La setmana passada vam iniciar el curs escolar 2020-2021 i teníem moltes ganes de retornar a les aules i retrobar-nos amb els nostres alumnes. És un curs estrany, atípic, complicat, diferent. La mascareta ens priva de veure’ns les cares, ens priva de la comunicació no verbal que expressem amb tots els músculs de la cara, ens queden els ulls però, la mirada també ens parla del nostre estat d’ànim i el que veig no és precisament alegria, més aviat veig incertesa davant la situació de pandèmia que ens toca de viure.

Vam acabar els curs anterior confinades a casa, i què vam fer les docents del març al juny? Treballar molt per organitzar el funcionament de tot un centre des de casa, les classes, les coordinacions, les tutories, el seguiment de les tasques encomanades a l’alumnat, fer l’impossible per “rescatar” aquells xiquets i aquelles xiquetes que no tenien les eines per seguir el curs des de casa, preparar l’alumnat que havia de fer la selectivitat, seguir a tots els nivells amb una organització que ens va ajudar a poder fer tot el que era al nostre abast i abocant-hi hores i més hores, moltes hores, perquè malgrat el confinament, el curs continués.

Aquesta setmana passada l’alumnat de secundària ha fet vaga, i en vaig repiular un tuit que deia això: “Avui l’alumnat de batxillerat de l’institut de Deltebre hem fet vaga davant la situació nefasta que estem vivint. Classes massificades on no podem respectar la distància de seguretat. Hem d’acabar, ja, amb l’abandonament de l’ensenyament públic. Teniu una obligació política i moral amb les famílies treballadores i el jovent. Compliu amb ella. No podeu seguir fent declaracions que avalen aquesta lamentable situació. Heu de rectificar i posar en marxa aquest pla de rescat a l’ensenyament públic. No podem esperar més. I no podem fer-ho perquè les dades del progrés dels contagis i de la pandèmia amenacen el nostre dret a l’estudi. Volem una educació segura i de qualitat. Aquesta és l’educació que voleu?” Jovent organitzat, això és bo i, què demanen? Dignitat, educació de qualitat i prou mentides o mitges mentides a les rodes de premsa del conseller d’educació, volen sentir-se segurs, ho necessiten.

I quines respostes han tingut? De bones i de dolentes, per exemple que quan fan “botellon” no es queixen o a mi, que em van dir dropa, que feia sis mesos que no treballava. Malauradament ja fa molts anys que el respecte envers la docència s’ha perdut, així com s’ha perdut per l’educació, que ha de ser un dels pilars de qualsevol país perquè n’és el futur. La LEC (Llei d’Educació de Catalunya) aprovada per unanimitat al Parlament i amb el rebuig de tota la comunitat educativa, diu que s’ha d’invertir un 6% del pressupost en educació, i això no és així, poc més d’un 3% és el pressupost per educació. Vam patir, com a la sanitat pública i als serveis socials, les retallades més bèsties del govern d’Artur Mas, i encara en patim les conseqüències, les conseqüències són precarietat. Els equips directius  s’han abocat a fer el millor per al seus centres, però amb recursos insuficients.

S’han anunciat ràtios més baixes, més professorat, totes les mesures de seguretat perquè els centres educatius siguin segurs. L’alumnat  que viu a primera fila que les ràtios són altes, que no hi ha professorat per desdoblar més grups, han dit prou. Saben que el seu futur depèn dels seus estudis i reclamen el que els pertoca: una educació pública segura de qualitat!

Filòloga.