El passat mes de gener, el Col·legi de Periodistes de les Terres de l’Ebre em va atorgar un reconeixement pels meus 35 anys de trajectòria professional. Si ningú és profeta a la seua terra, jo en soc l’exemple més fefaent, perquè a banda d’alguna col·laboració esporàdica i de ser un dels membres fundadors de Ràdio Gandesa i de la ja desapareguda i castrada revista ‘Alhora’, les Terres de l’Ebre no han sigut per a mi un terreny adobat periodísticament. No en sé la raó, si per mandra, desinterès o per la mateixa dinàmica professional que m’ha dut a Tarragona, Barcelona, Madrid i a l’estranger. Primer, i sobretot, com a corresponsal polític a ‘El País’, i després com a consultor i assessor de polítics i empreses.
Alguns cops em pregunto els motius d’esta inacció. El perquè res no ha fet saltar l’espurna d’aquell cuquet que tot periodista es vanta de portar dintre. Una cosa tinc clara, no ha sigut ni per desconnexió ni per un abisme mental que s’ha interposat entre mi i el sud. Al contrari, sempre he estat empadronat a Gandesa i en només una ocasió m’he perdut les seues festes majors.
“em dolia l’actitud inerta d’un poble que en altres temps o paratges s’hagués amotinat contra una classe (política, empresarial o lobby)… Temps era temps”
Potser hi té a veure el mateix ego. Si hom pot acompanyar Jordi Pujol als seus viatges internacionals, escriure una crònica d’un debat de política general al Parlament o al Congrés dels Diputats, o entrevistar Duran i Lleida, Mariano Rajoy i al primer ministre de Quebec, perquè dedicar-se a temes mundans i frívols que només afecten un grapat de gent que viu allunyada en un racó de Catalunya i que durant anys ha sigut incapaç d’aixecar el dit per reivindicar-se.
Perquè si bé m’estimo la terra, em dolia l’actitud inerta d’un poble que en altres temps o paratges s’hagués amotinat contra una classe (política, empresarial, social o lobby) que considerava anar a pagés -pejorativament parlant- posar el peu més al sud de la central nuclear de Vandellòs. Temps era temps.
Després de llegir estos paràgrafs, algun lector pot preguntar-se. I este, què s’empatolla explicant-nos la seua vida que no interessa ningú?
Doncs bé. Després de mitja vida per este món de Déu, vaig decidir tornar i instal·lar-me al poble. I vet aquí que un dia, en Josep Maria Arasa em va proposar recuperar el fil periodístic d’Ariadna i començar a col·laborar quinzenalment a la secció d’opinió de l’EbreDigital. Tot i saber que, per decisió pròpia, anava de número tres i com a independent a la llista de ‘Junts per Gandesa’ acompanyant l’alcalde.
Va ser Carles Luz el culpable que jo traís un principi sagrat de la meua etapa de periodista: que, en el futur, fugiria de la política com els gats de l’aigua.
“Per a mi el periodisme és sagrat, una forma d’entendre i de formular la vida. Com també ho serà, a partir d’ara, la meua dedicació de servei a Gandesa des de l’Ajuntament. Millor deixar les coses clares des d’un bon inici.”.
O sigue que, a partir del 17 de juny, compaginaré el càrrec de regidor de govern a l’Ajuntament amb el meu ofici de sempre. I els explico això en el meu primer article, perquè ningú – a partir del que llegiran- no em vingue després amb acusacions de compravenda, de venut a no sé quins interessos, de menjar de la mà de qui em manté o que em guarda certes crítiques a la faldriquera.
Per a mi el periodisme és sagrat, una forma d’entendre i de formular la vida. Com també ho serà, a partir d’ara, la meua dedicació de servei a Gandesa des de l’Ajuntament.
Millor deixar les coses clares des d’un bon inici.