Una vegada més el PSOE és qui assumirà la responsabilitat de desencallar una situació complexa per a l’Estat. Res de sorprenent tenint en compte que és el partit que més ha fet i fa per perpetuar l’anomenat règim del 78.

Per exemple va ser el PSOE amb Eguiguren i Rubalcaba els que van liderar les converses per l’acabament d’ETA, una fita esperada per tothom, però que el PP, amb les seves manifestacions contràries, i la judicatura, tancant a presó als líders abertzales que promovien la fi de les armes; van dificultar tot el que van poder.

Després vindria l’abdicació del rei Joan Carles, que malgrat produir-se durant el govern del PP, estaria pilotada des del primer moment pel PSOE, el qual a més evità qualsevol reacció republicana de les seves bases. Així s’explica de manera brillant al llibre “L’Armadura del rei”, on es descriu, amb pèls i senyals, el paper fonamental de González i Rubalcaba en aquesta delicada operació d’Estat.

Més endavant arribà l’Article 155, que mai s’hagués pogut aplicar sense l’aval i cobertura del PSOE, com ja havia fet amb tota la resta d’actuacions del govern Rajoy respecte al referèndum. I per últim s’ha trobat presidint una legislatura en què la principal responsabilitat d’Estat implica reconduir i normalitzar la relació amb Catalunya; un fet que tothom sap que serà impossible mentre hi hagi presos polítics a la presó i exiliats.

El resultat electoral de l’11 de novembre de 2019 marcà el camí per començar a planar la “normalització” de relacions. Es conformà un govern “progressista” a Madrid gràcies al suport dels independentistes, en el cas català, d’Esquerra Republicana, entre altres coses, perquè l’alternativa era un govern de PP, Ciutadans i Vox. Així que al nou govern de PSOE i Podemos no li quedava altra, si volia el suport republicà i començar a transitar una solució catalana, que treballar per cercar la fórmula; digui-li indults o reforma del codi penal, que fes possible la sortida dels presos polítics i el retorn dels exiliats.

El camí s’ha fet llarg i costerut, però l’hora ha arribat. El PSOE sap que “pel bé de l’Estat” (i la seva estabilitat governamental), ha d’assumir un cost polític atiat pel “deep state”, els grans mitjans de comunicació i els partits de la dreta i l’extrema –dreta que ja han volgut materialitzar en forma de signatures i concentració a la plaça de Colón de Madrid.

Seria d’ingenus pensar una decisió d’aquesta importància de cara l’estabilitat de l’Estat, no compta amb el suport d’Europa i de grans organitzacions econòmiques i socials espanyoles, com ja van deixar entreveure CCOO i UGT en demanar públicament l’indult. Caldrà però veure com s’acabarà resolent tot plegat perquè ja sabem que “Spain is different!”, també en la resolució de conflictes.

D’entrada un dels exemples d’aquesta manera diferent d’encarar un conflicte polític el tenim al Regne Unit amb l’autorització del referèndum d’Escòcia. Sense marxar del mateix Estat, també hem vist com s’ha abordat la resolució d’un altre conflicte, en aquest cas el d’Irlanda del Nord, d’una manera dispar a l’espanyola.

Allà, després de 30 anys d’enfrontaments i 3.523 víctimes es va segellar la pau amb els Acords de Divendres Sant (1998) i per exemple una qüestió com la dels presos mai va ser objecte de polèmica, ni per al govern britànic ni per als grups paramilitars. “Els presos no es negocien, sortiran tots al carrer”. Així li va dir Martin McGuinness al periodista Antoni Batista durant les negociacions dels Acords; i de fet cinc anys després gairebé no en quedava cap a presó, perquè el govern britànic va entendre que no podia haver-hi resolució del conflicte mentre tingués presoners.

A l’Estat espanyol però aquesta qüestió s’ha resolt de manera diferent, i segueix més viva que mai. El PSOE va ser el gran artífex de la fi d’ETA, però va defugir sempre de parlar de negociació, quan estant documentades totes les converses i moviments que va haver-hi. Gairebé una dècada després de l’anunci del final d’ETA se segueix aplicant la política de dispersió de presos, i aquest any 2021 és quan s’ha signat l’acord per traspassar la gestió de les presons al govern basc, la qual es farà efectiva a partir de l’1 d’octubre. Una decisió, molt lluny de la de traslladar presos al País Basc, que la dreta ha denunciat com una contrapartida a Bildu pel seu suport al govern del PSOE.

Retornant al tema dels indults dels presos polítics catalans manca veure el govern espanyol quina determinació pren, si els fa efectius el més ràpidament possible i a la vegada que comença a cercar solucions per fer possible el retorn dels exiliats. Una altra cosa diferent i encara més difícil serà la de trobar una sortida efectiva pels 3.000 repressaliats independentistes que pateixen la persecució, entre d’altres, del Jutjat 13 o el Tribunal de Cuentas.

Tan cert és que l’Amnistia en seria la millor solució a una qüestió que és política, com que el PSOE, digui-li Estat al complet, no l’acceptarà, perquè seria reconèixer la seva implicació i responsabilitat en aquesta macrocausa en contra de l’independentisme, quan sempre ens han intentat fer creure que aquesta era una qüestió simplement judicial. Tanmateix, caldrà seguir reivindicant l’Amnistia perquè sense una solució global la inestabilitat està assegurada.

Autor: