El coronavirus (Covid-19 després) va ser uns dies una infodèmia més que una pandèmia. El 4 de de febrer d’enguany, la directora del departament de Preparació Mundial per als riscos de la infecció de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), Sylvie Briand, va reblar que “el principal problema que està afectant el brot és la infodèmia”. La infodèmia és la intoxicació informativa a base de rumors, notícies falses i excés de dades que se suposa que era el que va alarmar la gent.

Amb la cancel·lació del Mobile Congress de Barcelona, ​​el president de la Generalitat, l’alcaldessa Ada Colau, l’epidemiòleg Antoni Trilla i altres autoritats van atribuir el nerviosisme a la infoxicació i a la paraula de moda, la infodèmia, per queixar-se de la cancel·lació. ¿Creen els rumors tota l’alarma o ho fa la manca d’informació oficial?

Una revisió de milers de tuits mundials amb força seguidors mostra de manera temptativa (encara no acabada) com potser només un 2% són tuits fan afirmacions clarament falses o vehiculen rumors, així com notes racistes o conspiratives. Res a veure amb la suposada histèria a què les xarxes socials ens abocaven.

L’alarma social ja existia, la memòria ens duia a recordar que es va negar la crisi econòmica durant el govern de Zapatero, que els abocaments del Prestige van ser “hilillos de plastilina” per Mariano Rajoy o que el darrer accident de la petroquímica de Tarragona ha passat sense que sonessen alarmes immediatament, per no dir que els estudis que calien al magatzem gasístic del Castor estaven tots fets. Els catalans tenim centrals nuclears al nostre territori i no sabem com actuar davant d’una crisi radioactiva.

Això no vol dir que els rumors, l’exageració, les teories conspiratives no facen també la seua feina. Controlar Instagram, Twitter, Facebook i WhatsApp (gairebé tot propietat de Marck Zuckerberg, per cert) no és fàcil, per molt que aquestes empreses prenguen el compromís públic de limitar les alarmes excessives i les mentides. És aleshores quan els mitjans seriosos tenen un paper important a l’informar d’aquesta epidèmia: contrastar la informació, desacreditar les mentides, donar veu equilibrada a experts i autoritats i exercir el seu paper ansiolític.

A més informació justa, menys alarma social. I els mitjans continuen sent el nostre canal informatiu més fiable, al menys molt més que els vídeos de Whatsapp.

Sembla de sentit comú que un congrés mundial entrés en quarantena, com altres que s’han cancel·lat, ja que un sol contagi hagués posat a la corda fluixa no només aquesta edició, sinó altres posteriors a Barcelona. Se senten ara ridículs amb aquelles declaracions tan poc conscients?

Mentre ens llançaven missatges de calma (que el coronavirus era una grip normaleta), s’escudaven en la intoxicació informativa per treure foc a la nostra temor. Matar els missatgers, un clàssic de la història de la humanitat.

Professora de Comunicació a la UAB.