Aquesta tarda el Jaume ha sortit a fer un vol per estirar les cames i passar per la llibreria. Ha acabat el que estava llegint i es vol comprar alguna novel·la d’una autora local del la qual li han parlat molt bé per endinsar-se encara més en la literatura ebrenca.
És el seu tercer dia de treball i, com ja li han tornat els maldecaps d’inici de curs, aquest any multiplicats per un nombre elevadíssim al qual no sabria posar una dada exacta, necessita tenir quelcom que el distregui de tants protocols de seguretat, previsions per si passa a, per si ens trobem amb b o si acaba sent z.
A la porta de l’establiment, s’ha trobat amb el Pere, un noi espavilat i simpàtic que farà 2n d’ESO, amb la seva mare, qui portava dibuixats a la cara la tensió i el mal humor. El Pere l’ha saludat.
― Ei, mestre!
És com solen cridar-lo els seus alumnes, amb reminiscències de l’escola, i ell ha de reconèixer que li agrada la paraula.
― Hola, Pere. Què tal les vacances? Ja s’acaben i ens veurem en un no res a classe.
Llavors la mare ha saltat com una lleona en defensa de la seva cria i ha anunciat rotundament que el seu fill NO anirà a classe, que primer és la salut, que si ell es contagia ho passarà a tots els de casa, que tenen negoci i no poden tornar a tancar, que estudiï des de casa i que el professorat i el Departament d’Educació han de garantir que ho pugui fer, que per això paga els seus impostos, que treballin d’una vegada, que ja toca, que des del març han cobrat i no han fet res…
Quan el Jaume estava a punt de girar cua mossegant-se la llengua per no posar-se a l’altura de l’escurçó, el noi, envermellit, no per la vergonya sinó per la ràbia de ser tractat com una possessió i no com un ésser humà amb capacitat de pensar, ha intervingut en un intent de mostrar calma.
― Ens veurem el dia 14 a classe, mestre.
I dirigint-se a la seva mare ha continuat.
― Jo aniré a l’institut, mare, tant si t’agrada com si no, perquè vull que els mestres m’ajudin en el meu aprenentatge, perquè necessito estar i riure amb els meus companys i, sobretot, perquè vull fer vida normal. Prendré totes les mesures que ens diguin, però si em contagio tindreu cura de mi, com ho farem si et contagies tu, o és que tu no ho pots agafar i passar-m’ho a mi i a la resta de la família?
El jove ha estat encara cinc minuts més exposant les incongruències d’aquells que pretenen convertir els fills en càpsules aïllades del contacte humà, sense tenir en compte que som éssers socials. Mentrestant, el Jaume, impressionat per l’argumentació del Pere, ha reprimit el seu aplaudiment contemplant l’atordiment de la mare i pensant que, per sort, no sempre els testos semblen a les olles.
Ja dins de la llibreria, fullejant novel·les amb el cap encara en la situació viscuda, se n’ha adonat que, encara que no tots els alumnes són com el Pere, se’n sortiran, caient i aixecant-se, com el personal sanitari, com els pagesos, com els comerciants… i amb el convenciment que la principal feina per a aquest curs no la tindran amb l’alumnat sinó amb les famílies.