Abans de l’estiu del 2009 ja es preveia a Catalunya un elevat risc d’incendi, com a conseqüència de les ventades de l’hivern anterior, que havien tombat nombrosos arbres, i d’una primavera que havia permès que el sotabosc creixés considerablement. En arribar el juliol, es va constatar que les mesures preventives no eren suficients per contrarestar un risc d’incendi.
Amb aquesta premisa, el 20 de juliol de 2009, al vespre, es va declarar l’incendi al nord del massís dels Ports, concretament al costat dels barrancs dels Cubars, entre Horta de Sant Joan i Paüls. Aquella nit, l’incendi va cremar 10 hectàrees, i amb l’absència de vent semblava que els bombers el podien controlar.
Però l’endemà, dia 21 a la tarda, el foc es va revifar pel vent de garbí, que arribava als 80 km/h, i una humitat relativa baixa, inferior al 20%. El foc va travessar el riu Canaletes i la carretera T-330 (d’Arnes a Prat de Comte), i va arribar a 1 km escàs de la població d’Horta de Sant Joan, escampant el neguit entre els seus veïns.
L’episodi més tràgic d’aquell incendi es va viure justament aquell dia, el 21, quan un canvi brusc en la direcció del vent va atrapar un grup de bombers entre un cingle i el barranc dels Cubars, en un lloc on només s’hi podia arribar a peu; l’operació de rescat va resultar impossible. Quatre dels sis bombers van morir i els altres dos van resultar greument ferits, un dels quals va morir al cap de pocs dies a l’Hospital de la Vall d’Hebron amb el 50% del cos cremat. L’únic supervivent va patir ferides greus. Aquell dia les hectàrees cremades havien arribat a 800. Els bombers de la Generalitat hi van enviar més efectius i mitjans aeris i van rebre el suport de bombers de València i Aragó, així com de la Unidad Militar de Emergencias.
Alguns veïns de la zona i els alcaldes d’Horta, Àngel Ferràs, i d’Arnes , Xavier Pallarès, van acusar els caps dels bombers de descoordinació i relaxació en el moment de la revifada del foc. El cap de Bombers de la Generalitat es va defensar immediatament, argumentant que, si no s’havien vist hidroavions i helicòpters aquella tarda, era perquè les fortes ratxes de vent “els haurien llançat contra les muntanyes”. Els sindicats Comissions Obreres i UGT també es van mostrar indignats per les acusacions que havia rebut el cos de bombers.
El dia 22 de juliol el foc es va tornar a revifar a la vall del riu Canaletes i va avançar en direcció a Prat de Comte, allunyant-se d’Horta de Sant Joan. Els bombers van aconseguir aturar l’avançada del foc a 3 km de la població, però continuava cremant en llocs inaccessibles per terra.
El dia 23 el vent es va calmar, el perímetre del foc va quedar estabilitzat i els bombers es van poder dedicar a remullar les zones cremades per evitar cap revifada. L’endemà al matí, els bombers van poder anunciar que el foc estava en fase de control. No va ser fins al dia 3 d’agost, però, que es va poder considerar definitivament extingit l’incendi dels Ports.
Segons un estudi fet pel cos d’agents rurals, l’incendi es va originar per culpa d’un llamp que havia caigut sis dies abans, que havia deixat brases latents fins que les condicions meteorològiques extremes del dia 20 van encendre les primeres flames. Però aquesta versió va ser desmentida.
El gener del 2010 els Mossos van detenir dos joves als quals va acusar d’haver fet el foc que va iniciar l’incendi. Ells ho van reconèixer, però van assegurar que havia estat accidental. Després es va saber que els dos joves els havia contractat la Generalitat per netejar els boscos. Poc després d’un mes van quedar en llibertat amb càrrecs. Ara sabem, però, que dotze anys després del tràgic incendi els dos autors van rebre sentència. Els dos piròmans van acceptar penes de 4 anys i de 3 anys i 9 mesos de presó pels delictes d’homicidis per imprudència i també per l’incendi forestal. L’acord també contemplava que els dos condemnats havien de pagar una indemnització de gairebé nou milions d’euros pels danys causats.
Amb tot horror, angoixa, i nerviosisme són alguns dels adjectius que encara se senten pel municipi. Tots, referents al fatídic incendi que no només va cremar 1.100 ha, sinó que va deixar 5 petjades als cors del municipi, les dels bombers morts. Tanmateix, avui dia, i com bé afirma l’alcalde Jordi Martin, les hectàrees perdudes no són res en comparació a les vides perdudes. La vegetació torna a créixer, i ja es comença a veure com recupera el color verdós, però aquelles vides mai tornaran.
Si més no, aquest incendi va marcar un abans i un després en la manera d’actuar del cos de bombers. Ara ja no entren dins dels incendis, sinó que suposen cap on es pot dirigir i creen una mena de tancat per eliminar-lo. Ja no volen perdre cap més vida.