Aquest cap de setmana la diòcesi de Tortosa té una cita important. El fins ara bisbe auxiliar de Barcelona, monsenyor Sergi Gordó Rodríguez, un barceloní de cinquanta-sis anys, fins ara bisbe auxiliar de la seua diòcesi natal, es convertirà en el nou bisbe de Tortosa. Ocuparà, després de molts mesos, la vacant que va deixar Enrique Benavent (2013-2022), un bisbe d’origen valencià que gairebé va complir una dècada de permanència.
És interessant comprovar quant de temps s’han mantingut a Tortosa els bisbes dels últims anys. Previ a Benavent, Xavier Salinas va estar-se quinze anys (1997-2012), i abans d’ell, Lluís Martínez Sistach va estar només sis anys (1991-1997). Si fem els càlculs, comprovem que en els últims trenta anys hi ha hagut quatre bisbes, el que atorga al bisbat de Tortosa una notable mobilitat (o manca de durabilitat), tenint en compte que encara es recorda, anys després, el nom de dos bisbes de referència: Ricard Maria Carles en el període clau de 1969-1990 (trenta-un-anys); i el del bisbe (Manuel) Moll en el període 1943-1968 (vint-i-cinc anys).
Lamentablement, a les Terres de l’Ebre ja no hi ha experts en conèixer les interioritats del bisbat; i si n’hi ha, guarden un sacramental (sic) vot de silenci, sovint voluntàriament. Un silenci que probablement els reconforta espiritualment, però els allunya cada dia més de la societat i del seu entorn. Ja no saben si hi ha capellans “progressites” o “conservadors” que són castigats o premiats quan els destinen a una parròquia, o si els sectors més laics estan contents o decebuts amb el govern i la seua cúria. Això, lamentablement, va deixar de passar quan el traspàs del capellà i periodista -merescudament homenatjat-, Josep Gonell, a qui encara notem més a faltar quan hi ha un canvi de bisbe.
Perquè, què sabem del nou bisbe? Sabem d’on prové, que té estudis de Teologia i Llengua (alemany), que és doctorat en Filosofia (per la Ramon Llull), que ha exercit a Vilafranca del Penedès i que ha format part del patronat per a la construcció de la Sagrada Família. I que també ha estat un home fort i amb projecció dins de les estructures eclesiàstiques de poder: secretari i portaveu de la Conferència Episcopal Tarraconense, i membre de la temuda (vist des de Catalunya) Conferencia Episcopal Española. I una dada més, sense contrastar, capturada als passadissos (allí on es fan comentaris off de record): “diuen que ve a Tortosa, però és un home que acabarà, com Sistach, a l’arquebisbat de Barcelona”. Al temps.
Hi ha però una dada molt esperançadora. En una de les diverses notes de premsa que el bisbat de Tortosa ha distribuït, previ a la presa de possessió d’aquest dissabte 9 de setembre, s’ha invitat els mitjans de comunicació de les Terres de l’Ebre a fer “un cafè” amb el nou bisbe. Ep! No és una dada menor. És, molt probablement, el gest d’obertura més important que s’ha produït a la diòcesi de Tortosa en tota la seua història, i ja són molts segles acumulats. Tenim l’oportunitat de fer un cafè, conèixer la personalitat, i vés a saber si fins i tot fa algun comentari –off de record o no-, com els que fa el Papa Francesc quan viatja amb avió i parlar amb els periodistes obertament i sense filtres. Tant de bo fos així.
El que si cal dir-li al nou bisbe Sergi Gordó, és que ve a governar una diòcesi que necessita una sacsejada històrica, com els seus antecessors no han estat capaços de donar. Ve a un bisbat històric que té un patrimoni desconegut perquè la cúria carrinclona el governa amb un estil propi (o pitjor) que aquell de l’Edat Mitjana que visibilitza el llibre i pel·lícula El Nombre de la Rosa d’Umberto Eco. Que té, per exemple, un orgue de gran valor que fins i tot sense cost no han volgut restaurar. I que fa dècades -i segles- que està tancat dins seu, sense haver-se atrevit mai a protagonitzar una etapa d’obertura a la societat i al territori. Ha de saber que li agrairien molt que almenys ho intentés, i que quan marxés passés balanç al seu ministeri, cosa que els seus antecessors tampoc han fet.
El bisbat de Tortosa, vist amb perspectiva, és un dels principals actius i valors per explotar de les Terres de l’Ebre. És un organisme precursor a la delimitació i reconeixement territorial de 2001, i representa, a més a més, un element de cohesió i entesa entre els territoris de l’antiga Corona d’Aragó o dels Països Catalans. Podria ser un element de cohesió molt positiu entre Catalunya, Aragó i el País Valencià, si es fes un ús més social, i no només eclesiàstic, de la cruïlla que gestiona. I podria reforçar encara més la redescoberta dels valors del sud que els últims anys s’ha començat a produir a Catalunya. Si el bisbat de Tortosa tingués una etapa d’obertura, franca i diàfana, tots l’ajudaríem més, i totes les Terres de l’Ebre creixerien en prestigi i importància. I acabaria aquesta etapa de dècades -i segles-, en les que tot allò relacionat amb el bisbat sembla que sigue un món a part, que ens recorda massa al sectarisme.
Tortosa està creixent en turisme, també internacional, i no pot ser que a la porta de la catedral et trobes un diumenge al matí una senyora que et renya perquè portes ulleres de sol o perquè vas despentinat. El que caldria és un guia turístic professional, un portal audiovisual en diverses llengües, una restauració i recorregut pels ‘famosos’ túnels ocults, i una conferència donava pel propi bisbe explicant sense complexos qualsevol aspecte d’interès, misteri de la Cinta inclòs (com s’esforçava a explicar fa uns dies el Setmanari l’Ebre, sense poder anar més enllà). Només cal viatjar fins a Itàlia, o al mateix Vaticà, per a prendre’n exemple. Ei! Que ja superem l’etapa de la societat digital, arriba la de la intel·ligència artificial, i encara ara, mai el bisbat ha invitat els mitjans de comunicació locals ni a fer un cafè (curiós, per cert, la cadena escollida per a fer la retransmissió per TV, per molt corporativa que sigue).
I una dada més: vam dir el mateix que ara quan van arribar Lluís Martínez Sistach, Xavier Salinas i Enrique Benavent. I la impressió que queda del seu pas és que van aprofitar el bisbat de Tortosa com a trampolí, sense canviar res substancial, i ni tant sols intentar la sacsejada imprescindible per canviar les coses a millor. Temps perdut. Ara tot el bisbat presenta pitjors condicions, ja que s’ha envellit, hi ha menys sacerdots i probablement practicants, i potser també menys recursos i opcions. Però sí hi ha capellans joves que innoven (fan missa amb telèfon mòbil damunt de l’altar per posar música), i que parlen a la gent de forma directa i contemporània per així recuperar fidels. I, sobretot, hi ha moltes ganes de revertir la situació d’una vegada per totes, després de tantes frustracions acumulades. Per tot plegat, el cafè, i també el nou bisbe, són avui motiu d’esperança.