hipoteques, assumint aquesta gran responsabilitat territorial
I encara hi ha una cosa molt més greu. Com que no hi ha cap veguer, o veguera, no hi ha lideratge. No hi ha cap figura política que es posi les Terres de l’Ebre, completament al cap, i sense hipoteques, assumint aquesta gran responsabilitat territorial, i les projecte i les defense com si fos el seu projecte vital. Perquè si això fos així, igual com un ajuntament planifica cada mandat el seu PAM (Pla d’Actuació Municipal), planificat, tindríem un PATE (Pla d’Actuació de les Terres de l’Ebre) al que podríem passar balanç en cada legislatura. Però per a això cal recuperar la Llei de Vegueria, o si més no el Consell de Vegueria que posava dins d’un mateix sac les polítiques de govern autonòmiques (les inversions de la Generalitat), amb les locals (provinents de la Diputació que algun dia s’ha de partir en dos, i la dels mateixos ajuntaments).
I abordem el tema dels lideratges, perquè és molt revelador. Potser ni ho recordem, però hem tingut un ministre ebrenc. El ministre d’Educació, Federico Mayor Zaragoza, que en els últims anys del franquisme va portar l’Escola d’Infermeria, ara a la URV, gairebé en paral·lel a l’arribada de la UNED a Tortosa, de la mà del mecenes José Celma. Aquest senyor reclama un homenatge a crits, i ens aniria molt a bé a tots per créixer en autoestima i ambició. I, per cert, també hem tingut dos presidents del Tribunal de Comptes Europeu. D’una banda, el popular Juan Manuel Fabra (PP) i de l’altra el socialista Josep Subirats Piñana. Tots dos a la vegada parlamentaris en la seua època.
Hem tingut també quatre consellers ebrencs al govern de la Generalitat: Carme-Laura Gil, Marta Cid, Xavier Sabaté i Jordi Ciuraneta. Però cap d’ells ha exercit un lideratge territorial dominant, equiparable al que sí tindria un veguer. I això ens ha passat perquè fallem al no tenir aquesta estructura, i llavors, l’obediència acaba sent sempre cap als respectius partits. Per cert, la llei d’amnistia pot recuperar, per a la política, una altra ebrenca absent, Carme Forcadell, expresidenta del Parlament, tot i que no creiem que torne a Xerta i es pose ara a fer política territorial, perquè prou càstig ha rebut ja com a política.
I si continuéssem fent inventari de quins han estat els nostres referents polítics els últims 45 o 30 anys, ompliríem un llistat de prop de 100 homes i dones, tots ells polítics, que segur -volem pensar- han fet el millor que han pogut la seua faena. Des d’una desena d’alts càrrecs al Govern català (Matilde Villarroya, Josep Martí, Pepín Beltran, Joan Pere Gómez, Jordi Jardí i molts altres), a dos presidents de l’ACM (Lluís Soler o Joan Maria Roig). I també alts càrrecs dins de l’administració estatal (com els sotsdelegat provincial Joan Sabaté o l’actual cap de Costes, i fins i tot a Germà Bel com assessor ministerial). Per no parlar de les desenes de parlamentaris a les diferents Cambres, siguen de Madrid o Barcelona, que han estat alcaldes al mateix temps (Jaume Antich, Miquel Aubà, Ferran Bel, Víctor Gimeno, Antoni Sabaté, Núria Ventura, Alfons Montserrat, Josep Maria Simó, Joan Bertomeu, Vicent Beguer, Mariano Gil, Marià Curto o Juan Sabanza, entre altres).
La pregunta és: qui ha estat, o vol ser, el Marcel·lí Domingo de la futura vegueria?
Molta energia consumida per anar fent, a poc a poc, obra a obra, poble a poble, partit a partit (sobretot el partit, malauradament, abans que el territori), però sense un horitzó rotundament integrador que busque sempre l’interès general i la cohesió d’un territori en construcció. La pregunta és: qui ha estat, o vol ser, el Marcel·lí Domingo de la futura vegueria? Certament, dels citats no veiem ningú amb aquest perfil. Per calendari ja va fallar el primer que ho hauria hauria pogut ser, el portaveu parlamentari de la UCD al primer Congrés constituent, Antonio Faura. O actualment, la també portaveu de Junts x CAT al Parlament, ara mateix a l’oposició, Mònica Sales (com també va ser-ho Josep Curto al PP). Però mai intervé en temes territorials, quan li correspondria fer-ho. I ho podria ser -si finalment s’executa l’amnistia-, Lluís Salvadó, un dels polítics que ha deixat més bagatge de govern al territori, ja que, al costat de Francesc Sancho, el delegat constituent, són els dos que més obra i fets transcendentals poden acreditar.
I una dada important. Fixem-nos que el recompte ha estat fins ara, bàsicament retrospectiu, per no dir nostàlgic. Però, i si mirem avui en dia al nostre entorn? Qui està fent realment política global i integral de territori? No es pot negar que l’actual delegat, Albert Salvadó, com a principal exponent de la seua formació, ERC, és qui en surt més ben parat. El Fons Nuclear, l’Estratègia Delta i el polígon Catalunya Sud, són difícils de neutralitzar per cap altra formació. I més, quan els líders del partit de força equiparable, Junts x TE, situa els seus líders com assessors de tercera fila únicament per mantenir-los, i sense cap projecte o pla territorial conegut o que il·lusione. I pel que fa al PSC, restem a l’espera de la reconstitució de la direcció, ja que una gestora ha substituït qui sí que va ser assenyalat, per l’il·lustre Pasqual Maragall, com el nou Marcel·lí en referència a Joan Sabaté. Val a dir que el paper del PSC ha de ser clau els pròxims anys (Corredor del Mediterrani i PIDE, per exemple), amb la qual cosa el senador i primer secretari Manel de la Vega pot tenir protagonisme i fins i tot èxit. Sobretot si és capaç de revertir el no a la Vegueria de l’Estat.
I si parlem de lideratges, hem de fer-ho també de capitalitat. Ferran Bel ha estat l’alcalde de Tortosa més rellevant des de la democràcia, però va cometre un error històric que cal atribuir-li perquè l’hem pagat tots: va renunciar al debat territorial i es va centrar només en la seua ciutat, amb la qual cosa hem perdut unes dècades que ara estem obligats a recuperar. Si han passat tants anys amb el territori donant tombs sobre el mateix, i sense avançar territorialment i política, és perquè tampoc ell ha volgut implicar-se i estirar el carro territorial. Però ja no està en política i ara el focus cal posar-lo en l’actual alcalde, Jordi Jordan, però també en l’exalcaldessa Meritxell Roigé, en període d’espera com a diputada provincial. Si cometen el mateix error que Bel, de centrar-se només en la seua lluita, gairebé personal, per liderar Tortosa, i s’obliden de les polítiques territorials, potser guanyaran o perdran a nivell local, però al territori tots hi sortirem perdent, i la bona imatge de Tortosa com capital tardarà encara més a recuperar-se. I més, si l’alcalde d’Amposta, Adam Tomàs, acaba sent algun dia conseller del Govern, després d’haver comès també l’error de renunciar a la presidència de la Diputació de Tarragona, pas previ al càrrec de veguer.