Hi han esdeveniments que marquen una fita. Al Delta, el temporal anomenat Glòria és un d’aquests esdeveniments .

Una pintada en una caseta desfeta a primera línia del Delta preguntava: ‘I ara què?’ Resumeix un  estat d’ànim, ens situa davant el futur.

Confesso la meva ignorància. Tot i ser metge costa molt jurar amb absoluta certesa quina febre és una grip. Quan escolto gent que amb absoluta certesa juren tenir la “raó científica” la “solució única” sé que estic davant xarlatans narcisistes.  He (hem) vist molts “científics” pontificant sobre sediments, aigua, solucions… Solucions que no només eren “científiques” sinó que coincidien (oh casualitats) amb els interessos de determinats partits i moviments socials.  Tenien i segueixen tenint raó.  Tot i tenir la “veritat científica” i l’hegemonia social i cultural  durant molts anys la pregunta segueix essent i ara què?  Després de molts anys cap solució.

Respostes n’hi ha. Altres parts del món les han trobades, bones, no tan bones, fins i tot dolentes. Però respostes. Conec científics que lluny dels focus mediàtics i de batalles socials donen respostes. Tot i advertint que son parcials i discutibles. Cal tenir en compte la dificultat de diagnosticar i tractar fenomens lligats a la natura, al canvi climàtic i a la vida de territoris i persones. 

Els rius, l’aigua, els sediments estan subjectes a regles no només naturals, també humanes;  són objecte d’usos agrícoles, urbans, industrials, etc. Ningú pot renunciar a tots aquests usos. Certament cal introduir el concepte ecològic, és urgent e imprescindible. Caldrà compaginar-los tots renunciant a practiques i usos incompatibles. Caldrà negociar entre interessos i possibilitats. Caldrà respondre a la pregunta. I ara què?

Una possible resposta és purament ecològica. Tornem-li a la natura allò que li hem pres.  Tornem-li els sediments, tornem-li l’espai ocupat a força de treball i de voluntat. Desindustrialitzem el Camp de Tarragona, reforestem Aragó. Despoblem ciutats e instal·lacions. Caricaturitzo quasi tant com els “científics”, “tertulians” i “líders socials” que durant els últims anys ens han venut la  nova cultura  d’un mon feliç. Aquí estem.

Ara què?  Què volem? No és el mateix parlar d’un Delta “només natural”, que d’un Delta humanitzat, visitat, colonitzat, conreat, pescat  i viscut.  És hora de mullar-se: Vull salvar la pesca i els pescadors, la terra, l’arròs i els pagesos, els visitants, els restauradors i els pocs industrials que queden. Un Delta amb els 60 mil habitants que el poblen. Vull la gent i la seva maleïda petjada anti-ecològica.  Vull aquest Delta, el nostre. 

Haurem de negociar quin model de creixement és compatible amb l’ús ecològic dels espais. Quin model social és compatible amb una correcta distribució de la riquesa per tal que tots puguem sentir com nostre aquest territori. Quines solucions són les bones, no tan bones o mig bones però possibles. 

Discutirem de sediments i cabals, de solucions “blanes”, “toves” o “dures”. Allò que sé (que és molt poc i copiat) és que allí on han trobat respostes han estat respostes per tal de preservar un espai social i humà arrelat a un territori.  Cabals, sediments per a què? On?  Per a qui? Només amb la gestió dels sediments i cabals no n’hi ha prou. Cal fer la compatible amb un determinat model social.  Cal definir aquest model.  

No es tracta de mesures toves o dures. Es tracta de solucions efectives i possibles. Es tracta d’actuar al territori, per a la gent del territori.

Només amb gestió de cabals i sediments no en hi ha prou, cal definir quin model de desenvolupament volem preservar .

És urgent. Si no… aquí pau i allà glòria.

Metge. Exdelegat del Govern a les Terres de l’Ebre i exdiputat al Parlament de Catalunya.