Aquest any 2021 els de la meva generació, malauradament no tots, farem 50 anys. Enrere queden els grans records: el primer dia d’escola, el final de l’etapa d’EGB (educació general bàsica), el viatge de fi de curs de 8è (natros vam anar a Madrid 5 dies), el primer dia d’institut (uns van anar al Berenguer i els altres al Montsià). D’aquest dia, en que molts ja teníem 14 anys recordo les pors, neguits, la il·lusió en que vam entrar a aquell nou centre que ens acolliria durant els 4 anys següents. En acabar aquesta etapa, que va concloure amb un sopar a la Ràpita, molts ja no ens tornaríem a veure en molts d’anys o possiblement ja no ens veuríem més. A partir d’aquí començàvem una nova etapa, no menys important que les altres. Molts aniríem a la universitats, altres al negoci familiar, altres al món laboral. Fos quina fos la situació, els neguits, pors i il·lusió tornaven a aflorar. Aquesta nova etapa ens portaria grans metges, enginyers, mestres, informàtics, polítics, músics, investigadors, filòlegs, emprenedors, cuiners, administratius, banquers… però el més important de tot és que avui som aquí i podem gaudir de la vida i recordar tots els bons moments que hem viscut plegats.

Som la generació que vam créixer sense mòbil, sense internet, sense NETFLIX, sense entrega d’orles, sense «botellón». Som la generació de saltar a corda al carrer, de les «fones», de caçar granotes, del jugar al pot, de la fresca al carrer, de a les 12 de la nit silenci, de les pistoles de fusta amb agulles d’estendre, de jugar a pito, peu, tute i retute, dels Geyperman i Madelman, de Heidi, Marco, la casa de la pradera, del CinExin i… d’una llista interminable que podeu anar afegint els que llegiu l’article i us vinguin al record.

I ara, després de 50 anys de vivències només volem pensar que pot ser, qui sap, si d’aquí 50 anys algú de natros es trobarà al «parque» d’Amposta i recordarà totes aquestes vivències i d’altres que no he sabut plasmar, a l’igual que ho ha fet aquest cap de setmana la tia Puri, una dona que el dia 11 d’agost farà 100 anys i que ha anat a veure un concert on tocava el seu net Josep Mª de 44 anys. I ha sortit orgullosa de poder anar i gaudir del concert i en acabar hem parlat i hem recordat que moltes de les seves amigues ja no estant i que no pot fer petar la xerrada en elles però si que pot gaudir de moments fantàstics com el que ens ha ofert el Deltachamber Music Festival, en el que ha vist tocar el seu net que feia moltíssims anys que no ho feia.

No sabem que ens espera d’aquesta nova vida que encetem ara, de cara als 100. El que si que tenim clar és que l’hem de viure, hem d’aprofitar cada moment, cada minut, perquè la vida és la que tenim, i si… algun dia ens morirem, però els altres no. I vull pensar que encara ens queden altres dies per viure.

Em quedo amb les sàvies paraules de Quino, el creador de Mafalda, que diu en un dels seus còmic: Al cap i a la fi la millor edat de la vida és estar vius.