L’hidrogeòleg rapitenc Antoni Canicio, un dels tècnics més prestigiosos a l’hora de parlar de què cal fer per a preservar del delta de l’Ebre, publica en l’última edició del Setmanari L’Ebre un interessant article titulat ‘Llevantades i regressió al delta de l’Ebre’, on explica de forma clara i entenedora què caldria per a protegir aquest espai únic a Catalunya, després de la destrucció de bona part de la costa i la inundació de 3.000 hectàrees d’arrossars. Un article on acaba “exigint” a la Direcció General de Costes de Madrid que, després d’haver “permès i avalat la gestió hidràulica de la conca de l’Ebre que ha originat el problema”, que passe a l’acció.
Canicio planteja que, des d’una posició realista, el primer que cal fer és acceptar que “la regressió de certs trams de la costa exterior del Delta és inevitable”, i en conseqüència, allò que passarà “en un futur pròxim” és que “els propietaris de rere platja dels trams regressius acabaran perdent les seues terres engolides pel mar”. “Crec que fora convenient acceptar el que és inevitable”, afirma, i assenyala directament a la Direcció General de Costes, de qui afirma que “sap molt bé quin és el model d’actuació costanera més raonable”. “Estan jugant, o fins i tot afavorint, la divisió d’opinions al territori com a pretext pera no fer res, que és el que els surt més barat”, diuen en relació amb l’òrgan del Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic, que té la responsabilitat de resoldre-ho.
Un malecó interior de protecció amb drenatge
Antoni Canicio publica les seues solucions advertint que no vol polemitzar, sinó aportar l’opinió de qui és geòleg, nadiu, i autor de molts treballs fets per encàrrec del mateix ministeri; i quan ja està jubilat i apartat tant de la política com de les entitats conservacionistes. Diu que demanar ara un cabal sòlid i el transport de sediments dels embassaments s’ha de fer “a molt llarg termini”, i alerta de què “les hidroelèctriques” són “tant o més poderoses que el mateix govern central” i que la solució de protecció del delta no vindrà per aquest camí. Per tant, proposa “accions directes” i adaptar-se “de la manera més realista possible” a la situació actual.
En aquesta línia proposa “actuar” sobre “trams molt concrets”, deixant-los evolucionar de forma natural, tot “expropiant una franja discreta darrere de la platja”. Un espai “renaturalitzats” que “haurien d’estar limitats per una guarda -malecó- pel costat oposat a la costa”, i així “protegir els arrossars propers” de les eventuals futures inundacions per noves llevantades que superaran la ja inexistent zona de platja. Un disseny pragmàtic que també hauria d’incloure que es facilités “el drenatge per mitjà de séquies connectades a les badies o al riu”.
Rigidificar és igual a ones més elevades
El geòleg rapitenc raona també, abans d’aportar la seua proposta, perquè “no és una solució vàlida ni raonable, per insostenible i més cara”, la proposta de posar murs de pedra o formigó a la zona de costa. Una solució que es coneix com a ‘dura’ i que ell qualifica de “rigidificació” a base d’esculleres de pedra o d’altres materials. I diu el següent: “cal tenir en compte que el que recula per la regressió no és tan sols la línia de vora que es presenta als mapes sinó tot el talús sorrenc, mar endins, fins a la profunditat d’uns 12 metres, situada a una distància de l’ordre d’1 km de la platja”.
Si s’aplica la solució dura, el que passarà serà que “la profunditat a prop de la platja” s’anirà incrementant, i aquest fet, junt les esculleres artificials, “permetria onatges més grans en contra” d’unes barreres que a més a més sempre estaran assentades “sobre sorra”, per la qual cosa acabarien “soscavant-se i destruïdes” després d’haver arrasat ja les platges. Cal recordar que una de les característiques diferencials de l’última llevantada és que les onades han arribat a una alçada de 6 metres, i que la direcció del vent no ha estat l’habitual, la qual cosa obligarà també a revisar el disseny dels ports mariners i esportius de Catalunya.