Soc ben conscient que ens estan destruint el planeta i que no soc jo, que reciclo brossa, no uso plàstics i estalvio aigua cada dia, sinó aquells que s’enriqueixen sense escrúpols ni mesura i que es reuneixen un cop a l’any per no posar-hi solucions.
Sé que d’uns anys ençà, les primaveres i les tardors tendeixen a escurçar-se i a donar pas a uns estius i uns hiverns més intensos. Jo també passo calor a l’estiu, sobretot quan he de treballar en hores de sol i no puc estar-me a casa amb un bon ventilador o refrescar-me a la vora de la mar o d’un riu d’aigües transparents com els que encara baixen per les nostres muntanyes.
Ara ja no anem a la piscina sinó que ens confinem en un refugi climàtic, això sí, amb tovalloles, cremes solars i un bon llibre de temàtiques apocalíptiques, per continuar recordant-nos que d’alguna cosa haurem d’acabar morint
Sí, pateixo calor, molta calor als estius. Però encara pateixo més quan el 50% dels temps de notícies dels nostres mitjans de comunicació es dediquen a recordar-m’ho. “Aquesta calor pot ser mortal”, diu la publicitat institucional. Gràcies! Algunes piscines municipals i esglésies parroquials han passat a dir-se refugis climàtics, però continuen tancant en funció dels horaris laborals o altres temes administratius.
“Confineu-vos a casa en cas d’alerta per altes temperatures”. Deu-n’hi do com ha arribat a agradar la parauleta. Tant és així que ara ja no anem a la piscina sinó que ens confinem en un refugi climàtic, això sí, amb tovalloles, cremes solars i un bon llibre de temàtiques apocalíptiques, per continuar recordant-nos que d’alguna cosa haurem d’acabar morint.
Els serveis informatius inverteixen gairebé la meitat del seu temps a insistir en la calor que fa. L’altra meitat la dediquen al dia a dia d’equips de futbol dels Estats Units o d’Aràbia Saudita, per tal de fer el lògic i necessari seguiment de l’activitat d’antics professionals del Barça que en el seu moment van ser idolatrats pels nostres infants. Mentrestant, ahir hi va haver un altre incendi forestal, igual com els que recordo venir patint des de fa 40 anys als nostres ports, a la resta de Catalunya, a Galícia, a Grècia o a la Selva Amazònica. Les causes són les de sempre: manca d’inversió en neteja de boscos i espais vegetals i altres mesures de prevenció que continuen sense aplicar-se. També, com des de fa 40 anys, continuem assabentant-nos de l’alt percentatge d’incendis provocats. “Qui crema el bosc”?, és la pregunta que sento des que tinc ús de raó i encara no hi ha resposta oficial.
Tothom sabem que mentre la vida passa, la notícia es crea; i es crea a gust del consumidor i molt sovint de qui paga per la seua difusió
Per si de cas us pregunteu on vull arribar amb totes aquestes reflexions, és ben senzill: només demano que em deixin viure una miqueta més en pau. Ja sé que tinc l’opció de desconnectar-me de tot, de no escoltar la ràdio per a res, ni mirar la tele… Però és que també m’agrada no tirar la tovallola i reivindicar un us positiu de la informació. Tots sabem que mentre la vida passa, la notícia es crea; i es crea a gust del consumidor i molt sovint de qui paga per la seua difusió. Ja sé que això és demanar molt i que pot semblar utòpic, però aquí ve la raó del títol d’aquest article: “perdoneu, però algú ho havia de dir”, la frase atribuïda a Joan Tardà i popularitzada pels bons humoristes del ‘Polònia’.
I posats a demanar més encara, proposo que a partir de demà, en lloc de continuar advertint-nos que fa calor i que això ens pot matar, comenceu a recordar als poderosos, milionaris, i diverses espècies d’amos del món que es reuniran aquesta tardor a Dubai per parlar del clima, que els hauria de caure la cara de vergonya si continuen jugant amb natros a la seua maleïda ruleta russa.