En els meus article a L’Ebre mai he parlat de política en el sentit de que pogués estar relacionat amb partits. En cap d’aquells articles, i ja són molts els publicats. Però avui, en estrenar-me a col·laborar en aquesta secció de “Firmes” de l’Ebredigital no dubto en ficar-m’hi, des d’una perspectiva aliena als partits, però si periodística. I tocar un tema del qual sóc conscient que em situa a la boca del llop, a ser maleït o rebutjat per alguns. Un tema tabú, del que ningú no en vol parlar encara que tots ho saben.

Resulta poc dubtós que, amb més o menys representació, Vox entrarà al Parlament de Catalunya arran de les eleccions properes. La premsa va plena de referències a partits i partidets, però mai fa al·lusió a Vox.

Aquest silenci no es limita a les properes eleccions catalanes, que es podria considerar puntual i sempre es pot argumentar que, fins ara, Vox no te representació al Parlament de Catalunya. Hi ha quelcom molt més important i de fons. A la premsa catalana, i en general a tota l’espanyola, Vox és un partit invisible. No es parla mai d’ell, quan es el tercer partit en representació parlamentària a Espanya, amb 52 diputats al Congrés. Només és superat pel PSOE i el PP, i està per sobre d’Unidas Podemos i de Ciutadans, i no cal dir de la plèiade d’altres partits, inclosos els diversos nacionalistes, tots els quals reben una atenció mediàtica infinitament superior. És perfectament contrastable per a qualsevol lector que les escasses referències a Vox queden reduïdes a dir “l’extrema dreta”, sense haver entrat per a res en els continguts ideològics i altres aspectes, ni en contrastar si és cert el que es diu d’ell, ni en les seves iniciatives.

Òbviament, es pot estar d’acord o no amb les idees d’un partit, però els mateixos que en el món periodístic parlen a totes hores de les fake news cometen la fake new global d’oblidar l’existència d’un dels partits que aquí i ara té més pes a l’Estat i que, amb lògica, en el conjunt de la informació hauria de tenir una presència aproximadament proporcional a la seva representativitat parlamentària.

Ja conec el criteri imperant a la major part d’ambients polítics de fer un “cinturó” per aïllar a Vox, i no pactar amb ell. Ho entenc, però aquesta pot ser una actitud legítima dels polítics dels altres partits que hi competeixen, no del periodista.

És mostra de la gran tragèdia del periodisme, on una gran part dels que hi treballen no saben distingir entre informació i opinió. En l’opinió un pot exposar amb tota duresa i rebuig el que pensa d’algú, en aquest cas d’un partit, o, simplement, oblidar-lo. Però no en allò que pertoca a la informació. No es legítim informativament fer una ronda d’opinions sobre alguna cosa preguntant a dirigents de partits fent aparèixer fins i tot a qui no té més que un o dos diputats però no a qui en té 52. I passa cada dia.

Acabo. He dit que parlaria de Vox i no he dit res d’aquest partit, ni a favor ni en contra, sinó de periodisme ben fet, d’aquell que en la seva informació vol reflectir la realitat, el que sap separar els fets d’allò que a un periodista li agrada. D’aquells periodistes que expliquen el que realment ha passat, no allò que voldrien que passés. Això ho reserven per a les pàgines d’opinió.

Autor: