Què és la Fundació Tàpies?
És un espai al bell mig de Barcelona que va obrir el 1990 per exposar i conservar el llegat d’Antoni Tàpies però també per iniciar un programa d’art contemporani. Tàpies genera la seua trajectòria des de les acaballes de la guerra civil espanyola fins l’any 2012 en què mor i esdevé exemple d’un periode històric clau a Catalunya, l’Estat espanyol i a l’Europa de postguerra.
Quina influència té l’origen ebrenc per algú que es dedica al món de l’art?
La primera exposició que vaig veure a la meua vida tenia setze anys i va ser la retrospectiva de Picasso al Museu Picasso en un viatge de l’institut i aquesta és una experiència excessivament tardana per qualsevol persona que treballa en el món de l’art . Per tant, tota la meua experiència es va produir a través de llibres, de lectures, de reproduccions, d’imaginacions i a través d’aquells agents locals, pintors com el senyor Máximo Ortí, que era un extraordinari aquarel·lista, o escultors com Soriano Montagut o altres pintors com Emili Bonet. Eren ells els artistes que jo podia conèixer.
I com veu el territori a l’actualitat?
És un espai sovint marginat del què és la distribució econòmica i la redistribució social. Són unes terres sovint considerades com un recurs natural que alimenta la resta del país, d’energia i de recursos humans, i això és una cosa que des del camp de la cultura podem intentar comentar o corregir. No obstant, a l’actualitat les Terres de l’Ebre han guanyat un protagonisme i comencen a haver centres, iniciatives i joves artistes que decideixen quedar-se allà amb molt bon encert i dedicar-se a fer lo que diem una producció des d’una perspectiva local però que té una ambició per circular per altres llocs. Festivals com Eufònic, que s’acaben exportant fora, o un centre d’art com Lo pati demostren que hi ha una activitat amb una dignitat extraordinària i amb uns problemes molt particulars que la fan interessant.
Què recomanaria per millorar la situació cultural a l’Ebre?
Penso que falta una aposta molt més decidida per lo que és la producció cultural, les polítiques culturals a les Terres de l’Ebre, perquè es demostra que amb poca inversió hi ha molta gent jove disposada a quedar-s’hi a treballar i a donar a conèixer el que és el paisatge humà d’allà, les circumstàmcies d’allà. La cultura s’ha convertit avui en dia en un aparador de la societat, en un aparador imprescindible. No hi ha societat metropolitana o més o menys rural que pugui prescindir dels aparadors i les institucions culturals com a llocs on es reflecteix la seua composició històrica, simbòlica i social.
I com es porta a la pràctica?
Penso que s’ha de fer una aposta decidida per aquest tipus de centres, que no són suficients. Són espais tant genuïns que atrauen l’interès de creadors internacionals i això és quelcom que s’ha de potenciar, connectar allò local amb allò global. A hores d’ara, les distàncies entre els centres metropolitans i aquests espais rurals o allunyats de les ciutats no són de tipus físic, no són distàncies en quilòmetres, són distàncies en recursos, en possibilitats per fer transcendir les preocupacions locals o els interessos molt particulars d’una institució de les Terres de l’Ebre.
Cap a on anem en el món de la cultura? En què ens hem de fixar?
La cultura ja no és allò que acompanya a la resta de la societat, és el lloc en el qual s’experimenten noves economies, noves formes d’intercanvi social, noves experiències i per tant constitueix l’avantguarda d’una economia neoliberal que cada vegada necessita més l’emoció, l’experiència. El que hem de fer és analitzar la cultura, veure com efectivament és font d’inspiració per a les noves economies, però a la vegada aprendre a ser crítics amb aquests cicles i aquestes apropiacions de coses que en principi no pertanyien a l’intercanvi mercantil. Per tant, crec que la cultura ja no és marginal, és essencial a tot model productiu d’una societat.
Però amb el 21% cultural és complica l’accés.
Un IVA tant elevat és absolutament inexplicable. Si diem que la cultura forma part de la productivitat social, castigar-la amb aquest IVA es una mesura absolutament feixista. És castigar una de les dinàmiques més fascinants de les nostres societats contemporànies on a través d’experiències culturals ens comuniquem i generem moments de consens, d’opinió, de passió i de participació política.
Parlant de feixisme, què opina del monument franquista de Tortosa?
Penso que aquests monuments sempre porten a debats molt polaritzats, des d’aquells que pensen que lo legítim és eliminar-los a aquells que pensen que hi ha que deixar-los perquè possiblement tenen alguna afinitat ideològica. La meua opinió és que efectivament cal deixar-los però no perquè combregui amb allò que representen sinó perquè representen l’oportunitat de fer una pedagogia històrica amb les generacions de futur. Deixar-los però marcar-los com a culpables.