A l’estudi científic internacional, en què hi han participat 23 investigadors de vuit països diferents, es denuncia que diferents activitats estan augmentant perillosament la salinitat de les aigües dolces i això està provocant efectes adversos per a la salut, l’economia i els ecosistemes.
El coordinador del treball, l’investigador Miguel Cañedo-Argüelles, apunta que “una de les fonts de salinització més importants és l’agricultura”, que representa un 70% de l’ús humà de l’aigua dolça. Cañedo-Argüelles assegura que “es fa servir d’una forma irracional” perquè s’utilitza “més aigua que la que cal pels cultius i això provoca que molta de l’aigua sobrant s’evapori i es vagin acumulant les sals”. Segons l’investigador, “un ús més eficient de l’aigua i unes tecnologies que facin servir l’aigua d’una manera més raonable i fent servir només la que els cultius són capaços d’absorvir afavoriria una disminució d’aquest problema”.
Rius més salats que el mar
El catedràtic Narcís Prat, recentment guardonat amb la III Distinció de la Universitat de Barcelona a les millors activitats de divulgació científica i humanística, també marca els “sistemes ineficients de regadiu” com “una de les principals causes de la salinització de l’aigua de rius i llacs” i subratlla que es tracta d’un “problema de primer ordre pel futur”.
Prat assenyala que, per exemple, “hi ha rius als Monegros que la quantitat de sal que tenen és més gran que l’aigua de mar, de tanta sal que ve dels terrenys que es reguen, i això provoca que aigües avall arribi molta sal i que a Tarragona tinguin problemes de potabilització”.
Explica que amb el nou pla de conca, la situació “anirà a pitjor perquè si augmentes els regadius, l’aigua anirà més pels camps i si aquests camps tenen sals anirà més sal al riu”. A això cal afegir que “si el cabal ecològic és inferior es diluirà menys, per tant, els problemes a la part baixa aniran a pitjor”.
I hi haurà conseqüències directes. “L’arrossar del delta de l’Ebre és un dels que consumeix més aigua del món, fins a 20.000 metres cúbics per hectàrea i any, perquè els sòls són molt salats, i si no s’estés posant aigua constantment l’arròs no creixeria”. Llavors, “si l’aigua que arriba del riu té més sals, l’arròs tindrà més problemes i serà més car produir-lo”.
Ciència activista
Prat, un dels referents històrics del moviment antitransvasista, creu que les lluites socials es fan més fortes gràcies als arguments aportats pels científics. “Amb el PHN del 2000 la nostra fita més important va ser canviar el discurs del ‘no’ al transvasament al ‘sí’ a una nova cultura de l’aigua i, per tant, donar alternatives”.
El catedràtic assenyala que “és una part molt important que les ONG siguin positives i si aquesta alternativa té al darrere el suport de treballs científics com aquest de la salinitat vol dir que les pròpies ONG van molt més segures als debats”. D’aquesta manera, “tots aquells que s’oposen per motius que no són científics, sinó polítics o econòmics, ho tenen més difícil, i aquest es el veritable sentit que té moltes vegades la ciència que fem”.