Confessions d’un nou columnista de l’EbreDigital

Una conversa permanent de persones compromeses. Això és el que proposa l’editor amb el rellançament d’aquest digital al que m’incorporo, a partir d’ara, com a columnista amb periodicitat mensual. D’entrada li agraeixo la confiança, sempre reiterada, a Josep Maria Arasa. I de seguit m’obligo també a una confessió prèvia al lector per definir el marc i condicions de la nostra relació a partir dels articles que hagin de venir després d’aquest.
Així doncs, confessem-nos primer. Parlo i escric molt. D’ençà que en 2017 vaig decidir dedicar-me íntegrament al periodisme, a través dels gèneres de l’articulisme d’opinió i anàlisi, les meves col·laboracions en els mitjans de comunicació s’han multiplicat exponencialment. La gent que em vol bé i em tracta de prop em diu, compassivament, que fins i tot massa. Probablement tenen raó.

Escriure i enraonar en excès comporta el risc d’haver-ho de fer sense tenir res a dir o, més sovint encara, sense haver fonamentat, madurat i reposat prou l’opinió que un està per expressar. Amb tot, aquesta no és l’amenaça més seriosa. Els articulistes i “tertulians” no llegim, tampoc escoltem, mentre parlem i escrivim. I aquest fet sí que dibuixa l’escenari d’una tempesta perfecta que amenaça la qualitat de la nostra feina.

Emmirallat en un mateix, l’articulista corre un risc seriós d’acabar esdevenint, bé una caricatura d’arguments absolutament previsibles i repetitius, bé un pou que va eixugant-se per la incapacitat de sotmetre’s a la pluja imprescindible de les idees i opinions d’altres.

La paradoxa resulta inevitable. Com més reconeguda és la signatura del periodista, com més compromisos ha d’atendre, de menys temps disposa per a la formació, la reflexió i la cura de l’estil, qüestió aquesta darrera gens menyspreable per als qui, sense arribar a creure que la forma pot substituir el fons, creuen que el lector mereix el respecte d’un text que llisqui almenys sense fer cap mal a la vista. Aquesta paradoxa, fàcil d’advertir i comprendre, que no de disculpar, és el peatge associat al professionalisme de l’anàlisi i l’opinió.

Amb tot, hi ha maneres de resoldre aquesta externalitat negativa. La primera és compartida amb qualsevol d’altre ofici: treballar més i procurar fer-ho millor. S’ha de trobar el temps per capbussar-se en els altres, dels més iguals als més diferents, per eliminar el risc de quedar encerclat en el món propi, sense cap porositat envers a tot allò que queda fora d’un mateix. Esforçar-se per mantenir la curiositat intel·lectual per atrevir-se a posar en qüestió les pròpies veritats seria una forma d’expressar-ho. Però la curiositat per sí sola no és suficient. Ha d’anar acompanyada de la voluntat de sadollar-la. En definitiva, dedicar-li temps -treball-.

“La posició de privilegi de la que gaudeix l’articulista…(li dona) la possibilitat de posar a rodar la pilota de la conversa a través del propi posicionament. Res més.”

L’altra actitud que cal reforçar, aquesta sí pròpia d’un ofici com l’articulisme, és la de procurar-se menys importància a un mateix i als seus textos. Aquesta és una feina d’egos majúsculs, vostè ja m’entén. La temptació per part dels qui escrivim d’esdevenir, cadascú des del seu púlpit, un predicador de l’única veritat acceptable sempre camina ben a la vora. Però una anàlisi, un article, una opinió, no és només que això: un seguit de línies escrites millor o pitjor amb uns arguments que donen una cobertura de plausibilitat a una interpretació dels fets per part de qui les signa.

Una interpretació feta, això sí, des de la posició de privilegi de la que gaudeix l’articulista. Privilegi que no ha de confondre’s amb el fet de tenir raó. I millor encara, ni tan sols amb la pretensió de tenir-la. L’avantatge dels qui escrivim comença i acaba en la possibilitat de posar a rodar la pilota de la conversa a través del propi posicionament. Res més. Un article, per vehement que sigui l’autor en la seva exposició -i jo en soc molt- no pot aspirar a res més que a esdevenir motor de confrontació i discussió. L’inici d’una conversa, encara que sigui muda i a distància. Si això no s’aconsegueix el que s’ha escrit no és article d’opinió i tampoc una anàlisi, és un sermó. I per a sermonejar ja hi ha els professionals d’altres oficis.

Aquesta confessió sobre la meva feina, o sobre com l’entenc jo en particular, no pretenia cap altra cosa que marejar-lo per retornar-lo de nou a l’inici. A la conversa que ens proposa l’editor, Josep Maria Arasa, a través d’aquesta plaça digital on tindrem l’oportunitat de trobar-nos periòdicament.

“… ens calen eines com EbreDigital, que reforcen el sentir col.lectiu, allò que acaba donant veritable sentit a l’individu. Convidant-lo a transcendir el seu propi jo i dotant-lo d’un sentit de pertinença a una cosa més gran: la comunitat.

L’esperit del moment no afavoreix gaire la discussió. Són temps de reclusió en un mateix i de tancament de files amb els que ens semblen iguals a nosaltres. Per aquest ordre. Individualisme i polarització. Deia Chesterton, un periodista i assagista anglès que escrivia entre les acaballes del segle XIX i el primer terç del XX, que arribaria un dia en el que allò més revolucionari seria reivindicar que l’herba és de color verd. El temps li ha donat la raó, almenys pel que fa referència a aquesta profecia. L’herba és verda, efectivament.

Tan cert com que hi ha veritats indiscutibles. Una d’elles assegurar que sense conversa col·lectiva no hi ha col.lectiu ni comunitat possible. Per això, en el cas que vulguem mantenir vigorós i ple de sentit el nostre ser i sentir com ebrencs ens calen eines com EbreDigital. Eines que reforcen el sentir col.lectiu que és, per dir-ho curt i clar, allò que acaba donant veritable sentit a l’individu. Convidant-lo a transcendir el seu propi jo i dotant-lo d’un sentit de pertinença a una cosa més gran, més perdurable i també més gratificant: la comunitat.

D’aquí l’encert del rellançament ambiciós d’aquest diari que l’empresa editora ha decidit protagonitzar. Perquè aquesta xarrera plural i diversa en un punt de trobada comú és imprescindible a tot arreu. Però ho és encara més en territoris com el nostre. Perquè som massa pocs i vivim prou allunyats dels centres de poder polític i econòmic per saber, ja per experiència, que a través de les individualitats podem assolir fites molt rellevants, però que només a través de la col·lectivitat acumulem energia suficient per fer-nos realment visibles.

“Participar de la conversa. De la conversa ebrenca. Aquest és l’ànim amb el que m’afegeixo al llistat de columnistes d’aquesta nova etapa de l’EbreDigital… Juguem-hi, doncs. Tant com vulguin”.

Participar de la conversa. De la conversa ebrenca. Aquest és l’ànim amb el que m’afegeixo al llistat de columnistes d’aquesta nova etapa de l’EbreDigital. Perquè, reiterem-ho, resulta més necessària que mai i perquè no hi ha millor prova de vida d’una comunitat que veus diferents alimentant-se l’una a l’altra a través de la discussió i la confrontació de parers. Tan animada i discrepant com calgui. Si aquest és el joc que ens proposa l’EbreDigital seria imperdonable no apuntar-s’hi. Juguem-hi, doncs. Tant com vulguin.