Henri Lefebvre va escriure l’any 1968 El dret a la ciutat, una obra que vol donar resposta al fet que les ciutats han esdevingut mercaderia al servei dels interessos de l’economia capitalista, que no són altres que l’acumulació de capital, i reivindica un retorn de les ciutats a les persones, perquè siguin “escenari de trobada per a la construcció de la vida col·lectiva”. L’antropòleg David Harvey diu que el dret a la ciutat “és molt més que la llibertat individual d’accedir als recursos urbans: és un dret de canviar-nos a nosaltres mateixos tot canviant la ciutat. És, de fet, un dret comú més que no pas individual, ja que aquesta transformació inevitablement depèn de l’exercici del poder col·lectiu de remodelar els processos d’urbanització. La llibertat de fer i refer les nostres ciutats i nosaltres mateixos és, vull argumentar, un dels drets humans més preciosos i un dels més oblidats”.

Faig referència al dret a la ciutat volent encabir-hi també pobles, poblets i espais naturals. Als llocs on vivim, allí on anem de passada deixem petjada individualment i col·lectiva, reconeixem els llocs també per les accions quotidianes de la gent, pel seu compromís polític, intel·lectual i econòmic. Aquest dret comú del poder col·lectiu l’hem de saber exercir, tot i que la idea de Lefebvre ha patit moltes modificacions i s’ha volgut desvirtuar, l’han corrompuda perquè no interessa als poderosos.

Durant anys hem assistit a grans manifestacions a Barcelona, barcelonins i barcelonines i gent vinguda d’arreu ocupàvem la ciutat i la fèiem nostra per un dia, i ens sentíem orgulloses en marxar-hi de no deixar ni un paper a terra, tot i ser multitud. Col·lectivament manifestàvem la necessitat de mostrar-nos amables amb la ciutat que ens acollia, malgrat ser una ciutat on la ciutadania ha perdut tant i que li queda molt lluny el dret a pròpia ciutat.

Dic tot això perquè darrerament sorgeixen moltes veus que demanen per als espais habitats o per als espais naturals un respecte, un respecte que queda lluny de l’ideari de Lefebvre però que és un indicador que per algun lloc s’ha de començar. En refereixo a la crida a no embrutar els espais naturals i també denúncies de l’estat en què es troben els pobles, bruts.

Al delta vam patir el temporal Glòria que, a més de tot el mal que va fer, va treure de la mar cap a terra una gran quantitat de plàstics . Al gener es van organitzar diverses jornades solidàries de recollida de brossa a les platges, “Per un Delta net”, però no va ser suficient. Ara, en ple estiu, són les persones les que deixen la brossa a les platges, als camins, als carrers. Tot brut, fa molta pena. Camino sovint pel GR92 i mai,mai l’havia trobat brut fins aquest estiu, mascaretes, tovalloletes, llaunes, burilles, embolcalls de tota mena… Els carrers dels pobles, en general els més turístics, fan pena i vergonya i tot. Com podem aspirar a canviar els llocs on vivim si no som capaços d’emportar-nos la brossa que generem a casa, o tirar-la a la paperera, o si el contenidor de brossa és ple, anar a un altre i no deixar les escombraries a terra. Com deia David Harvey: “En la història urbana, la calma i el civisme són l’excepció i no la regla”. I que el dret col·lectiu siga exercit per uns espais més lliures on totes puguem gaudir.

Filòloga.