La Unió Filharmònica repassa la seua trajectòria en un concert ‘històric’

2018-03-04T17:35:20+00:003 de maig de 2017|Cultura| , |0 Comentaris

Avui fem cent anys i tothom està predisposat a emocionar-se! (Text de Jesús Serrano publicat a la http://www.lafila.cat/)

Vint-i-nou d’abril. Ja són les vuit. Una veu femenina prega a tots els assistents que romanguin asseguts als seus seients i que mantinguin els seus telèfons mòbils en silenci. Un considerat mutisme sepulcral s’apodera de la sala. Una absoluta penombra senyoreja i domina tot l’auditori. Una expectant excitació subjuga a tota la concurrència mentre unes improvisades variacions de l’Himne de la Fila ressonen aclaparadorament per tot l’atapeït auditori. No hi cap ningú més! Avui fem cent anys i tothom està predisposat a emocionar-se! Visca la música! I… per que no dir-ho… Visca la Fila!

Si cerquem en un gruixut diccionari l’accepció significativa del terme “emoció” observarem que se’ns parla, d’una manera sòbria i concisa, d’uns sentiments força intensos d’alegria, plaer i dolor. Aquesta senzilla descripció del mot en qüestió, però, mai no ens deixarà comprendre, amb precisió i fidelitat, el fet social d’una entitat com la Unió Filharmònica. Mai no ens permetrà poder arribar a intuir l’engranatge cívic que vincula emocionalment –d’una manera directa o indirecta- a gairebé tota una vila. Mai no ens donarà llicència per poder copsar, d’una manera exacta, el fet que, ampostins de qualsevol edat i circumstància socioeconòmica, hagin estat capaços de mancomunar els seus esforços –any rere any fins fer-ne cent- per tal de tirar endavant aquest enorme projecte vinculat a la música i a Amposta.

L’espectacle mereix la pena i, gairebé sense adonar-nos-en, ja han passat dues hores. Entre aplaudiments i felicitacions, ens adonem com aquells cent trenta músics i cantaires ens han sabut fer emocionar fins el paroxisme. Com, sota la batuta del mestre Carles Royo i la direcció escènica de Jordi Príncep, se’ns ha fet viatjar per la història en majúscules d’una banda que, avui, ja és centenària. I que, com aquells qui no volien la cosa, ens han convidat, a més, a seguir fent-ne… d’història.

Però, al bell mig dels eixordadors aplaudiments i quant tots els presents es feliciten per l’acte, el meu xiquet, amb la sàvia innocència dels seus tendres cinc anys, ha aconseguit torbar-me l’esperit i despentinar-me l’ànima en fer-me una pregunta ben senzilla: 
-Papa… Per què som de la Fila?
-Per això d’avui, fill meu… Per això mateix i pels cent anys que encara han d’arribar!

https://www.youtube.com/watch?v=viAeYNe8RU0

Periodista.
X
X