Cada any, el 8 de març, necessitem reivindicar-nos com a dones. En realitat, ho fem cada dia, mentre arriba el moment en què passarà la data i direm: guaita, fa anys havíem de recordar cada març què som i qui som, i que no tornaríem als espais invisibles de les velles societats. Això passa amb tots els col·lectius invisibles per a la història, escrita fins fa poc per homes despistats que sempre obliden el ric món femení. Sí, cada dia ens reivindiquem i, cada dia, ajudem a construir històries: personals, familiars, territorials, globals…

Sempre m’agrada fer que l’alumnat s’adone que la història la fem tota la gent i cada dia. No només la fan els grans líders, els militars, els polítics o els inventors, per dir algunes categories encara massa masculinitzades. Per això un dels projectes del 8 de març d’enguany, amb l’alumnat d’ESO, ha estat “Les nostres dones també fan història”. Un mural a la rampa del passadís amb escrits i fotografies n’és l’evidència.

Al principi els va costar una mica d’entendre, no us penseu. Pensar en una dona propera que ha marcat la nostra història, ja sia una mare, una tia, una iaia o una veïna costa; no tenim el costum de pensar en clau històrica. A poc a poc van anar sortint propostes, totes molt interessants. “La meua iaia ha fet història perquè es va quedar viuda i va haver de treballar i educar els seus quatre fills”. «La meua tia ha fet història perquè va marxar sola a un país estranger sense saber-ne l’idioma”. “… ha fet història perquè ha estat la primera de la seua família en anar a la universitat”. “… per criar els fills i pujar un negoci juntament amb el meu iaio”. “… perquè sempre ens ha cuidat molt bé mentre els meus pares han treballat i ens ha ofert el seu bon humor i carinyo”. “ … per ser la primera dona de la família en votar a unes eleccions”. I així fins a prop de dos-centes aportacions valentes i conscients a la història, paral·leles a les de moltes altres dones i homes que ens envolten o que ja no hi estan. Referents que quedaran a la seua memòria, fixats en pegament fet d’estimació i admiració.

El resultat és un ric mosaic de propostes que demostren que, molt sovint, les aportacions de les persones anònimes, del carrer, van en una direcció més correcta que les d’alguns i algunes dirigents, que pensen més en ells mateixos que a deixar una petjada constructiva que puguem fer servir com a exemple. Posem-nos a millorar el curs de la història des de baix? O més ben dit -fins i tot jo caic en el parany- continuem-ho fent com ho ha fet molta gent abans de nosaltres?