La trobada internacional de dones rurals a la FAO de Roma evidencia que, més enllà de les diferències territorials, les dones del camp comparteixen els mateixos reptes: serveis, conciliació, reconeixement i veu en les polítiques públiques.
Aquesta setmana he tingut l’oportunitat de participar a Roma, a la seu de la FAO —l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura—, en la jornada internacional “Mujeres rurales: liderazgo, justicia y futuro en la agricultura”, organitzada per FADEMUR en el marc de l’Any Internacional de la Dona Agricultora. Una trobada que ha reunit dones rurals, responsables institucionals i organismes internacionals per reflexionar sobre el paper clau de les dones en el futur de l’agricultura i dels territoris rurals.
Hi vaig assistir com a representant de Catalunya dins d’ADR-FADEMUR, però sobretot hi vaig anar com a dona rural. I això és el que realment m’ha marcat d’aquesta experiència.
Quan et trobes amb dones de totes les comunitats de l’Estat —agricultores, ramaderes, emprenedores— t’adones d’una cosa molt clara: els problemes són els mateixos a tot arreu. No importa si venim d’una comunitat més rica o d’una altra amb menys recursos. Les dones rurals compartim les mateixes dificultats: la invisibilitat del nostre treball, la manca de serveis, les barreres per emprendre i la dificultat de conciliar la vida familiar amb la feina.
Moltes vegades es parla del món rural des de despatxos llunyans, però la realitat quotidiana és molt més senzilla i, alhora, molt més dura. Si una dona que viu en un poble petit té fills, sovint depèn de les iaies o de la família per poder treballar. No hi ha serveis públics suficients per cuidar els infants, i els que hi ha sovint són privats i difícils d’assumir. Les dones que viuen a les ciutats tenen més oportunitats, més serveis i més suport. Les dones rurals, en canvi, continuem fent equilibris cada dia per poder tirar endavant.
A Roma també hem compartit experiències amb dones d’altres països, i aquest contrast és revelador. Hi ha territoris on les dones rurals viuen situacions molt més difícils que les nostres, però també n’hi ha d’altres que han avançat molt més en drets, suport institucional i reconeixement. Això ens demostra que el canvi és possible quan hi ha voluntat política real.
Un altre element molt present en els debats ha estat el canvi climàtic. Per a moltes persones és encara una discussió teòrica. Per a les dones que treballen la terra o cuiden el bestiar, és una realitat que ja afecta la seva feina i el seu futur. Les sequeres, els canvis de temperatura o la incertesa dels mercats ens impacten directament. I, malgrat això, moltes de les polítiques que es dissenyen no tenen prou en compte la realitat concreta de les dones que sostenim el territori.
Per això, des de l’Associació de Desenvolupament Rural amb mirada de dona, (ADR-FADEMUR CATLUNYA) aprofitem aquest Any Internacional de la Dona Agricultora per llançar un missatge clar: les dones rurals no volem ser només reconegudes, volem ser escoltades. Necessitem polítiques públiques que entenguin la nostra realitat, que garanteixin serveis bàsics als pobles i que donin suport real a l’emprenedoria i al lideratge femení al sector agrari.
Durant aquesta jornada també s’ha posat de manifest una idea molt important: estem conseguin crear una gran xarxa de dones rurals mobilitzades, formades i compromeses a mostrar que el món rural no és aquell lloc endarrerit amb valors antiquats que alguns volen fer creure. Som diverses i plurals, com la mateixa societat.
I potser aquesta és una de les lliçons més importants que ens emportem d’aquesta trobada: els drets no arriben sols, s’aconsegueixen col·lectivament. Quan les dones s’organitzen, comparteixen experiències i alcen la veu, el món rural es transforma.
Les dones rurals no només produïm aliments. També cuidem els paisatges, mantenim vius els pobles i sostenim comunitats que, sense nosaltres, desapareixerien.
Aquell dia, davant del símbol de l’Any Internacional de la Dona Agricultora a la seu de la FAO, ens vam fer una fotografia totes juntes. Érem dones de diferents territoris, cultures i realitats, però compartíem una mateixa convicció: el món rural té futur si les dones que el sostenen tenen veu, oportunitats i suport real.
Per això, si volem parlar seriosament de futur, de sostenibilitat i de territori, cal començar per escoltar les dones que cada dia fan possible el món rural.
Potser el futur del món rural no depèn tant de grans discursos, sinó de la capacitat d’escoltar les dones que cada dia el fan possible.
