Divuit municipis de les Terres de l’Ebre tindran alcalde el pròxim 17 de juny pels pactes que s’estan negociant aquests dies. I seran els mateixos dirigents, nacionals i regionals, dels partits polítics, els que prendran les decisions. I a més a més, altre cop sense temps per reflexionar i avaluar bé les coses, perquè ja estem immersos altre cop en un nou període electoral, ara el de les eleccions generals. Quina sort tenen els trenta-quatre municipis que ja saben qui serà el seu alcalde o alcaldessa; i quin gran perill que corren els divuit que es decidiran als despatxos.
Al Baix Ebre hi ha tres municipis damunt la taula de joc: l’Ametlla de Mar, Camarles i Tortosa (qui mereix una anàlisi a part). Al Montsià, cinc: Sant Jaume d’Enveja, Santa Bàrbara, la Sénia, la Ràpita i Ulldecona. A la Ribera d’Ebre, sis: Ascó, Móra la Nova, Móra d’Ebre, Riba-roja d’Ebre, Rasquera i Tivissa. I a la Terra Alta, quatre: Corbera d’Ebre, Gandesa, Bot i Pinell de Brai. No tardarem molt a saber quins són els pactes, quin el govern municipal, i qui l’alcalde o alcaldessa; però seria bo seguir el criteri de què en cap dels divuit ajuntaments falte la llista més votada dins del govern municipal, perquè no hi ha ara mateix cap motiu extra que pugue justificar de forma suficient pactes dels qui han perdut marginant a qui ha guanyat. Hi ha l’aritmètica i la llei electoral que ho fan possible, però cap argument més que sigue convincent ni suficient.
El procés sobiranista, tot i que en estat latent en l’àmbit de la massa crítica electoral, ha estat fora del debat municipal. Per tant, utilitzar-lo per justificar acords no tindrà credibilitat. I el canvi per trencar estructures caciquils, podria estar justificat en un parell dels divuit municipis, i segur que també en alguns dels trenta-quatre que han repetit majories absolutes (algunes en més de trenta anys de permanència), però en aquells que estan en joc, ja s’ha vist a tothom governant, i s’ha vist a tothom a l’oposició. I, per tant, aquest no és un motiu de pes. I l’exemple més clar d’això és Tortosa.
Fer un pacte PSC-MOVEM-ERC, d’entrada, seria no només una lectura en direcció contrària a la lectura més objectiva i neutra dels resultats, de la voluntat popular de la majoria dels votants; sinó un trencament de cames irresponsable a una ciutat, la capital de les Terres de l’Ebre, que comença a caminar, més de quatre dècades després de l’arribada de la democràcia. Es pot atribuir a Junts per Tortosa una falta de tacte en cuidar les relacions amb l’oposició en el mandat que ha acabat; però no es pot tornar a la situació de paràlisi de dos o tres anys més (a qualsevol nou equip que comença li passa això, com han demostrat els onze mandats municipals anteriors a tot arreu), com segur que comportaria un canvi tan radical.
I si això fos així d’inevitable, s’hauria d’intentar abans un acord de concentració. I no per raons polítiques ni de preferències. Si nó per raons econòmiques. Vist amb perspectiva, les Terres de l’Ebre tenen ara una oportunitat, i aquesta només s’aconseguirà com més unió de talents i de recursos es pugue concentrar a tots els governs. Ara els de les administracions locals, immediatament els dels representants a Madrid (aquesta setmana han plegat dos diputats i una senadora ebrencs), i l’any següent les europees i les del Parlament, que poden veure’s també alterades.
I quines són les raons econòmiques? Les que constaten que a les Terres de l’Ebre el 97% de la població té rendes anuals inferiors als 50.000 €. Només un 3% superen aquesta xifra d’ingressos, i els dirigents i càrrecs polítics estan entre ells, al costat de molt pocs empresaris que venen com les seues empreses van, a poc a poc, i picant molta pedra, endavant. Allò que interessa a més de noranta-cinc per cent de la població és que els governs facen créixer el territori econòmicament, per repartir el creixement de la renda equilibradament, ja que només així el repoblament serà possible.